Els Sketchcrawl o les rutes creatives #opinió



Per Omaira Beltran | obeltran@artneutre.net

La única manera de saber el que passa pel cap d'un dibuixant és seure al seu costat i començar a pintar amb ell. Es un acte d’humilitat, a partir del qual constatem la nostra poca traça, i també de valentia, per assumir el repte sense por. Si fa dos segles els pintors impressionistes van trencar amb la tradició de treballar a l’interior dels estudis i van decidir citar-se enmig dels camps per pintar a l’aire lliure, a plena llum del sol, actualment, uns altres artistes, alliberats aquesta vegada de l'ordinador, també ocupen l'espai públic per il·lustrar diverses mirades sobre determinats objectes urbans. Son els ‘sketchers’ o creadors d’esbossos.

Tot es remunta al 2004, quan Enrico Casarosa, un il·lustrador vinculat a la famosa empresa d’animació PIXAR, va ser convidat a un "Pubcrawl" durant un comiat de solter a San Francisco. Aquesta pràctica consisteix a recórrer en grup un pub rere l'altre, demostrant la capacitat de resistència alcohòlica de cada participant. El problema és que l'endemà havia de treballar i va arribar a la feina literalment arrossegant els peus (‘crawl’ en anglès significa arrossegar-se). Uns mesos més tard, l’Enrico va tenir la genial idea d’organitzar una altra mena de recorregut, però aquesta vegada menys alcohòlic i més artístic. Així van néixer les rutes creatives o Sketchcrawl, que consisteixen a dibuixar i pintar en comunitat, i en llibretes de viatge, diversos racons de la ciutat.

Aquesta és la filosofia dels sketchcrawl, dibuixants que fan trobades en un lloc i hora predeterminades per contemplar el que tenen davant i reproduir-ho gràficament. Després, ells mateixos revisen la feina feta i comenten tècniques sobre com millorar els resultats. També es confessen fórmules màgiques per evitar que s'assequin els seus pinzells o intercanvien informació sobre nous materials. Tothom que gaudeixi de la pintura o del dibuix pot formar part d’un sketchcrawl i passejar-se pels carrers mirant de trobar aquella escena adient per a l’exercici en comú. La última trobada sketchcrawl mundial va celebrar-se el passat 25 de gener del 2014. A Barcelona, el lloc escollit per l’efemèride va ser el barri del Poble Nou.

A cada trobada se sumen més i més dibuixants o 'sketchers'. Al web de Barcelona Sketchcrawl és possible consultar un llistat dels participants i una agenda de les trobades. No cal ser professionals de l’assumpte per a poder participar-hi. Només es demana el simple plaer de pintar i compartir. Hi trobarem 'veterans' que ens ajudaran el primer dia i que jo es poden classificar en tres grups: els que són arquitectes i es delecten retratant edificis i construccions; els que són dibuixants de figures i persones passavolants i, finalment, els ‘reporters’, és a dir, els que escriuen i dibuixen al mateix temps. En acabar, podem delectar-nos la vista amb el que jo diria que és alguna cosa més que un simple esbós, tenint en compte que l’important és l’experiència viscuda, de la qual ens quedarà per sempre un testimoni gràfic al quadern.

En aquest enllaç que us deixo podreu veure fotografies de la 42a Sketchcrawl de Barcelona, a la qual jo vaig assistir.

Escriure sobre art comporta haver d’expressar amb paraules allò que una imatge vol representar. Sovint, diuen, aquest propòsit esdevé impossible, pel fet que el que experimenta l’artista, simplement no pot ésser expressat amb conceptes. Jo vaig voler comprovar-ho en primera persona. Per tant, tornem al meu repte personal: Intento dibuixar el que tinc al davant, mirant de reüll com els pinzells dels meus companys treuen fum. I després d’una lluita desigual amb línies i mesures fugisseres, em penedeixo de no haver posat més atenció a les classes de dibuix que vaig rebre a l'escola. Però ha valgut la pena. Em sorprenc en descobrir que entre l’objecte que intento dibuixar i la meva mirada no hi ha paraules. Tant sols percebo el ritme de la contemplació que, en un acte de pura espiritualitat creativa, obliga la llum a convertir-se en color. Es això el que no sé si puc expressar prou be amb paraules!

Mentrestant, de rerefons, escolto els meus companys de dibuix, Juan i François, que riuen mentre il·lustren d'una manera tan natural com respiren. En acabar, tots ens reunim per comparar les creacions i no puc evitar una sensació d'enveja positiva que m’embarga. Tanmateix, em sento molt afortunada de poder gaudir amb tot detall dels dibuixos d'aquests quaderns excepcionals, que molt segurament no podria veure en cap altre exposició del món. Tot un privilegi.

Tots els articles de Omaira Beltran.


0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada