“Pintar costa, vendre costa molt i cobrar, impossible!”


Antoni Vives Fierro (Barcelona, 1940), més d'un i més de dos li han demanat que pinti la vista que veuen cada dia des de la finestra de casa seva. Perquè els paisatges, sobretot els urbans, es veuen d'una altra manera copsats pel pinzell enèrgic d'aquest artista ("Artista no, jo sóc pintor!") que fa més de cinc dècades que crea incansablement. Es veuen, sí, amb molta més estima.

-Vostè no para.

Si i, escolta'm, és una manera de plantar cara a tot el que està passant. La pintura no interessa. Avui si no ets cuiner, perruquer o dissenyador de moda no vals per res! A mi diga'm pintor, no artista: és pejoratiu.

-Em fa mitja por demanar-li pel context artístic català d'avui...

Els últims anys hem perdut moltíssim. Però a qui li importa la cultura en aquest país? Quan va desaparèixer Artexpo, ningú no va dir res!

-Fira Barcelona té un nou projecte de fira d'art per al 2012.

Si? Als galeristes catalans només els interessa vendre a Arco.

-Vostè no només no para sinó que tinc entès que ven molt.

Fa més de 50 anys que pinto. Els últims 20, des que faig collage, alguns galeristes em diuen que, home, això del collage no els acaba d'agradar... I jo penso que arribarà un dia que ja ni pintaré, només faré collage. Estic content perquè, sí, tinc col·leccionistes fidels, i s'han anat incorporant compradors joves, de 30 a 50 anys. Ara, també t'ho dic així: pintar és difícil, vendre una obra és molt difícil i cobrar-la és impossible! Si ho aconsegueixes, és un orgasme!

-És a dir, que avui és més fàcil vendre quadres que fa 50 anys...

I tant! Quan vaig anar a viure a París, a principi dels seixanta, havia de fer dibuixets per a turistes per poder esmorzar. Però, bé, va ser a París on vaig descobrir que podia viure de la pintura.

-París segueix sent París?

Hi vaig dos o tres cops a l'any. Ara hi acabo d'exposar. El mercat de l'art també està molt aturat. Però a França hi ha amor pels pintors. Fa 30 anys que vaig al mateix hotel. És més: a la mateixa habitació. El porter de nit, un home gran, em pregunta per què ara faig més collage. El porter de l'hotel! Això aquí és impensable.

-Vostè pinta paisatges urbans. I l'Havana és la ciutat que més l'ha captivat, oi?

Jo era un pintor de grisos, perquè Barcelona és una ciutat grisa, fins que vaig anar a l'Havana. Em va fascinar, sí, quan la vaig descobrir.

-I la ciutat que du a al cor és Barcelona.

La meva Barcelona és l'Eixample. El carrer de Barcelona no és la Rambla, és el passeig de Gràcia.

-Sense cal Pepitu [la masia del Penedès on viu, envoltat de vinyes] podria pintar?

No. Ara ja no tinc ni estudi a Barcelona; vaig haver de deixar el del passeig de la Bonanova, que era de lloguer i el propietari el necessitava. Pinto cada dia, Nadal inclòs. Sense presses. La meva vida es resumeix en dues coses: pintar, als matins, i llegir, a les nits.

-I amb aquestes que Picasso va pintar el seu besavi...

El meu besavi, Joaquín Antonio Vives, era l'amo del cafè d'Horta de Sant Joan. I va conèixer Picasso quan el geni va visitar el poble. Fa tres anys vaig descobrir que en un museu dels EUA hi ha un retrat que li va fer. Si ho hagués sabut quan vaig anar a París a principi dels seixanta...  /Font

1 comentaris:

12:39 p. m. Anònim ha dit...

Mireu quin acudit d'en Vives Fierro amb la colla de pintors

http://amf2010blog.blogspot.com.es/

Publica un comentari a l'entrada