La Fundació Tàpies explora l'art sonor de la mà de Brian Eno, Susan Philipsz i una vintena de creadors
Inauguració: 6 de novembre del 2014 a les 19.30 h. Entrada lliure.
Amb Theo Burt, Hanne Darboven, Ainara Elgoibar, Brian Eno, Lluïsa Espigolé, Laia Estruch, EVOL, Jaume Ferrete, Raquel Friera, Nicoline van Harskamp, Tom Johnson, Susan Philipsz, Quim Pujol, Octavi Rumbau, Terre Thaemlitz i Erica Wise.
Interval. Accions sonores és un assaig sobre els contextos d'escolta. La tradició musical occidental dels darrers dos segles (dominada per la música que es diu a si mateixa culta) ha intentat neutralitzar i fins i tot esborrar els contextos d'escolta. En aquesta tradició, l'escolta musical només és possible i només és plena en la concentració més absoluta, i envoltada del silenci més estricte; el silenci sepulcral és doncs l'únic context adequat per l'escolta musical, un context que més aviat és un no context, una absència (ideal) de context. Però el fet és que l'escolta musical passa sempre envoltada d'altres coses, envoltada, per exemple, de soroll (el soroll que, diu Jacques Attali, és la manifestació constant de la vida). I aquestes altres coses que passen al context en què es fa efectiva l'escolta no només condicionen la nostra actitud d'escolta (no només tenen un efecte psicològic), sinó que transformen la música mateixa. A l'era digital, diu Peter Szendy, l'oient altera la música, opera amb ella (en fa obres), de manera digital, és a dir, numèricament (amb dígits), però també amb els dits, com el DJque modifica el gir d'un vinil tocant-lo amb les mans. Es tracta, doncs, d'una escolta que toca.
Quan la música entra al museu d'art contemporani i es converteix en el que se sol anomenar art sonor deixa d'exigir la neutralització del context d'escolta; però, com si es tractés d'un mecanisme de compensació, demana ser presentada com a obra d'art. Se'n subratlla aleshores el suport físic, la dimensió escenogràfica o performativa, la partitura, l'enregistrament, la documentació de qualsevol mena. Se'n magnifica, al cap i a la fi, el context, però s'oblida precisament que també es tracta d'un context d'escolta. Se sol pensar que el museu no és el lloc adequat per a escoltar, i potser per això hi proliferen tant els auriculars (com proliferen, per exemple, al metro).
La condició de possibilitat d'Interval. Accions sonores és la Fundació Antoni Tàpies com a context d'escolta. I a partir d'aquesta condició planteja com a pregunta no només com sona la música al museu, sinó també com sona el museu. La proposta consta d'instal·lacions sonores, vídeos, conferències, concerts i un cicle de programes de ràdio.
Comissaris: Lluís Nacenta i Laurence Rassel.
Més informació:
http://fundaciotapies.org/site/spip.php?rubrique1332
Amb Theo Burt, Hanne Darboven, Ainara Elgoibar, Brian Eno, Lluïsa Espigolé, Laia Estruch, EVOL, Jaume Ferrete, Raquel Friera, Nicoline van Harskamp, Tom Johnson, Susan Philipsz, Quim Pujol, Octavi Rumbau, Terre Thaemlitz i Erica Wise.
Interval. Accions sonores és un assaig sobre els contextos d'escolta. La tradició musical occidental dels darrers dos segles (dominada per la música que es diu a si mateixa culta) ha intentat neutralitzar i fins i tot esborrar els contextos d'escolta. En aquesta tradició, l'escolta musical només és possible i només és plena en la concentració més absoluta, i envoltada del silenci més estricte; el silenci sepulcral és doncs l'únic context adequat per l'escolta musical, un context que més aviat és un no context, una absència (ideal) de context. Però el fet és que l'escolta musical passa sempre envoltada d'altres coses, envoltada, per exemple, de soroll (el soroll que, diu Jacques Attali, és la manifestació constant de la vida). I aquestes altres coses que passen al context en què es fa efectiva l'escolta no només condicionen la nostra actitud d'escolta (no només tenen un efecte psicològic), sinó que transformen la música mateixa. A l'era digital, diu Peter Szendy, l'oient altera la música, opera amb ella (en fa obres), de manera digital, és a dir, numèricament (amb dígits), però també amb els dits, com el DJque modifica el gir d'un vinil tocant-lo amb les mans. Es tracta, doncs, d'una escolta que toca.
Quan la música entra al museu d'art contemporani i es converteix en el que se sol anomenar art sonor deixa d'exigir la neutralització del context d'escolta; però, com si es tractés d'un mecanisme de compensació, demana ser presentada com a obra d'art. Se'n subratlla aleshores el suport físic, la dimensió escenogràfica o performativa, la partitura, l'enregistrament, la documentació de qualsevol mena. Se'n magnifica, al cap i a la fi, el context, però s'oblida precisament que també es tracta d'un context d'escolta. Se sol pensar que el museu no és el lloc adequat per a escoltar, i potser per això hi proliferen tant els auriculars (com proliferen, per exemple, al metro).
La condició de possibilitat d'Interval. Accions sonores és la Fundació Antoni Tàpies com a context d'escolta. I a partir d'aquesta condició planteja com a pregunta no només com sona la música al museu, sinó també com sona el museu. La proposta consta d'instal·lacions sonores, vídeos, conferències, concerts i un cicle de programes de ràdio.
Comissaris: Lluís Nacenta i Laurence Rassel.
Més informació:
http://fundaciotapies.org/site/spip.php?rubrique1332
#ca #inauguracions #exposicions #museus
