La Fundació Antoni Tàpies presenta la primera gran retrospectiva des de la mort de l'artista #joproposo

22 juny – 4 novembre 2012
Antoni Tàpies. Cap braços cames cos
Fundació Antoni Tàpies

Inauguració: Dijous 21 de juny a les 19.30 h.

Comissariat: Laurence Rassel i Miquel Tàpies.
Organització: Fundació Antoni Tàpies | Calendari: del divendres 22 de juny fins el diumenge 4 de novembre de 2012.
Preu: 7 €. Estudiants i jubilats, 5,60 €. Nens i nenes, joves fins els 16 anys, persones a l'atur i Amics de la Fundació Antoni Tàpies, gratuït.

La Fundació Antoni Tàpies ha presentat l'exposició Antoni Tàpies. Cap braços cames cos, centrada en els tretze últims anys de treball de l'artista, i, molt especialment, en les creacions que tracten el cos com a objecte central. En conjunt, un total de setanta-quatre obres, repartides entre els espais dels tres nivells de l'edifici, de les quals cinquanta-sis pertanyen a la col·lecció de la família Tàpies, una a la Fundació Antoni Tàpies (1/2, 2003, pintura i vernís sobre fusta) i les altres divuit, a diferents prestadors particulars de Portugal, Bèlgica, Estats Units, Finlàndia, Itàlia, i diversos punts de l'estat espanyol (Amposta, Barcelona, Madrid, Osca, etc.). Entre aquests prestadors s'inclouen també els galeristes d'Antoni Tàpies, com ara la Galerie Lelong de París, la Waddington Custot de Londres o The Pace Gallery de Nova York.

Des que la Fundació Antoni Tàpies va obrir les seves portes, el juny de 1990, ara fa vint-i-dos anys, ha desenvolupat la primera i primordial de les línies programàtiques que la defineixen: la conservació, difusió i investigació de l'obra d'Antoni Tàpies. I ho ha fet, fonamentalment, a través de diverses exposicions, que han marcat algunes de les fites de la història de la institució. A banda de les mostres que regularment exhibeixen les diverses obres del fons de la col.lecció, la Fundació Antoni Tàpies, periòdicament, dedica els seus esforços a articular exposicions que tenen com a objectiu la renovació de la mirada sobre l'obra de l'artista.
 
Amb aquest propòsit, Manuel J. Borja-Villel va presentar algunes de les exposicions emblemàtiques de l'artista durant els anys noranta: Tàpies. Comunicació sobre el mur (1992), Tàpies. Celebració de la mel (1993) i Tàpies. El tatuatge i el cos. Papers, cartons i collages (1998). Nuria Enguita, per la seva part, va comissariar dues mostres de gran rellevància en la primera dècada del segle XXI: Tàpies. Escriptura material. Llibres (2002) i Els cartells de Tàpies i l'esfera pública (2006). I, més recentment, Laurence Rassel i Miquel Tàpies van presentar Antoni Tàpies. Els llocs de l'art (2010) per celebrar la reobertura de la Fundació després de la reforma arquitectònica integral de l'edifici de Domènech i Montaner.

En aquest context, per tant, podem inscriure l'exposició Antoni Tàpies. Cap braços cames cos, que ara presentem, comissariada, de nou, per Laurence Rassel, la seva directora, i Miquel Tàpies, fill de l'artista. Es tracta, en aquest cas, d'una mirada sobre l'obra dels darrers anys d'Antoni Tàpies a partir de la seva preocupació pel cos, el fil temàtic que centra i articula tota l'exposició. Una mostra que, a més, s'inaugura gairebé cinc mesos després de la mort de l'artista, fet que li atorga una significació molt especial.
 
Tàpies va estar sempre interessat per la temàtica del cos, a causa dels problemes que va tenir durant la immediata postguerra, quan va patir un greu atac de taquicàrdia i una important afecció pulmonar. La qüestió, per tant, va influir molt en la seva evolució com a artista, perquè des dels seus primers autoretrats en llapis sobre paper, la seva obra és una exploració de la representació del cos. Durant aquesta llarga malaltia, com dèiem, va experimentar una autocontemplació del funcionament del cos i l'esperit, per assolir el "fet brut de la presència de l'ésser". Des de les obres de joventut fins a les obres més recents, l'existència mateixa, mitjançant la percepció interna de l'ésser, ja recorre l'experiència de l'artista en el moment de fer.

Antoni Tàpies. Cap braços cames cos, ofereix a l'espectador representacions de caps, peus, torsos tallats, cames, braços escampats i sexes oferts. Tàpies desmembrava regularment el cos en les seves obres, el treballava espacialment i realitzava una topografia de la cruesa de la condició humana. Unint objecte i subjecte, l'artista expressava així el desig d'impactar visualment l'espectador. En aquesta mostra, per tant, els visitants passen d'una relació més íntima amb l'obra sobre paper a unes confrontacions brutals i monumentals amb les obres sobre fusta que s'alcen al seu davant.

A Antoni Tàpies. Cap braços cames cos, a més, l'ús del llenguatge, dels símbols, també és omnipresent, però aquesta vegada les creus, les lletres, les frases, les xifres signen els cossos representats. I en tractar-se de Tàpies, la marca sempre té una història i rarament es tracta d'una traça. És una empremta, són lletres, xifres o fórmules. Hi ha tot un repertori, un codi que travessa l'obra de l'artista des de fa més de seixanta anys, que ara retrobem en aquesta tria d'obres en tota la seva intensitat i significació.
 
Com s'ha comentat anteriorment, aquesta exposició s'acosta als darrers anys de producció artística de Tàpies, quan l'artista ja n'havia complert setanta-cinc i fins que en va fer vuitanta-vuit. Només cal contemplar la magnitud i la intensitat de les obres, així com l'exploració dels afectes, que van de la ràbia a la tendresa, per endevinar l'abast de l'univers que s'obre durant aquesta dècada llarga. Parlem d'un periode vivencial, a partir dels anys cinquanta, que intensifica la voluntat de l'artista per donar a percebre allò que habitualment les persones no volem veure del cos. Ens mostra allò que no volem mirar cara a cara, malgrat que, segons les ensenyances del misticisme oriental que Tàpies tant va estudiar, són aspectes irrenunciables per assolir la plenitud de la nostra condició d'éssers vivents. Aquesta abjecció, per tant, és el punt a partir del qual Tàpies inicia el seu procés creatiu. Hi trobem cossos caiguts, dels quals elimina el rostre mitjançant una creu o situant-los al cantell de l'obra. O ens submergim en l'interior dels organismes, que ens presenta com miralls d'un estat fantasmàtic de la percepció de la nostra pròpia anatomia.

L'exposició Antoni Tàpies. Cap braços cames cos també ofereix al visitant la possibilitat de realitzar una mirada deambulatòria al voltant de les obres, garantint una experiència sensorial de l'objecte i de la situació. Malgrat no pretendre recrear el taller de l'artista, s'ha fet un esforç per reviure el moment de la trobada entre l'autor i la seva obra, col·locant una part de les obres de peu dret, dins de l'espai principal de l'exposició. El fet de poder fer-hi un tomb, de sentir-ne el pes, l'espessor, de poder situar-se al costat, al darrere de les creacions, convida els espectadors a utilitzar la seva pròpia presència física per observar-les. Una vivència similar és la que també poden experimentar en una altra de les sales, ambientada amb una claror tamisada, que convida a inclinar-se damunt els dibuixos i concentrar-se sobre alguns fragments de representacions de cossos d'una altra dimensió, que inciten a alçar o abaixar els ulls. La intenció és que hi veiem, però també fer-nos conscients que només podem mirar si la totalitat del nostre cos, de la nostra memòria, participa en aquesta mirada.
 
Segons el testimoni d'alguns privilegiats que van poder visitar alguna vegada el lloc de treball de l'artista, era usual, en entrar al seu taller, trobar-se davant una munió d'obres dreçades, acumulades, ajaçades, inclinades les unes contra les altres. A l'espectador li calia circular entre les peces i sovint fregar la seva presència física, la seva matèria, la seva carn, els pèls, els objectes que integraven els quadres. Fins i tot, el visitant podia percebre el pes de l'obra, la seva estatura, que moltes vegades l'ultrapassava, o contemplar representacions de cossos decapitats, desmembrats. Allà, un cap tallat, aïllat. Més enllà, un altre fragment, tan sols un bust, o un baix ventre. La percepció de la visita resultava similar a la que es pot sentir quan es visita al Partenó d'Atenes i es circula entre aquella multitud fragmentària, densa, d'un altre temps.
 
L'artista vivia envoltat per les seves obres i tenia a l'abast de la mà els estris necessaris, que sovint passaven a formar part de la mateixa creació: raspalls, escombres, objectes, cartrons, papers. Sabem que girava al voltant de les seves produccions, que reculava, que s'asseia per observar-les detingudament. Després l'obra acabava reunint-se amb les altres, apilada contra les altres i el visitant les havia de mirar inclinant-se, sostenint-les.

Antoni Tàpies. Cap braços cames cos es planteja com retrobar aquesta presència al museu. Com aconseguir acostar l'espectador a aquesta experiència propera a la convivència entre l'obra i l'artista. Com reviure aquesta trobada entre l'autor i la seva obra en un museu? Els museus pengen les obres a la paret, integrant-les segons els formats i els usos previstos. Determinen la distància entre el lloc des d'on percebem i allò que percebem. I malgrat que la interpretació, la sensació, és la pròpia de cada espectador, moltes vegades, el museu posa ordre en aquesta experiència, ressituant-la en l'ordre dialèctic entre aquell que veu i allò que és vist.

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada