INDISPOSICIÓ GENERAL. ASSAIG SOBRE LA FATIGA a la Fabra i Coats
INDISPOSICIÓ GENERAL. ASSAIG SOBRE LA FATIGA
12 juny, 2015 - 19:00 a 30 agost, 2015 - 15:00
Exposició
Andrea Aguado, Xavier Arenós, Samuel Beckett, Espai en Blanc, Erick Beltrán, Iñaki Bonillas, Domènec, Marcel Duchamp, Pepe Espaliú, Mounir Fatmi, Eduardo Fukusima, William Kentridge, Marcellvs L., Julia Montilla, Bruce Nauman, João Onofre, Gina Pane, Carlos Pazos, Javier Peñafiel, Perejaume, Nedko Solakov, Sinéad Spelman, Mladen Stilinovic, Alina Szapocznikow, Sam Taylor-Wood.
Comissariada per Martí Peran
Si el capitalisme industrial produïa mercaderia amb valor de canvi i el capitalisme postfordista es va desplaçar cap a la producció de subjectivitat, avui la plusvàlua es concentra en la autoproducció d'identitat. S'ha imposat la lògica del subjecte de l'autoexplotació. La retòrica de l'emprenedoria i la publicitat ideologitzada són inequívoques : Do it Yourself; I am What I am. Aquesta nova consigna productiva – fes-te a tu mateix - provoca una generalitzada hiperactivitat nerviosa. A cada moment ens trobem desota l'obligació de pendre infinites petites decisions en tots els àmbits (laboral, emocional, social, ..) que han devingut la nova força del treball: no clausuren res i garanteixen el benefici generat per l' acció constant de la in-quietud. El subjecte s'ha confòs amb el moviment incessant la seva pròpia alienació.
La vida hiperactiva és el paradigma de la pobresa d'experiència atès que comporta un excedent deficitari: tenim moltes experiències però quasi totes són banals. La conseqüència d'això ha estat reconeguda desota diferents enunciats : vida nua (G.Agamben), vida danyada (S.López Petit), societat del cansament (B.Ch. Han), corrosió del caràcter (R. Sennett), fàbrica d'infelicitat (F. Berardi), societat depressiva (A. Ehrenberg),…La fatiga, el dolor provocat per l'autoexplotació, esdevé així inevitable. Però en lloc de representar una condició patològica que ha de ser corregida per tal de tornar a l'espiral insensata de la producció, la fatiga pot representar l'ocasió
pel despertar de la conciencia; el punt d'inflexió a partir del qual s'enceta un procès emancipatori. La fatiga és l'instant de detenció i pausa, el moment del "cansament capaç" (P.Handke) amb el qual comença el sabotatge. La fatiga esdevé així – en qualitat de revolució molecular – l'inici d'una vaga que polititza el malestar.
Si en l'àmbit de l'enginyeria la fatiga designa la disminució de la resistencia dels materials sotmesos a un esforç repetit, en l'esfera de l'enginyeria social, la fatiga representa "la reivindicació esgotada del cos individual que reclama el dret al descans social" (R.Bathes). Amb la fatiga, la hiperactivitat muda en mera producció de detenció. En la negativa a la producció de la fatiga hi roman el principi emancipatori de la deseducació; i en la seva neutralitat hi descansa la promesa, quieta, de tota la diversitat possible. Aquest elogi de la fatiga, emparentat amb les apologies de la
mandra, de l'anonimat, de la desaparició i de la inacció, ocupa en l'horitzó de l'experiència contemporània la posició, capgirant-la, que temps enrere va ocupar la malenconia.
Ara bé, com convertir aquest argument en una exposició?. Com articular una situació que traslladi aquests continguts? Aquests petits reptes , propis d'un camp disciplinar cada dia més empobrit no comporten la pregunta de per què fer una exposició?
12 juny, 2015 - 19:00 a 30 agost, 2015 - 15:00
Exposició
Andrea Aguado, Xavier Arenós, Samuel Beckett, Espai en Blanc, Erick Beltrán, Iñaki Bonillas, Domènec, Marcel Duchamp, Pepe Espaliú, Mounir Fatmi, Eduardo Fukusima, William Kentridge, Marcellvs L., Julia Montilla, Bruce Nauman, João Onofre, Gina Pane, Carlos Pazos, Javier Peñafiel, Perejaume, Nedko Solakov, Sinéad Spelman, Mladen Stilinovic, Alina Szapocznikow, Sam Taylor-Wood.
Comissariada per Martí Peran
Si el capitalisme industrial produïa mercaderia amb valor de canvi i el capitalisme postfordista es va desplaçar cap a la producció de subjectivitat, avui la plusvàlua es concentra en la autoproducció d'identitat. S'ha imposat la lògica del subjecte de l'autoexplotació. La retòrica de l'emprenedoria i la publicitat ideologitzada són inequívoques : Do it Yourself; I am What I am. Aquesta nova consigna productiva – fes-te a tu mateix - provoca una generalitzada hiperactivitat nerviosa. A cada moment ens trobem desota l'obligació de pendre infinites petites decisions en tots els àmbits (laboral, emocional, social, ..) que han devingut la nova força del treball: no clausuren res i garanteixen el benefici generat per l' acció constant de la in-quietud. El subjecte s'ha confòs amb el moviment incessant la seva pròpia alienació.
La vida hiperactiva és el paradigma de la pobresa d'experiència atès que comporta un excedent deficitari: tenim moltes experiències però quasi totes són banals. La conseqüència d'això ha estat reconeguda desota diferents enunciats : vida nua (G.Agamben), vida danyada (S.López Petit), societat del cansament (B.Ch. Han), corrosió del caràcter (R. Sennett), fàbrica d'infelicitat (F. Berardi), societat depressiva (A. Ehrenberg),…La fatiga, el dolor provocat per l'autoexplotació, esdevé així inevitable. Però en lloc de representar una condició patològica que ha de ser corregida per tal de tornar a l'espiral insensata de la producció, la fatiga pot representar l'ocasió
pel despertar de la conciencia; el punt d'inflexió a partir del qual s'enceta un procès emancipatori. La fatiga és l'instant de detenció i pausa, el moment del "cansament capaç" (P.Handke) amb el qual comença el sabotatge. La fatiga esdevé així – en qualitat de revolució molecular – l'inici d'una vaga que polititza el malestar.
Si en l'àmbit de l'enginyeria la fatiga designa la disminució de la resistencia dels materials sotmesos a un esforç repetit, en l'esfera de l'enginyeria social, la fatiga representa "la reivindicació esgotada del cos individual que reclama el dret al descans social" (R.Bathes). Amb la fatiga, la hiperactivitat muda en mera producció de detenció. En la negativa a la producció de la fatiga hi roman el principi emancipatori de la deseducació; i en la seva neutralitat hi descansa la promesa, quieta, de tota la diversitat possible. Aquest elogi de la fatiga, emparentat amb les apologies de la
mandra, de l'anonimat, de la desaparició i de la inacció, ocupa en l'horitzó de l'experiència contemporània la posició, capgirant-la, que temps enrere va ocupar la malenconia.
Ara bé, com convertir aquest argument en una exposició?. Com articular una situació que traslladi aquests continguts? Aquests petits reptes , propis d'un camp disciplinar cada dia més empobrit no comporten la pregunta de per què fer una exposició?
#ca #exposicions #agenda #catalunya #barcelona #museus
