De nou, la pell

Article de Ramon Basas

El març de 2008 ja vaig parlar d'aquesta exposició, o d'una primera versió, a rel dels darrers treballs de l'artista Josep Mª Codina a l'Ateneu Caixa Laietana de Mataró. Enguany, i fins el 30 de novembre, l'artista mostra bona part d'aquells treballs, amb algunes aportacions, a la galeria Àmbit, amb motiu dels seus 25 anys. Encara més, per l'efemèride s'ha editat un llibre / catàleg amb les obres exposades i un text imprescindible del crític J. F. Yvars, Tiempo en blanco, que es presentà el dia de la seva inauguració i que hi tornen el proper dia 12 a la ciutat natal de l'artista, a la capital del Maresme.

De manera que la proposta que fem avui és doble. D'una banda, la de revisitar l'exposició o, si no la vau veure, descobrir-la. De l'altra, la de reflexionar-hi a partir del text d'Yvars. Proposava, ara fa dos anys i mig, féssim almenys quatre lectures. Una, sobre la poètica de la pell: els plecs, l'al·legoria del llençol, les taques (i els humors, en el doble sentit), les arrugues, els pèls, els 'farcells' d'òrgans vitals (o sexuals), o de tumors, el canvi d'escala, etc... Dues, sobre la idea d'esdeveniment que marca la pell: les arrugues, els plecs, els orificis, les cicatrius, el dolor, el passat, el plaer, la tendresa, per exemple. Tres, sobre la seva forma o la seva capacitat simbòlica: el cós, el cràter, el cosmos, el buit, la identitat, allò velat que revela més, no sé. I quatre, sobre l'aspecte plàstic: les textures, es rugositats, la fascinació cromàtica de la pell a la història de la pintura (el blanc també permet una àmplia gamma), el material de base o els materials pròpiament plàstics que l'artista utilitza amb un gran ofici. És una obra d'experiència i ofici, la de Codina, però també d'experimentació i expectativa, com la pell mateixa.

Aquestes quatre lectures serien, per dir-ho d'alguna manera, elementals. La combinació dels elements, a la manera lul·liana, ens ofereix una vasta possibilitat de relats, alguns dels que haurem viscut i, sobretot, els que Codina ens proposa encara recórrer amb les pells que tenim a mà. La dels nostres amants, la dels nostres iguals, la pell que ens fastigueja també per la pèrdua de finor o també la nostra pròpia pell i el conjunt d'experiències que li són traspassades.

El llibre d'Yvars és impecable. Construeix un relat sobre la trajectòria de Codina i n'aventura camins cada vegada generadors de més entusiasme a partir d'aquesta 'cal·ligrafia dèrmica', com qualifica l'obra recent, i que ja era teoritzada al segle XVIII per Winckelmann sobre “la pell humana no tensa sinó més aviat lleument solta i distesa sobre una carn saludable” dels artistes moderns. Yvars situa Codina en la més “profunda objectualitat” moderna per permetre a l'espectador que en continuï, o se n'afiguri, la història.

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada