La paradoxa entre l´home i l´art: creador i destructor

El Sant Sopar, de Jaume Ferrer. Museu Diocesà i Comarcal de Solsona

La difícil conservació del patrimoni a través d'un recorregut pel fons del Museu Diocesà de Solsona

Jaume Bernades, director de l'equipament solsoní i expert en patrimoni, explica les causes de la seva degradació: l'acció de l'home, que reaprofita obres d'art i les transforma en objectes com portes, i l'inevitable pas del temps, amb la pols com a enemic principal

L' acció de l'home només pot retardar la inevitable destrucció del patrimoni material, però no podrà impedir mai definitivament els efectes del pas del temps. És la conclusió de Jaume Bernades, director del Museu Diocesà i Comarcal de Solsona i reconegut expert en la conservació del patrimoni. Bernades, que ha publicat diversos articles sobre conservació del patrimoni en publicacions especialitzades, recorda que els béns que formen el patrimoni cultural d'una societat concreta "són matèria; i com és sabut de tothom, la matèria no es destrueix, però es transforma a causa del moviment molecular causat per la calor que genera la mateixa matèria".

La gran paradoxa de la relació entre l'home i l'art és que l'ésser humà és, a la vegada, el creador i el principal destructor del patrimoni. La sala d'exposicions del Museu Diocesà i Comarcal i, sobretot, les sales de reserves de l'ens cultural són plenes d'exemples on s'aprecia l'acció destructora de l'home. Tal com explica Bernades, "l'art s'ha utilitzat per reconvertir-lo en tot el que et pots imaginar" (portes, finestres, cunilleres, calaixos...); i aquestes actuacions matusseres s'han allargat en el temps "fins ben entrat el segle XX". Les guerres i els períodes d'anticlericalisme que ha viscut el país al llarg de la història també s'afegeixen a la reutilització del patrimoni com a causes destacades de la destrucció d'aquest.

Amb tot, el director del Museu Diocesà i Comarcal reflexiona en veu alta quan afirma amb rotunditat que "encara ara, potser més que mai, utilitzem l'art com a objecte de consum i tractem el nostre patrimoni com un producte"; unes actuacions que també impliquen els mateixos museus, quan "fem servir l'art per fer-ne marxandatge i negoci". 
Tot i que l'home és el primer enemic en la destrucció del patrimoni col·lectiu, malauradament no és l'únic. Els objectes constituïts de matèria orgànica (fusta, pell, paper...) "són més delicats i requereixen un tractament més regular que els inorgànics", diu Bernades; tot i que aquests darrers també "acaben destruint-se, encara que d'una manera més lenta".

Les cadenes de carboni (C) que formen les peces fetes amb matèria orgànica "són les primeres responsables de la ràpida transformació dels objectes orgànics". Així, la humitat, els canvis de temperatura i la llum són els enemics d'aquests objectes, però Bernades considera que el pitjor adversari dels objectes orgànics "és la pols", que defineix com "el taxi de la contaminació", perquè és la màxima conductora dels elements contaminants que deterioren el patrimoni orgànic. En conseqüència, els objectes fets de matèria orgànica s'han de conservar en un espai "amb una humitat i una temperatura constants", però el més important és protegir-los de la claror, ja que "la radiació lumínica es transforma en calor, per tant, s'accelera notablement el procés de destrucció".

Pel que fa als objectes inorgànics (com és el cas de la pedra, els metalls, els marbres, etc.), Bernades reconeix que "són més resistents que els orgànics als canvis de temperatura, a la humitat i a la llum", però al mateix temps "són molt sensibles a la contaminació atmosfèrica". Cal tenir present que la combinació entre l'anhídrid sulfurós (SO2), que és diòxid de sofre, i l'aigua (H2O) esdevé àcid sulfúric (H2SO4), un oxoàcid de gran poder corrosiu que "amb el pas dels anys transforma la pedra en pols", diu el director del Museu Diocesà i Comarcal. Quant a la protecció específica del patrimoni arquitectònic, són "necessàries" les actuacions per impedir que les aus, sobretot els coloms, accelerin la deterioració d'aquest patrimoni.

Bernades posa un èmfasi especial a recordar que "cal actuar-hi regularment per impedir-ne la destrucció". En aquest aspecte és significatiu l'exemple del complex medieval de Sallent de Pinell, a la zona on el Solsonès limita amb la Segarra. El mes d'octubre passat, amb motiu de la inauguració d'uns treballs de consolidació d'una torre de guaita i de l'església, es van repartir entre els assistents fotografies d'aquest indret als anys vint del segle passat; i on aleshores hi havia un petit nucli urbà, ara, noranta anys més tard, només hi queden els fonaments, que poden passar desapercebuts al visitant poc atent.

Aprendre dels objectes

Per a Bernades, "el patrimoni és una hisenda que hem heretat dels nostres avantpassats" i ha de tenir una funció molt clara: els objectes antics "ens comuniquen un missatge i ens ensenyen uns determinats coneixements del passat". És a dir, "el valor del patrimoni no està en l'objecte, sinó en el missatge que ens aporta", afirma l'expert. Precisament aquest valor afegit dels objectes diferencia un museu d'una sala d'exposicions, tot i que una de les funcions dels museus també és l'exposició (vegeu desglossat). Tal com afirma Bernades, "el coneixement que no es divulga no és coneixement", i el patrimoni "ha de ser accessible a la màxima quantitat de gent possible". /Font

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada