L'univers de Tàpies es desplega a la Biennal de Venècia #fires
Amb la instal · lació titulada Rinzen, 'sobtat despertar' en japonès, Antoni Tàpies (Barcelona ,1923-2012) va guanyar un Lleó d'Or a la Biennal de Venècia de 1993. Era una revolta contra la guerra i la violència en un moment en què el conflicte iugoslau vivia un dels seus pitjors moments. Però la relació del mestre informalista amb Venècia és molt anterior. El 1956 va exhibir tres grans pintures i dos anys després, el 1958, va tornar a participar i conèixer a persones essencials en la seva vida: Eduardo Chillida, premiat en aquella 29 edició per la seva escultura, el pintor Alberto Burri, el col · leccionista Panza di Biumo, el compositor Luigi Nono. Tàpies, que va coincidir llavors amb el seu gran amic Antonio Saura, va tornar amb el premi de la UNESCO i de la Fundació David Brigh, dos guardons que van ajudar a fer que el seu personalíssim llenguatge comencés a ser conegut a tot el món.
A les vespres de la 55 edició de la Biennal, un dels edificis més impressionants de la ciutat adriàtica, el Palazzo Fortuny ultima els preparatius de la gran exposició, La mirada de l'artista que s'obrirà al públic l'1 de juny, una gran mostra de més de 200 obres que es mostraran trenades amb la col · lecció de Fortuny al llarg de les tres plantes de l'edifici. Sense més ordre que el intuïtiu i emocional, els comissaris, el seu fill Toni i la crítica Natasha Hébert, tracten de reconstruir la essència de l'univers de l'artista català.
Sobre un complex i delicat muntatge concebut per Axel Vervoordt per aconseguir una aproximació molt personal potenciar el món de Tàpies,, l'exposició té tres columnes bàsiques plenes de ramificacions. A la impressionant planta baixa del palau es troben les obres de gran format de l'artista, ha quadres monumentals de totes les etapes, però predominen les realitzades des de la dècada dels 80 fins al final. Són peces, que en la seva major part procedeixen del seu estudi català.
Gran col · leccionista i amic de molts dels grans artistes contemporanis, la seva col · lecció personal és tan àmplia com rica. D'una banda s'agrupen moltes de les obres d'art antic i primitiu que tant li fascinaven, procedents de diferents cultures, èpoques i continents. D'altra, es despleguen pintures i escultures d'artistes als quals més admirava: Picasso, Kandinsky, Arp, Rothko, Kline i, per descomptat el seu Joan Miró. Considerat un dels artistes mundials més influents, són molts els creadors contemporanis que s'han sumat a aquest peculiar homenatge venecià: Anthony Caro, Günther Uecker, Antoni Llena, Perejaume, són alguns d'aquests grans noms.
Els comissaris, capitanejats pel seu fill, expliquen que han intentat fer una aproximació íntima i emotiva al treball d'Antoni Tàpies ia la seva col · lecció personal. "Volíem que la major part de l'obra exposada vingués de casa. La casa on va viure i va treballar i en la qual es va envoltar de tantes obres d'art de diferents cultures i èpoques, que col · leccionava també d'una manera molt emotiva, per un instint i una sensibilitat que el guiaven cap a allò essencial, sense pretensions cronològiques o historicistes ".
L'espai interior del Palau, de vegades laberíntic, es presta a la creació de racons especialment enlluernadors. A més dels quadres monumentals que rebran al visitant, els comissaris assenyalen diversos apartats amb especial càrrega emocional. Estan les sales en les quals Tàpies dialoga amb altres artistes pròxims a ell, encara especial rellevància tindrà la sala dedicada als llibres d'artista en què va col · laborar amb poetes extraodinaris. Són autèntiques joies bibliogràfiques plenes de gravats i litografies impactants: El pa a la barca de Joan Brossa (1963), La nuit grandissante de Jacques Dupin (1968), Air d'André du Bouchet (1971) i Roman Elegies de Joseph Brodsky (1993) , són alguns dels títols, als quals cal afegir obres d'Octavio Paz, José Miguel Ullán o Antonio Gamoneda. A l'última planta Axel Vervoordt ha dissenyat una zona molt íntima, a manera de laberint, on l'exposició acabarà amb l'atmosfera de reflexió i silenci que amb tanta obstinació va perseguir l'artista.
Encara que per treballar preferia el silenci més absolut, la seva vida no hauria estat la mateixa sense la música. En les seves memòries, Tàpies assenyala Brahms com el "company més perdurable que amb constància i fidelitat he escoltat més durant tota la vida". Les grans figures de la música del romanticisme, als que va estudiar i va escoltar amb devoció, eren per a ell, casos culminants de lliurament puríssims al món de la creació artística, sense les servituds de les arts plàstiques. "Era un gran amant i coneixedor de la música clàssica i contemporània", explica el seu fill. "Per això, durant l'exposició es van a organitzar concerts en espais pròxims on es podrà escoltar compositors que l'apreciava particularment. A les tardes o per les nits, quan acabava en l'estudi, passava molt de temps escoltant música, que podia anar des de Wagner, Brahms o Schumann fins Schönberg, Alban Berg o Celsi "
La projecció de diverses pel · lícules documentares en diferents racons del palau, completaran la narració sobre el seu afany per desxifrar el misteriós. L'exposició que ara s'obre a Venècia no viatjarà a cap altre lloc. Ideada fa un any per Daniela Ferretti, directora del Palazzo FortunyAxel Vervoordt, president de la Mai and Axel Vervoordt Foundation, aquesta és l'aproximació més important que es fa a l'obra de l'artista des de la seva mort. La pròxima, comissariada per Vicent Todolí, serà a Barcelona, en una col · laboració conjunta entre la Fundació Antoni Tàpies i el MNAC.
