Escultures de Picasso, Gaudí, Miró, Dalí, Tàpies, Plensa i Barceló a la Xina #art

La Fundació ICO, Acció Cultural Espanyola (AC / E) i l'Ambaixada d'Espanya a Pequín, han organitzat l'exposició 'De Picasso a Barceló. Escultura Espanyola del segle XX' que, a través de gairebé d'un centenar d'obres d'artistes com Manolo Hugué, Julio González, Gargallo, Picasso, Juan Gris, Gaudí, Miró, Dalí, Oteiza, Chillida, Chirino, Tàpies, Susana Solano, Plensa , Juan Muñoz, Leiro o Barceló, mostra l'evolució que l'escultura espanyola ha experimentat des de les primeres avantguardes i la relació entre dibuix i escultura a través del recorregut que hi ha des que sorgeix la idea fins que es converteix en objecte tridimensional.

L'exposició, realitzada per afavorir el coneixement entre Espanya i la Xina en el marc del 40 aniversari de l'establiment de les relacions diplomàtiques entre els dos països, està comissariada per la Fundació ICO i es podrà veure fins al 30 de juny al National Art Museum of Xina (NAMOC), un dels museus més importants de Pequín. La Col · lecció ICO d'Escultura amb Dibuix, composta per obres de petit format realitzades al llarg del segle XX per 38 artistes, majoritàriament espanyols, forma part dels fons del Museu ICO, juntament amb la Col · lecció de Pintura Espanyola Contemporània o la Suite Vollard de Picasso i, des de fa 20 anys, ha viatjat per capitals de tot el món mostrant una part fonamental de la nostra història de l'art.

Cada escultura, a més, s'acompanya d'un o diversos dibuixos del mateix artista, en un gest de complicitat a la tradició clàssica que considera al dibuix com a origen de l'obra d'art. Es tracta, però, d'obres d'art en si mateixes sense una relació directa amb les escultures a què acompanyen.

Començant pel modernisme de Gaudí, passem a continuació a la reacció noucentista catalana, més pausada en Hugué i més radicalment avantguardista a Gargallo, Julio González i Picasso, que van ser fonamentals per al desenvolupament de l'escultura en ferro en els anys vint i trenta del segle XX, que tant influirà a posteriors generacions d'artistes, tant dins com fora d'Espanya.

Gargallo, Picasso i González es van endinsar amb la seva obra per una via expressionista que va enriquir les dues úniques opcions explorades fins llavors: l'orgànica i l'abstracta. Així, Picasso, que amb el cubisme ja havia propiciat l'arribada del geomètric-constructiu, a partir de 1925 fa que el concepte formalista de l'avantguarda entri en crisi. Julio González, que va ser qui va ensenyar a Picasso la tècnica de la soldadura autògena, va denominar a aquesta revolució de l'escultura en ferro "dibuixar en l'espai", concepte que aplica al seu Femme au miroir que, composta per seccions metàl · liques soldades entre si, sembla haver estat traçada en l'aire per un gruixut llapis.

El surrealisme està representat per Salvador Dalí i Joan Miró, dos dels seus principals exponents. Entre el surrealisme i el constructiu es va moure Àngel Ferrant, principal referència del que, després de la Guerra Civil espanyola, es va denominar l'exili interior, conformat per aquells que, tot romanent a Espanya, van passar a l'ostracisme després de ser completament marginats per les autoritats oficials del règim franquista. Àngel Ferrant, al costat d'altres, va constituir el cordó umbilical que va servir de connexió entre els moviments d'avantguarda anteriors a la Guerra Civil i els artistes que, a partir dels anys cinquanta i, sobretot, en els seixanta i setanta, tornen a connectar l'art espanyol amb els corrents internacionals. Jorge Oteiza, Eduardo Chillida, Antoni Tàpies, Pablo Palazuelo, Martín Chirino i Andreu Alfaro, són alguns dels que, amb la seva participació en grups emblemàtics com Dau al Set, El Paso, Parpalló o l'Equip 57, van mantenir viva la flama de la avantguarda a Espanya.

A partir dels anys seixanta el boom turístic, amb la seva arribada massiva d'estrangers, fa que Espanya no pugui mantenir-se per més temps aïllada de la resta d'Europa. Tanmateix, i malgrat l'cosmopolitisme que inunda el nostre país, segueixen pervivint amb força algunes tendències locals, com l'anomenat realisme madrileny, representat en la Col · lecció ICO per Julio López Hernández. L'impuls que el turisme dels seixanta aporta a Espanya fa que, a finals d'aquesta dècada i atrets per un país que es desperta amb força però que encara manté certs aspectes d'exotisme i novetat, vinguin a instal · lar definitivament en ell artistes com els austríacs Adolfo Schlosser i Eva Lootz.

Finalment, i malgrat la diferència d'edat entre ells, Susana Solano, Juan Muñoz i Jaume Plensa representen tres exemples del que ha estat l'escultura espanyola a partir de la dècada dels vuitanta: constructiva, expressionista i conceptual. Conegut per la tridimensionalitat de la seva pintura, Miquel Barceló tanca la mostra amb una escultura en bronze i un dibuix d'alguns dels seus característics animals legòrics.

L'art espanyol del segle XX va estar marcat per la desbordant obra de Picasso. Només Miró, Tàpies, Chillida o Dalí van aconseguir fer-se un forat internacional al costat del creador malagueny. Amb "De Picasso a Barceló. Escultura espanyola del segle XX", el visitant podrà endinsar-se en un segle de creació espanyola ple d'importants i singulars veus. La celebració dels 40 anys de relacions diplomàtiques amb la Xina és una oportunitat per conèixer-nos més i estrènyer llaços entre els dos països, que en un món global actuen ja com a veïns i col·laboradors.

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada