'La Fundació era, per Tàpies, la seva obra viva, un lloc on havien de passar coses'

Xavier Antich (Seu d'Urgell, 1962) és filòsof i professor d'estètica de la Universitat de Girona. L'entrevistem sobre qüestions diverses: la situació del país, amb l'actitud dels polítics, l'escàndol de Bankia, les sentències del Tribunal Constitucional contra la immersió lingüística, el procés d'independència… Però Antich és el president de la Fundació Antoni Tàpies des de fa sis mesos, i explica com la mort de l'artista ha condicionat la fundació i quins envits de futur té. També l'hem interrogat sobre el CoNCA: ell va formar part del primer CoNCA i va ser un dels deu membres que van dimitir abans que el conseller Mascarell en desvirtués la funció original. Antich parla per primera vegada públicament del conseller Mascarell, de Xavier Bru de Sala (primer president del CoNCA) i dels nous membres.

Darrerament Antich ha reflexionat molt sobre el paper de la cultura en aquesta època de crisi, i sobre l'abatiment col·lectiu degut a les males notícies reiterades i a l'actitud dels polítics que consideren inevitables les decisions que prenen. En fa una aproximació des de la filosofia.

—Tenim una societat malenconiosa?
—Sempre s'ha pensat que una certa malenconia era necessària en la vida creativa, però Aristòtil ja permetia pensar que aquesta virtut estètica també podia implicar una certa paràlisi de l'acció. I de fet, el problema més greu d'aquesta crisi (a banda les dificultats individuals extremes i alguna de col·lectiva) és que generalitza una sensació extrema d'abatiment, fa viure les coses que passen com si fossin inevitables. S'ha aconseguit d'infiltrar en la població aquesta sensació.

—Expliqueu-vos.
—La naturalesa és l'àmbit en què les coses són necessàries, inevitables, no s'hi pot fer res; les coses passen com passen, i no d'una altra manera. Això val per a la llei de la gravetat i per a les catàstrofes naturals, com un terratrèmol: en aquest àmbit, allò que passa, passa necessàriament, no es pot evitar. Però la Il·lustració ens va fer entendre que en l'àmbit de l'acció humana no hi havia res inevitable. Ho explica Immanuel Kant al final de la 'Crítica de la raó pràctica' , quan diu que 'dues coses omplen l'ànim d'admiració i respecte: el cel estrellat damunt meu i la llei moral dintre meu'. Amb això, diferencia l'àmbit de la naturalesa i l'àmbit de l'acció i la pràctica moral. En els fets del primer àmbit, el de la natura, no hi! puc fer res, no en sóc responsable. Però en l'àmbit que l'home determina, l'àmbit de la lliure voluntat, res no és inevitable, perquè hi ha la llibertat de triar. Aquesta és la base de la cultura moderna occidental.
Però ara l'àmbit de la llibertat, de la responsabilitat de decidir, de triar, és tractat com si fos inevitable. Els polítics ens diuen: 'Com que no hi ha diners, s'ha de desmuntar l'educació i la sanitat'. Com si això fos tan inevitable com la llei de la gravetat. Doncs no necessàriament, per què no tanquen el senat? Per què no rebaixen el pressupost de Defensa?...

—Abans de la fallida de Bankia el govern Rajoy deia que calia retallar 10.000 milions d'educació perquè no hi havia diners. Pocs dies després, el mateix govern parlava de destinar 10.000 milions a Bankia i tots els diners que fessin falta...
—Bankia entra en un altre nivell, el del fet flagrant. Simplement demostra que hi ha un govern d'incompetents. No són de fiar. I això ho saben a Europa i ho saben els mercats.

—Als Països Catalans les envestides són encara més descarnades. S'aprofita el moment de desconcert i de desànim per desmuntar la immersió lingüística. Així és difícil d'evitar el desànim.
—No és inevitable i no ens podem resignar. La indignació és el primer pas, perquè és una reacció natural: plorar o cremar un banc. És comprensible. Ara, el segon pas és invertir el sentit de les coses: no limitar-se a veure una injustícia en els atacs contra la llengua, sinó anar més enllà. Jo crec en el sistema de representació política, però també crec que per modificar algunes coses s'han de prendre decisions de desobediència. S'ha de forçar a fer una altra política des de la legitimitat que ve la representació popular. S'ha de demanar al no! stre govern que faci alguna cosa més que plorar. El nostre govern s'ha d'encarar, quan calgui, al Tribunal Constitucional i a l'estat espanyol. Les lleis que no són justes no s'han d'acatar. El govern, amb segons quines coses, ha de poder dir: 'això no s'aplica', i portar el desacatament fins al final. Perquè, amb la llengua, pretenen violentar una decisió presa pràcticament per unanimitat de tots els nostres representants polítics. Hem d'exigir als nostres representants polítics, que sí que ens representen, que prenguin decisions que representin la majoria. En el cas de la llengua és clar que la sentència no es pot complir, no es pot aplicar. S'ha de desacatar per poder avançar. És així com s'ha avançat de cap a cap de la història. I al govern de la Generalitat li demano, com fan tants altres, alguna cosa més que declaracions.

—El descontentament fa forat. Les enquestes ja donen un 51% de partidaris de la independència de Catalunya.
—L'estat espanyol no funciona, és evident, i posa Catalunya reiteradament en una situació insostenible. S'ha de ser conscient que el procés cap a la independència és ara potser imparable. Després de la manifestació del 10-J ja vaig escriure que havíem entrat en un procés imparable. Cada vegada hi ha més gent convençuda que Espanya no funciona. Molta gent ja ho diu amb tranquil·litat, i no hi havia pensat mai abans. Molta gent pensa que ha arribat el moment de dir prou.
I voldria assenyalar que hi ha un independentisme 'implícit' molt interessant. Independència és una paraula que encara fa por a segons qui (hi ha paraules que acaben essent contaminades i fa por de dir-les i d'assumir-les com a pròpies). I aque! st segons qui no es manifesta mai com a independentista, però cerca una vinculació amb posicions independentistes. I aquest fet encara és més interessant que no pas el 51%, que, per mi, fa curt.

—I a partir d'aquí, què?
—El sistema democràtic espanyol ha anat tallant totes les vies de participació política fora dels partits i les eleccions. En canvi, són els grans moviments cívics els que copsen les sensibilitats socials de cada moment. S'han de recuperar les vies de participació política, segons les fórmules diverses de què ja disposen les democràcies avançades, com, per exemple, les associacions de veïns, que aquí van tenir un gran protagonisme al final del franquisme i al principi de l'anomenada 'transició', i cal enfortir l'associacionisme en general. S'han de construir noves formes de decisió de la cosa pública, perquè mesuren la maduresa democràtica d'un sistema.

—Creieu que caldria un referèndum per a decidir la instal·lació d'Eurovegas a Catalunya?
—La gestió política d'aquest afer és tan opaca que ni tan solament sabem què en pensa la gent dels municipis afectats. Jo sóc un admirador del sistema democràtic dels Estats Units per la transparència. En posaré un exemple: és fàcil de trobar a internet, simplement cercant a Google, allò que un ciutadà nord-americà –per exemple la Martha Nussbaum, segurament la filòsofa més important de l'actualitat–  ha donat a un partit polític o a un candidat. N'hi ha prou amb una recerca superficial per a saber les donacions que ha fet al seu senador, en aquest cas demòcrata; i això li permet d'exigir-li, personalment, tot un seguit de coses si hi ha res important en joc. Aquí no votes represent! ants, votes partits. Allà, en canvi, la gent coneix els seus representants i els obliga a prendre posició i a treballar per aspectes concrets. Aquí manca transparència.

—Aquesta posició sobre unes noves formes de participació ciutadana, més enllà del partit polític, em fa pensar en el fracàs del CoNCA.
—Ai el CoNCA… Havia de ser un teixit que havia d'alliberar la cultura de la decisió partidista, evitar pràctiques de control polític de la cultura. Durant molts anys les companyies de teatre i els grups de música circulaven pel territori segons el color polític de cada municipi. A mi, m'encantava el preàmbul de la llei del CoNCA. Va ser una de les raons per les quals vaig acceptar de formar-ne part. Deia:
'Transcorreguts més de vint-i-cinc anys des de la recuperació de les llibertats democràtiques i de la restauració de les seves institucions nacionals, la societat catalana ha assolit un grau de maduresa que obliga els poders públics a replantejar el model de gestió cu! ltural i de suport i foment a la creació artística vigents i adequar-lo a les exigències i als nous reptes que es plantegen. L'oportunitat de crear el Consell Nacional de la Cultura i de les Arts neix en constatar la necessitat de generar noves fórmules de polítiques culturals i de suport a la creació. (…)'
És un preàmbul fabulós: institueix un organisme independent, que dóna comptes al parlament, que aprofundeix en un millor sistema democràtic.

—Els fets fan pensar que la societat catalana no deu ser prou madura…
—Sí, s'ha fet un pas enrere en aquest procés de maduresa de la societat catalana. Encara que jo crec que qui no és madur és la classe política catalana. El poder polític recupera un àmbit que s'havia alliberat.

—Ferran Mascarell ha desvirtuat el sentit primer del CoNCA. És curiós que sigui ell, que va fer possible l'elaboració de la llei, en el seu primer i curt mandat de sis mesos com a conseller de Cultura a l'època de Pasqual Maragall.
—El conseller no ha estat mai favorable a un CoNCA amb les funcions, competències i responsabilitats que li atribuïa la llei. Des del primer moment que es va constituir el plenari del CoNCA (ell aleshores no era conseller) va fer pública la seva opinió contrària. Va publicar tres articles ('De les Arts, de la Cultura?' I, II i III) al diari Avui, en què deia que li semblava un model que a Europa ja s'havia abandonat, cosa que no és certa: l'Arts Council és qui dicta la política cultural a molts països europeus.
Ara el CoNCA s'ha convertit en un consell assessor com tants n'hi ha a l'administració; i solament dóna l'opinió sobre algunes qüestions. No té més competències que el CoNCA anterior, com s'havia dit (les del primer CoNCA s'especificaven clarament a l'article 4) i, per tant, el nou CoNCA no és un projecte més ambiciós. I mentre els onze membres del plenari anterior del CoNCA no érem ni representants de partits ni érem d'adscripció política coneguda, la majoria de membres actuals són adscrits a partits, alguns fins i tot amb carnet i han tingut càrrecs polítics. I sense que això sigui un demèrit, també és evident que una persona d'aquesta tipologia no pot ser qualificada alegrement d'independent. Ara, els nous membres del CoNCA obeeixen, en general, a una certa correlaci&oa! cute; de representants de cada partit. És un nomenament semblant al del CAC. Això s'ha de dir i no es pot parlar obertament de membres independents en el cas dels membres actuals del CoNCA.

—Considereu el CoNCA una aventura fallida?
—Sí, clarament. Amb això no vull dir que no puguin fer una gran feina els nous membres; és més: els tinc en una gran consideració, perquè són persones destacades de la cultura catalana, de moltíssima vàlua individual, i amb alguns hi tinc molt bona relació, fins i tot admiració, i hem participat en projectes en comú. Però el CoNCA d'avui és un simple consell assessor, i no té res a veure amb allò que se n'esperava. Era un projecte de maduresa política i d'aprofundiment democràtic.

—Però també cal dir que el CoNCA va néixer tocat: encara no tenia un any de vida i ja va dimitir el primer president, Xavier Bru de Sala.
—Bru de Sala sempre explica que va dimitir en favor del CoNCA, perquè el govern minimitzava la llei i el pressupost. Però aquesta és la versió oficial que ell va donar. Com que era un episodi traumàtic per a la institució, els membres del CoNCA no vam fer cap declaració. S'hauria pogut fer, però hauria estat una disputa pública molt acarnissada. Tanmateix, la realitat és que ell no va dimitir, sinó que el van cessar. El va cessar el president de la Generalitat a petició unànime del plenari del CoNCA. Una altra cosa és que, quan ell va veure que el cessament era imminent i ja irreversible, presentés, i li permetessin de fer-ho, una carta de renúncia al càrrec i que,! a més, expliqués una versió dels fets que no s'ajustava a la realitat. Però la realitat és que el van cessar.

—I per què?
—No pas per diferència de criteris, sinó sobretot per dues raons: la primera, perquè Bru de Sala va anar més enllà del poder i de la responsabilitat que li atribuïa la llei, que en aquest sentit era molt precisa, prenent iniciatives i decisions que no podia prendre i comprometent el pressupost i el futur de la institució. I la segona, perquè era incapaç de gestionar l'activitat del plenari i dels treballadors del CoNCA, i de coordinar d'una manera operativa el plenari perquè complís les funcions que li atribuïa la llei. No va ser capaç d'executar cap decisió realment significativa en sis mesos.

—Des del sector cultural també hi va haver crítiques sobre el procediment d'adjudicació dels ajuts, sobretot perquè es donaven a projectes anuals i això debilitava les companyies.
—No era un sistema plenament satisfactori, calia millorar-lo, n'érem plenament conscients. Però no hi va haver marge de correcció.

—Parleu-nos de la Fundació Tàpies. Com vau arribar a la presidència? Sembla un càrrec contra pronòstic.
—És un càrrec honorífic sense sou, com preveu la llei de fundacions. Treballo sobre Tàpies des de fa molts anys i la Fundació és, per mi, una institució de referència. Quan vaig dimitir del CoNCA de seguida em van trucar en Miquel Tàpies i la Laurence Russell i em van explicar que la fundació entrava en una nova etapa, perquè l'aportació de l'artista s'exhauria el 2012. I Miquel Tàpies considerava que en la nova etapa el president de la fundació no havia de ser de la família. Em van proposar la presidència del patronat perquè dirigís aquesta nova etapa de la fundació. A diferència de patronats com el del MACBA, la Fundació Tàpies volia una altra mena! de presidència, un altre perfil.

—I quina és la vostra funció?
—A part presidir les reunions del patronat, que és l'òrgan de govern de la Fundació, contribuir a consolidar la vocació pública de la Fundació, donar suport en la comesa d'aconseguir finançament privat i d'augmentar els recursos propis, i crear els dispositius i les estratègies necessàries perquè la directora de la Fundació, Laurence Russell, pugui desenvolupar l'ambiciós programa que té per a la Fundació, reforçant l'aspecte de la difusió de l'obra de Tàpies, la feina amb el públic i les noves formes de coneixement.

—Quan feia tres mesos que n'éreu president, Antoni Tàpies es va morir.
—La mort d'Antoni Tàpies ha canviat moltes coses. L'artista al qual s'havia consagrat la fundació ja no hi és i això afecta l'arrel mateixa d'una de les bases fundacionals. Per una altra banda, en un altre pla, la col·lecció ara és closa. És un aspecte important a tenir en compte, en un artista que va treballar fins al final de la seva vida. La mort de l'artista també afecta qüestions de funcionament: Tàpies havia cedit en vida a la fundació els drets d'autor de la seva obra. Amb la seva mort, els drets passen a la família. Això afectava el pressupost de l'any 2012, perquè els drets s'havien pressupostat per a tot l'any. De manera que vam tenir una reunió amb la família. No van posar-hi cap mena de pega. Més i tot: la família! ha cedit els drets d'autor per a tot el 2012 i fins a final del 2013. És un acte de generositat immensa.
De totes maneres, un dels encerts dels vint-i-dos anys de la fundació és que s'ha garantit la pervivència més enllà de l'artista. Pensa que la fundació era, per en Tàpies, la seva obra viva. L'entenia com un lloc on havien de passar coses. I ara tenim la fita de mantenir aquesta obra viva. El futur no perilla pas. I ha de continuar en dos sentits: conservar, difondre i contribuir al coneixement de l'obra de Tàpies; i fomentar la cultura contemporània i la relació amb les altres arts i amb l'ensenyament. Algunes instàncies pretenen que la fundació sigui encara més monogràfica.

—La programació des que sou president de la Fundació Tàpies ha estat de nota, amb la proposta de Xavier Le Roy; amb l'actual exposició 'Antoni Tàpies. Cap braços cames cos'; i amb la futura retrospectiva de Tàpies comissariada per Vicent Todolí, coproduïda amb el MNAC.
—Xavier Le Roy marca un abans i un després, perquè ha estat una exposició absolutament insòlita, innovadora, històrica. Marca una nova manera de presentar la dansa en un espai expositiu. Marca la línia d'allò que interessa la directora, Laurence Russell: pràctiques artístiques que es posen en relació amb el públic. Això passa en una època en què es parla tant del públic, però d'una manera frívola i indocumentada, en termes quantitatius. En canvi, tractar el públic en termes qualitatius una aportació admirable i valenta.
Sobre la relació amb el MNAC, en l'àmbit nacional no podem aspirar a res més alt que presentar l'obra de Tàpies al primer museu del país. És una opció que contribueix a trencar els estereotips. Serà una exposició amb un sol discurs i dues seus.

—Ens podeu avançar res de la feina de Vicent Todolí que no s'hagi dit?
—L'opció per Vicent Todolí és forta, perquè té una intel·ligència visual descomunal i fascinant. Ell no havia fet mai una exposició sobre Tàpies. És un encert de la Laurence Russell, proposar Vicent Todolí, perquè té totes les garanties d'oferir una visió nova. D'entrada, només treballa amb obres de la col·lecció privada de l'artista, que són les menys conegudes, però que tenien una significació especial per a ell: les unes, per l'estima que hi podia tenir; les altres, perquè no les veia clares.

http://www.vilaweb.cat/noticia/4026871/20120710/xavier-antich-lleis-justes-shan-dacatar.html

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada