João Onofre al 'So implícit' de l'Espai 13 de la Fundació Miró


So implícit és el segon cicle d'exposicions per a l'Espai 13 comissariat per l'artista multidiscilplinari TRES i suggereix la continuïtat amb el cicle anterior, Silenci explícit, alhora que subratlla el creixent interès dels artistes visuals per la utilització del so en el seu treball.

Els cinc participants en aquest projecte són tots artistes eminentment visuals que utilitzen el so d'una manera implícita, és a dir, integrant-lo en la seva obra sense que aquesta l'expressi necessàriament com a element primordial. La seva preferència pel camp de la instal·lació suggereix la pràctica d'un art sense limitacions en els recursos expressius, en què la transformació de l'espai sol ser un element central.

So implícit no és pròpiament un cicle sobre so i encara menys d'art sonor. Es tracta d'un cicle sobre arts visuals que es proposa destacar l'interès per una forma de so que es troba latent o continguda en l'obra de certs artistes visuals sense per això esdevenir substancial. L'interès pel so i la música en les tendències més actuals de l'art contemporani és un fenomen palpable. Amb So implícit, l'Espai 13 de la Fundació Joan Miró es fa ressò d'aquest interès en l'art contemporani més emergent.

João Onofre

La Fundació Joan Miró presenta una exposició de João Onofre que tanca el cicle So implícit de l’Espai 13.
Per a la seva exposició, Onofre ha creat un vídeo que segueix la seva investigació sobre laperformance, aquesta vegada a través d’un acte d’interpretació molt sofisticat. L’artista ofereix noves propostes i maneres d’actuar en relació a la cultura popular integrant a l’obra la popular cantant portuguesa Adelaide Ferreira i una orquestra simfònica.

Al vídeo, realitzat especialment per al cicle So Implícit, João Onofre se situa per primera vegada davant la càmera en un gest que vol recordar i retre homenatge als artistes pioners en fer servir el propi cos com a obra d’art.

João Onofre (Lisboa, 1976)

Des de la seva graduació al Goldsmiths College el 1999, João Onofre ha destacat com un dels artistes més interessants de la seva generació. Dedicat principalment a la creació de vídeos amb un fort component performatiu, Onofre utilitza també la fotografia i el text.

Els vídeos d'aquest jove artista revelen el seu interès pels efectes que tenen sobre les persones certes situacions físiques extremes, generalment de resistència, i sovint hi involucra grups d'individus en una interpretació o retrat col·lectiu, explorant així les complexitats de les dinàmiques de grup. Onofre recull gestos o situacions precàries que provoquen ansietat i incomoditat i en moltes ocasions s'apropia d'una obra d'art històrica, d'una cançó o d'una escena de pel·lícula. La repetició continuada d'un gest, d'un esdeveniment incapaç de desenvolupar-se, unit a una mena de lluita de superació, domina els personatges d’Instrumental Version (2001), dePas d'action (2002) o de Casting (2000). En aquesta darrera obra, una sèrie de models reciten una frase de la pel·lícula Stromboli, de Roberto Rossellini: «que jo tingués la força, la convicció i el valor», pronunciada per Ingrid Bergman, que estableix un vincle amb la prova d’un càsting com a moment de descàrrega emocional i, en certa mesura, també producte d'una situació límit.

Una altra de les preocupacions que Onofre tracta de reflectir en les seves obres és la incapacitat per controlar el cos. Per a Box sized «Die» featuring Vidres a la sang, Onofre va demanar a una banda de trash metal de Barcelona (Vidres a la sang) que toquessin dins d'una rèplica insonoritzada de l'escultura minimalista de Tony Smith, Die (1962), en condicions extremes d'espai i escassetat d’aire, posant a prova la seva resistència davant l'asfíxia i la sensació d'opressió i claustrofòbia.

En els seus vídeos, els processos d'entropia i degradació creats per les situacions físiques a les quals l'artista sotmet els protagonistes són accelerats, i la tensió davant la possibilitat del col·lapse, la descomposició i la desintegració no passa desapercebuda. Un altre aspecte evident en el seus treballs és l’interès per l'impredictible, com es posa de manifest a Untitled (Vulture in the Studio), en què filma un enorme voltor tancat i desorientat a l'estudi de l'artista.

Fundació Joan Miró
Parc de Montjuïc, s/n
08038 Barcelona
Tel. 00/34 934 439 484
http://www.fundaciomiro-bcn.org

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada