Ai Perejaume si veies la munió…

.
Autor: Ricard Mas

A l'exposició de Perejaume (Sant Pol de Mar, 1957) a la Pedrera cal
anar-hi amb Wagner a l'iPod i un tros de molsa fresca a la butxaca.
Perejaume és un paisatge, més que un artista. Si remenem el sotabosc,
hi trobarem entrellaçats mestres d'obra modernistes amb regalims de
Pollock, juguesques brossianes que amaguen fragments d'estris
duchampians, terra de Mont-roig i rosada amb flaires de trementina
d'Olot. Una llebre Beuys escolta, astorada, melodies impossibles de
Pau Casals mentre un mussol rememora fragments de John Cage. Els
arbres enceten converses metafísiques sobre la possibilitat d'una
topografia sota carenes expectants al teló del mar de dalt, compost de
núvols capriciosos que engeguen i tanquen la funció tot enyorant un
entreacte encara per escriure.

Perejaume és una poètica que, en ser llegida en veu alta, fa que
masteguem herbes i paisatge. No us enganyéssiu pas, Perejaume no és un
artista, com tampoc ho era Gaudí. Som davant un ésser capaç de ser
natura, no pas de reproduir-la. De maridar obra i cosmos com a fills
d'un sol llenguatge. Oblideu les etiquetes. Conceptual, simbolista,
paisatgista, postmodern, pintor, escriptor… no serveixen. Hi ha una
escola catalana tan arrelada al terrer que és universal. Va del Tió a
Perejaume, tot passant per Ramon Llull, Verdaguer, Gaudí, Miró i Dalí.
Es tracta d'una escola amb un sentit molt especial de la ironia,
entesa segons Heràclit l'obscur. Amb genomes druídics i un foll seny
capaç de copsar-ho tot cap per avall. Mireu, si no, la gènesi de
l'església de la colònia Güell.

Perejaume no distingeix l'obra de la natura de l'obra de l'home. Un
nus d'autopistes no és diferent d'una serralada o d'un riu. La natura
confegeix paisatges, nosaltres ens limitem a interpretar-los. En
aquest sentit, l'art és tan sols un joc de cuit i amagar segons les
regles de la semiòtica. Significants i significats? L'ou o la gallina…
L'obra, una vegada conscient de la seva existència, qüestiona el seu
demiürg. D'aquí l'infinit títol de la mostra: Ai, Perejaume, si veies
la munió d'obres que t'envolten, no en faries cap de nova! Si
Nietzsche havia d'assassinar el Creador, al món de Perejaume és
l'autor qui planteja d'aturar el procés. El condicional "si veies" és
la clau. La natura s'autoregula, però ningú sap si té consciència.
Tranquils, doncs, que Perejaume seguirà creant sense aturador. Heu
vist mai un arbre que deixi de donar fruita? Mentre hi hagi sotabosc,
hi haurà paisatge.

http://www.timeout.cat/barcelona/ca/17980/ai-perejaume-si-veies-la-munio