Observant els límits de l’infinit #opinió #Exposicions



Ann Veronica Janssens. Cielo Blu, 2010. Galerie Kamel Mennour, Paris.


Davant l'horitzó | Fundació Joan Miró
Observant els límits de l'infinit

Per Omaira Beltrán | obeltran@artneutre.net

Els museus comencen a obrir-se i ho constatem amb la invitació que hem rebut: una visita comentada per a blocaires a la Fundació Joan Miró. Felicitats. Només per celebrar la iniciativa l'exposició ja mereix una crònica. No ens fem pregar. De la mà de la comissària Martina Milla, uns quants especialistes de les xarxes ens endinsem en el nou projecte Davant l'horitzó. Però una advertència prèvia: 'No ha estat fàcil concebre aquesta exposició'. I ens ho creiem, perquè la Martina ho diu i perquè ho constata amb una dada: Ha costat aproximadament un any aconseguir les obres. I per reblar el clau: 'No és una tasca senzilla seleccionar i relacionar, com si es tractés d'un puzzle, imatges que parlen de l'horitzó'.

Aquesta dificultat es percep, de manera especial, quan el visitant s'adona que Davant l'horitzó s'ha construït amb una mirada poètica que permet que les diverses converses que incorpora ens acompanyin i assenyalin el camí a seguir, com en un joc de nens on la innocència és la clau de volta que ens ajuda a descobrir el nostre entorn. Creuem les sales i girem al voltant de la idea de l'horitzó, omnipresent en tota la mostra, que ens ofereix l'oportunitat de contemplar l'infinit, però sempre, això sí, amb la consciència dels límits que la nostra pròpia visió ens imposa.

Anem entrant en matèria i es planteja un dilema essencial: Com conjugar les diferents mirades que han estat transportades des de l'humà fins al sublim? L'exposició, ara ho anem descobrint, ens explica com diversos artistes han resolt aquest enigma. El nom del projecte fa referència a Devant le temps. Histoire de l'art et anachronismedes images, l'estudi on el teòric francès Georges Didi-Huberman tracta el tabú de l'anacronisme en l'àmbit expositiu. I els prejudicis sobre aquest aspecte desapareixen quan observem la relació estètica existent entre la sinuositat de les corbes d'Els quatre horitzons de Perejaume, del 1991, i les vaporoses línies de les albades representades per Ferdinand Hodler a Bergippfel am Morgen, del 1915, i Genfersee mit Mont-Blanc im Frühlicht, del 1918. Quasi 80 anys separen aquests dos horitzons amb tantes complicitats.

Davant l'horitzó compta amb un total d'una setantena d'obres singulars. Algunes, com les de Mirò, Perejaume o Modest Urgell enceten un diàleg intergeneracional que continua unes sales mes endavat, amb les obres de Ritcher, Monet, o Magritte. L'altre joc de conversa que Millà ha volgut construir és el que centra l'atenció en la veu femenina, representada per només sis creadores, però d'una gran qualitat, com ara Ann Veronica Janssens, Agnes Martin, Olafur Eliasson o Anna-Eva Bergman.

Penetrant-hi, també observem que Davant de l'horitzó ens ensenya com els límits han canviat l'orgànic per l'inorgànic, especialment en obres on el paisatge és la figura que representa aquesta línia i el més enllà, com a les de Ferdinad Hodler, Berggipfel am Moixent, 1915, o les d'August Strindberg, Klippa och hav, 1873. Horitzons inscrits en un ambient natural, on les muntanyes, el mar o el cel són els que dibuixen aquesta frontera tènue. D'altra banda, tenim allò inorganic que ratlla amb el sintètic, com Anna -Eva Bergan ens demostra a Grand horizont bleu, 1696, on un platejat metàl·lic trenca en línia recta amb un blau profund, que potser són el mateix cel i la mateixa mar, que gairebé un segle enrere, ja havien representat de forma natural Hodler i Strindberg.

Aquesta posada en escena d'allò orgànic que ens connecta amb la terra i d'allò sintètic que ens fa experimentar altres realitats, també s'expressa en obres com la de David Hoquei, on a més, veiem una severa crítica pel mal fet a la natura. La seva creació Less Trees near Wartes, 2009, a l'exposició, entra en diàleg amb l'obra d'Ann Veronica Janssens, Cielo Blu, 2010, una instal·lació feta amb vidre, aigua desmineralitzada, parafina i altres materials que intenten extreure una porció de l'horitzó.

Davant l'Horitzó construeix, per tant, converses evidents on la implicació amb la terra ens possibilita mantenir la mirada més enllà de l'home. I és aquest home mateix qui és absent a moltes de les obres, a l'estil de les pintures dels mestres taoistes, per permetre explorar un horitzó, que si bé és creat per la ment humana, roman buit de tota forma. Aquesta absència, que ja contempla Gonzalo Chillida a obres com Marina, 1978, i que representen aquest no-res situat més enllà del límit, que també trobem a produccions com La luce e il colore grigio, 2012, d'Ettore Spalletti. 

El recorregut s'acaba. Ens acomiadem de la Martina i de la Fundació Joan Miró mentre entenem, de retorn a la ciutat, que aquesta mostra ens descobreix alguna cosa dels nostres límits, que ara queden ampliats, donat que avui, més que mai, necessitem albirar alguna cosa més enllà de l'esperança.

Tots els articles de Omaira Beltran.



0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada