Premis Nacionals de Cultura 2013 #cultura

La concessió dels Premis Nacionals de Cultura de la Generalitat de Catalunya, una de les atribucions del Consell Nacional de la Cultura i de les Arts, enguany vol subratllar més que mai la innovació, la continuïtat i l'excel·lència en un moment de crisi que fomenta incerteses a la vegada que incentiva l'oportunitat de les sinergies. Els Premis Nacionals de Cultura 2013 vindiquen la creativitat com a veritable símbol d'un país amb un dinamisme cultural que és part constitutiva de la seva personalitat
històrica. Cultura i societat civil són, per a Catalunya, un eix de passat, present i futur.

D'acord amb la reformulació del Decret que regulava els premis, el CoNCA inicia una nova etapa que integra les diverses categories en una sola nominació de Premi Nacional de Cultura, des d'un criteri interdisciplinari, de connexió entre humanitats i ciència, de ponts generacionals i d'un angle de visió tan ample i plural com ho és la societat catalana.

El Plenari del CoNCA, constituït en Jurat dels Premis Nacionals de Cultura 2013, ha decidit atorgar deu premis, el màxim que permet el nou marc legal, a les persones i entitats que figuren a continuació i està dotat, com l'any anterior, en 15.000 €. L'acte de concessió tindrà lloc el 8 d'octubre i serà presidit pel Molt Hble. Sr. Artur Mas, president de la Generalitat de Catalunya.

GUARDONATS 2013

- Hermann Bonnín (Barcelona, 1935)

Per la seva  trajectòria innovadora en el món del teatre català  des de l'Institut del Teatre (1971-1981) i el Centre Dramàtic de la Generalitat (1982-1988). A la vegada és significativa la fundació posterior del Brossa Espai Escènic de Barcelona i l'impuls de La Seca-Espai Brossa, des de l'any 2010, com a fàbrica de creació i representació de les arts escèniques contemporànies, amb la tenaç voluntat d'unir cultura popular i avantguarda.

- Josefina Castellví (Barcelona, 1935)

Oceanògrafa i microbiòloga, d'àmplia trajectòria internacional. Pionera en la participació espanyola en la investigació de l'Antàrtida, liderà la Base Antàrtida. Científicament, és ben representativa i d'abast mundial la seva fructífera recerca en la bacteriologia marina des de la Delegació del CSIC a Catalunya.

- Centre de Lectura de Reus

Són més de cent cinquanta anys d'història al servei de la cultura i la societat reusenca i catalana. El Centre suma la naturalesa patrimonial per la conservació i difusió dels seus fons bibliogràfics i la  voluntat de generar dinàmiques  amb una programació d'activitats rica i plural, a més de participar en projectes experimentals de caràcter didàctic, com l'Antena de Coneixement promogut per la Universitat Rovira i Virgili.

- Agustí Fernández (Palma de Mallorca, 1954)

Pianista de jazz, professor i concertista arreu del món, ha participat en altres projectes de dansa, teatre, moda i arts visuals. Amb el CD El laberint de la memòria va recórrer en gira Estats Units durant el 2011. És un músic singular, d'una qualitat, virtuosisme i versatilitat, que per la seva entitat contundent i sòlida, avala la projecció internacional en els àmbits de la improvisació i el jazz.

- Josep Maixenchs (Terrassa, 1943)

Per la rellevància de la tasca educativa al capdavant de la Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya, coneguda com ESCAC i que, des dels inicis al 1993, ha format el talent de noves generacions de professionals d'alt nivell pel que fa la creació i la tècnica de l'audiovisual que
configuren  l'excel·lència de la indústria audiovisual catalana.

- Eduardo Mendoza (Barcelona, 1943)

Escriptor i traductor en llengua castellana. Les seves novel·les creen un lligam biogràfic i estètic entre l'autor i la seva ciutat d'origen, Barcelona, fent-ne un retrat interpretatiu en clau de passat i de present,
des del seu primer èxit amb La verdad del caso Savolta  (1975), fins a la darrera novel·la, El enredo de la bolsa y la vida (2012), passant per La ciudad de los prodigios  (1986) o Sin noticias de Gurb (1995). Ha escrit en català l'obra de teatre Restauració (1990). Amplia els marges de la narrativa actual amb ironia i sentit de la paròdia.

- Imma Monsó (Lleida, 1959)

Escriptora d'una gran capacitat d'observació, aporta una visió decisiva de  la vida contemporània des de fets existencials com la malaltia, la mort, les relacions familiars o la comunicació entre les persones. Debutà amb No se sap mai (1996) i ha obtingut el Premi Ramon Llull de les Lletres Catalanes 2012 per la novel·la La dona veloç.  Ha construït una obra literària personal, d'una consistència i d'una ambició exemplars, que configura un món rigorós i a la vegada d'un humor paradoxal.

- Elsa Peretti (Florència, 1940)

Creadora de joies per a Tiffany & co, reconeguda internacionalment. Vinculada a artistes i escriptors catalans de la generació dels anys 60, s'ha establert a Catalunya on fa una notable tasca de mecenatge cultural des de la seva fundació en una masia de Sant Martí Vell, a l'Empordà. Amb un model de mecenatge de sensibilitat i plaer, ha esponsoritzat  la restauració de l'església de Sant Martí Vel, la revista cultural Vèlit. Revista de tot l'Empordà i ha iniciat amb el MNAC i el MACBA una especial col·laboració en la restauració d'arxius de fotògrafs de la seva generació.

- Josep Ramoneda (Cervera, 1949)

Per la seva aportació al pensament català en assaigs com Apologia del present. Assaig de fi de segle (1989) o Contra la indiferència. Apologia de la Ilustración (2010). Contra la manca d'idees i la  necessitat del conflicte com a motor del progrés, La izquierda necesaria. Contra el autoritarismo
posdemocrático (2013), valora el rol del pensament i de l'intel·lectual en la regeneració democràtica en el marc de la crisi actual. Ha estat president de l'Institut de Recherche et d'Innovation i director de l'Institut d'Humanitats de Barcelona. Entre 1994 i 2011 va dirigir el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), de concepció multidisciplinària, des d'on va promoure múltiples iniciatives per la cultura i la reflexió contemporànies.

- Francesc Torres Monsó (Girona, 1922)

Escultor reconegut, la seva dilatada trajectòria exemplifica la problemàtica de l'escultura durant la segona meitat del segle XX. El pas per París els anys 50 i a Londres els 60 li dona una visió  internacional de l'art, del context històric i de l' humanisme de postguerra. Com ha fet constatable la mostra retrospectiva a la Fundació Vila Casas, l'obra de Torres Monsó confronta amb audàcia creativa els interrogants de la condició humana, des del més íntim fins al més universal. Les seves obres d'art públic més significatives com les lletres A,B,C,Q (1980) o Llapis (1981) -instal·lades als carrers de
Girona- recreen de forma singular la corporeïtat i el món de l'objecte.

http://www.conca.cat

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada