Joan Ferrer: ´Per pintar bé és necessari aprendre que no n´hi ha prou de mirar´
















Entrevista al pintor Joan Ferrer i Gasol, que acaba de guanyar el Premi de Cultura 2010 de Berga, tot just quan arriba als 74 anys, després d'una vida dedicada a la pintura. S'està recuperant dels problemes de salut que ha tingut.

Membre d'una nissaga amb història, Joan Ferrer es manté fidel a les seves arrels i ha utilitzat els pinzells per expressar-se vitalment. Ha transmès coneixements a centenars d'alumnes. El pintor manté un esperit jove, creatiu i sorneguer

-Se'm fa difícil acostumar-me a veure'l sense la seva inseparable pipa. Com es troba?

Penseu que sense la pipa em trobo molt malament. I que quan estigui més bé de salut continuaré fumant. És un plaer que els metges que em van tractar, penso que molt intel·ligentment, no em van privar, ni tan sols ho van mencionar, i és perquè devien pensar que a un home de 74 anys no se'l podia privar d'un plaer d'aquesta categoria. A més, jo ho aconsello.

- Avui li donen el Premi a la Cultura. Conegut com és, a hores d'ara ja el deu haver felicitat tothom.

Ben bé tothom. Ara bé: a mi el premi que m'hauria fet molta gràcia, el més desitjat de tots, era l'antic Premi a la Virtut com a virtuós que sóc.

- Li donen el guardó i munta un recorregut pictòric per una desena de botigues i restaurants de Berga per donar a conèixer la seva obra. És poc coneguda la seva feina a casa seva?

Tot Berga sap que pinto, però com que gairebé he exposat més a fora que no pas aquí, reconec que la meva pintura és poc coneguda, descomptant aquelles persones a qui veritablement interessa. A més a més, darrerament el grup d'art Dovia, compost per un grup de crítics i intel·lectuals, treballa per rellançar-me. Però per a les exposicions, les gran sales d'arreu, volen obra molt grossa. Generalment són quadres d'1,50 metres fins a 5,20 metres d'amplada, i això no ho puc exposar pràcticament enlloc de Berga, senzillament perquè no hi cap.

- L'espanta que li comencin a atorgar premis?

Sí! Deixem-nos de punyetes, quan veig per la televisió o llegeixo al diari que comencen de donar premis a algú és que aquest algú potser no en podrà rebre cap més. Però en el meu cas em sembla que encara s'hauran d'esperar molts anys!

- Canviarà alguna cosa aquest reconeixement?

Per a mi em penso que no canviarà absolutament res. Però sí que em servirà per donar ànims a tots els meus alumnes. Sempre els dic que han d'estar compromesos amb la pintura del segle que els ha tocat viure. Crec que el fet que el seu professor, que és molt més gran d'edat que ells, s'hi hagi compromès i n'hagi tret algun suc quant a la formació, pot ser útil.

- Què està pintant ara?

Em trobo una mica flac. I per fer aquesta obra tan grossa no tinc bemols de pintar-la, no per les dimensions, sinó perquè psicològicament no estic preparat per afrontar grans obres.
Imagini's que sóc una de les seves alumnes. Diguim: què he de fer per saber pintar?
Primer, treure't del cap tot el que ja sabies i començar de nou. El segon requisit no el sé i, el tercer, tot s'acaba amb el tercer, són tres coses: estudiar, estudiar i estudiar. Per pintar bé és necessari aprendre que no n'hi ha prou de mirar, s'ha de saber veure.

- Aquest procés pot durar anys.

Jo vaig tenir la sort de començar amb el difunt Josep Maria de Martín, que en aquells moments regentava l'escola de Ramon Rogent, que era la més avançada d'Espanya quant a l'art modern. Des dels 15 anys he pintat tota la vida. De Martín em va dir que la seva pintura i la meva s'assemblaven com un ou i una castanya però que em continuaria defensant fermament perquè creia que era la pintura adequada en aquella època.

- A part d'estudiar i treballar, es deu haver de tenir una certa predisposició natural.

Indiscutiblement. Com diu aquell, la inspiració no existeix: ve amb els pinzells als dits. El pintor ha de passar hores i hores treballant de valent. Llavors sí que hi ha moments en què ho veus tot de color rosa, que no saps si escoltes Beethoven o Bach, que tant és l'hora de dinar com la de sopar i que si algú t'emprenya l'engegues a dida. En aquells moments tot et surt i no saps per què; és el dit de Déu que treballa, no ets pas tu.

- La seva pintura és plena de textures, rugositats, de primera matèria berguedana?

Els meus quadres reflecteixen aquesta cosa sorrenca, vermellosa, rugosa i desagradable a vegades, d'una terra aspra com la del Berguedà. Això és el que ha influït la meva pintura. Si no hagués viscut a Berga ni a Josa de Cadí, aquests països de rocs i de rucs, tal com dic sempre, la meva pin- tura no hauria expressat la me- va terra. Aquesta ha estat sem- pre la meva intenció: expressar aquest sentiment tancat, opac i utilitzar aquestes sorres i minerals per expressar els meus sentiments. Faig servir el que veig diàriament, que és aquesta terra que esti- mo molt.

- Què li ha donat la pintura?

(riu) Molts calés! Parlant seriosament, he de dir que m'ha donat moltíssimes satisfaccions, però també molts disgustos per impotència. A vegades, allò que vols fer va més enllà de les teves possibilitats, perquè el cervell va més endavant que les teves mans. En aquest aspecte, la pintura m'ha donat molts més disgustos que satisfaccions, perquè honradament penso que encara sóc un no ningú. No tothom és un Déu com Picasso.

- La seva obra és coneguda i valorada. Ho hauria estat més si hagués viscut a Barcelona?

Uf! Quan vaig començar a exposar a Barcelona, a la Sala Grecca, una de les més prestigioses en aquells moments, els crítics em van dir que si volia tirar endavant, cotitzar-me i fer-me un nom com a pintor havia de viure a Barcelona. Per què? Perquè d'aquella manera ells apostaven per tu i et llançaven al mercat. Havies de ser al rovell de l'ou no per la qualitat de la teva pintura, sinó per la presència de la teva figura i per llepar culs a tot Déu! Mai en tota la meva vida no ho he volgut fer, per aquí no hi passo.

- Està content com li ha anat quedant-se a Berga ?

En aquests moments i fent la pintura actual i valenta que faig, sí.

- Quins són els seus pintors de capçalera?

És difícil, però podria anomenar Piero della Francesa, Leonardo, Miquel Àngel, Rafael, Velázquez, Rembrandt, Goya, Monet, Cézanne, Picasso, Tàpies, Kooning i Pollock. A partir d'aquí, m'és molt difícil trobar grans pintors.

- Com li agradaria que el recordessin?

No ho sé. Potser com deia el meu pare: fes el bé i no el mal. I si algú pensa en la meva pintura, doncs encara molt millor. /Font

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada