El catalanisme de Joan Miró

Autor: Josep Maria Casasús

Hi ha obertes aquests dies a Barcelona dues exposicions d'obra de Joan Miró que fa ben palès el compromís d'aquell artista amb l'afirmació de la identitat catalana, amb les nostres reivindicacions nacionals i els valors democràtics. Val la pena visitar-les en aquestes festes que sovint ens deixen hores disteses que no sempre sabem omplir amb encert. Tenim temps d'anar-hi fins el proper 18 de març.

La més compromesa de les mostres mironianes actuals és la que podem veure en el Museu d'Història de Catalunya. És una gran antològica dels cartells que treballà per a moments clau de la història catalana moderna. Hi trobareu, posem per cas, la maqueta pel segell Aidez l'Espagne, que Miró elaborà el 1937 en suport de la causa republicana durant la guerra. És una composició on la combinació dels colors i el puny tancat de la figura encomanen coratge i vigor moral.

També destaca el cartell Volem l'Estatut, realitzat el 1977 en el marc de la campanya endegada llavors per l'Assemblea de Catalunya. L'artista aplicà a aquesta peça gràfica un recurs enginyós de missatge de futur que ara és ben actual. Ho remarcà el professor Joan Manuel Tresserras l'agost del 2010 quan, en la seva condició de conseller de Cultura, comunicà que la Generalitat havia adquirit l'original. En aquesta composició de Miró les dues darreres lletres de l'eslògan (la u i la t) apareixen despreses de la resta de la frase. D'aquesta manera es pot llegir també Volem l'Estat (ut).

A l'altra exposició, la de pintura i escultura que ha arribat des de Nova York, amb escala a Londres, fins a la seu de la Fundació Miró, a Montjuïc, podem apreciar també pinzellades d'afinada i ferma catalanitat. Ho remarcà en el gest de pintar El segador per al Pavelló de la República Espanyola a l'Exposició Internacional de París del 1937, obra que fou emplaçada allí a prop del Guernica, de Picasso.

El catalanisme de Miró, com el Grau-Garriga -sobre qui vaig escriure aquí fa poc a propòsit de la seva mort- s'enlaira pel damunt de les misèries de la petita política. Tal com ha escrit el professor americà Robert Lubar, Miró reflectia "la idea d'un nacionalisme català transcendent que està per sobre de les posicions de partit i de classe". És el catalanisme unitari que ens convé enfortir en moments crítics com els que vivim ara.

http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2011/12/el_catalanisme_de_joan_miro_78491.php

La Tate Modern ja va explorar el costat més catalanista de Joan Miró

La Tate Modern de Londres explora el costat més polític de Joan Miró, a la primera gran retrospectiva al Regne Unit en gairebé 50 anys. Reconegut com un dels més grans pintors surrealistes, omplint els seus quadres de color exuberant, Miró va treballar en una rica varietat d'estils. És una oportunitat única per gaudir de més de 150 pintures, dibuixos, escultures i gravats de diferents èpoques en les sis dècades de la seva agitada carrera. Miró és un dels més emblemàtics artistes moderns, utilitzant un llenguatge de símbols i colors que reflecteixen la seva visió personal de la llibertat, i l'energia.

L'exposició inclou moltes de les obres claus, i especialment darrere de l'aparent innocència de les seves imatges, hi ha una profunda preocupació per la humanitat i un sentit d'identitat personal per la seva Catalunya natal.La exposició també traça un artista políticament compromès en resposta als períodes més turbulents de la història europea que li va tocar viure.

Miró va treballar a Barcelona i París, i va seguir treballant sota l'estat d'ànim de la Guerra Civil espanyola i els primers mesos de la Segona Guerra Mundial a França. Malgrat les restriccions polítiques de l'Espanya de Franco, Miró segueix sent un símbol de la cultura internacional, i les seves pintures-un resum de la dècada de 1960 i principis de 1970 - es va convertir en una marca de la resistència al règim de Franco .

Durant el llarg exili interior de l'artista, les seves obres es fan més opaques, perden una mica de color, però això no vol dir que donin l'esquena a les seves arrels polítiques, que reapareixen en els seus llenços cremats i en el tríptic que commemora l'afusellament de l'anarquista català Salvador Puig Antich. Són obres que Miró concep al final de la seva carrera i que demostren el seu talent per seguir explorant en la vellesa. En uns anys en què vivia a esquenes del règim i sense el reconeixement del seu país, que no li va dedicar una exposició antològica fins 1968.

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada