El Pi de les Tres Branques va inspirar Antoni Gaudí


El monument al doctor Robert de Barcelona conté una al·legoria de
l'emblemàtic arbre. El Pi de les Tres Branques és un símbol de
l'independentisme català que no devia passar inadvertit a Antoni Gaudí
quan va projectar el monument al doctor Bartomeu Robert, alcalde de
Barcelona el 1899. El metge i polític nascut el 1942 a la localitat
mexicana de Tampico va morir l'any 1902, i només dos després es va
posar la primera pedra d'un conjunt escultòric que li havia de retre
pòstum homenatge.

El monument ideat pel genial arquitecte reusenc i projectat per Josep
Llimona es va inaugurar el 13 de novembre del 1910
a la plaça Universitat de la capital catalana i, malgrat els diversos
canvis viscuts durant el segle XX, va estar sempre acompanyat d'una
reproducció al·legòrica de l'emblemàtic arbre berguedà. Una elecció
gens casual per a Xavier Iparraguirre, l'arquitecte barceloní que
signa el llibre 'Gaudí, ciutadà i polític' (Llibres de l'Índex), un volum bilingüe
català-anglès que recull diversos testimonis contemporanis del creador
de la Sagrada Família que reforcen el seu vessant catalanista.

El trànsit que circula cada dia per la plaça Tetuan de Barcelona, a la
confluència del Passeig de Sant Joan amb la Gran Via de les Corts
Catalanes, és aliè a la clucada d'ull que Gaudí va fer al pi que
Jacint Verdaguer va immortalitzar en un poema del 1888 on va comparar
les tres branques amb els territoris dels Països Catalans (Catalunya,
València i Mallorca). Des del 1904, cada any se celebra al seu voltant
un aplec que només les dictadures de Primo de Rivera i Franco van
impedir. Tot i que està mort, i la seva simbologia s'ha traslladat al
contigu Pi Jove, el de les Tres Branques és un dels pins més
carismàtics del país.

En un llibre publicat a la dècada dels 60 del segle passat,
l'arquitecte Cèsar Martinell (Valls, 1888-Barcelona, 1973) va parlar
d'aquesta obra de Gaudí tan poc publicitada, una referència de la qual
Iparraguirre es fa ressò. Martinell va escriure sobre el Pi escultòric
que "hem d'observar alguns naturalismes afins al modernisme, com les
sines de les quals brolla aigua, un grup de pins a la part posterior,
recordant l'abans popular Pi de les Tres Branques, i cert aspecte
muntanyenc on el gran grup s'assentava, amb dispositius per fer que
cresqués l'herba natural".

El monument al doctor Robert es va desmuntar el 1940 perquè la figura
a qui representava no era afí a la ideologia de la dictadura. Mort el
gos, morta la ràbia, i el 1985 es va reubicar a la plaça Tetuan, on
les seves considerables dimensions ocupen l'espai central de la
rotonda enjardinada. D'aquesta manera, l'obra recuperava la seva
esplendor artística i la simbologia original, centrada "en el bust de
Robert", va deixar anotat Martinell. En el text, continuava explicant
que "el conjunt es rematava amb la musa consellera que li parla a
l'oïda en forma de figura femenina d'acusat modernisme. A la part
anterior un grup de figures magnífiques de bronze, de les millors de
l'escultor, representen un segador, la valenta poesia de Verda-guer,
la feina compartida amb la lectura i un jove entusiasta alçant la
bandera catalana, també de bronze, amb la creu de quatre braços que
Gaudí solia posar en les seves obres. A la part posterior es recordava
la labor docent del catedràtic amb un grup de la Medicina, mostrant
uns malalts a la joventut estudiosa".

Xavier Iparraguirre va emprendre l'edició del llibre amb la voluntat
de posar en relleu que "Gaudí no era un misogin dedicat en cos i ànima
a la Sagrada Família, sinó un ciutadà comprès tant en l'aspecte cívic
com polític". L'obra dóna fe d'un arquitecte que, contràriament a la
imatge endogàmica de la seva personalitat que en alguns àmbits s'hagi
pogut fomentar, va ser una persona amb una important vida social,
cofundador d'associacions i amic d'intel·lectuals, artistes i
polítics.

Un catalanista convençut de les seves idees que per la Diada Nacional
de Catalunya del 1924 va ser detingut per la policia. En un full
volant distribuït aquella mateixa tarda, s'explicava que al matí
s'havia de celebrar una missa a l'església dels Sants Just i Pastor en
la memòria de Rafael Casanovas, conseller quan Barcelona va caure sota
les urpes borbòniques l'11 de setembre del 1714. Les forces de l'ordre
"montaron un servicio especial de vigilancia para impedir el acceso
del público al mencionado templo". Unes línies més endavant, el
redactat explica que Gaudí va intentar accedir al recinte per escoltar
la missa i, aleshores, "los guardias de seguridad le impedieron el
paso, y el Sr. Gaudí, según aquellos, quiso penetrar violentamente y
les insultó llamándoles 'muertos de hambre' y 'sinvergüenzas'. El Sr.
Gaudí fué detenido y conducido a la Delegación del distrito de la
Lonja, desde donde pasó a la Jefatura de Policia. Parece que será
castigado con una multa". No és d'estranyar que l'erecció del Pi de
les Tres Branques tingués tota la intencionalitat possible en la ment
de Gaudí quan va recollir el projecte originalment adjudicat a
Domènech i Muntaner i planifiqués un bocí del Berguedà al cor de
Barcelona.

http://www.regio7.cat/cultures/2011/09/04/tres-branques-inspiracio-antoni-gaudi/163680.html?utm_source=rss

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada