Jordi Salat: ‘Europa encara dóna l’esquena a les seves cultures vernacles’ #opinió #Entrevistes



En una Europa tan multicultural com l'actual, encara es fa necessari exigir respecte i protecció de les cultures més antigues i vernacles. Així ho denuncia l'investigador i historiador Jordi Salat, autor del llibre Les quatre columnes catalanes i del documental Ramon Llull, Montserrat i l'escala de l'enteniment, que acaba de presentar, fa uns mesos, el seu nou llibre anomenat Vernaclística, tot un manifest en favor de les cultures naturals.

Una entrevista de Art Neutre?

- Quines són les llengües que anomenem vernacles?

- Són les llengües de la terra, de la creativitat. Son l'expressió del 'genius loci' o saviesa del lloc.

- No és un concepte massa conegut...

- Una vegada un professor d'universitat em va advertir que això de les llengües vernacles era un concepte desacreditat pel fet que va ser utilitzat pel franquisme de manera despectiva. Per tant, hi ha tota un generació d'acadèmics que rebutja aquest concepte adulterat pel feixisme.

- Es un terme proscrit.

- Exacte. Ens han volgut fer creure que les llengües escolàstiques, com ara el llatí, han estat les llengües cultes de la història. Però resulta que fins-i-tot el principal representant de l'escolàstica, Sant Tomàs d'Aquino, autor de la 'Summa Theològica', pensava en una llengüa vernacle i llegia diverses llengües vernacles. Aquest senyor va recollir tot el saber del moment en teologia i el va recollir en un llibre que ens ha arribat escrit en llatí. Però aquests sabers, els va transcriure d'altres llengües, que són les llengües originals i creatives.

- Per tant, el llatí, en aquest cas, no va ser la llengua de pensament...

- Sovint la llengua llatina només va ser la llengua de transmissió, no pas de creació. El que va fer l'imperi romà és transcriure els coneixements de les llengües vernacles al llatí, per fer-nos creure que la seva era la llengüa de la saviesa. I aquest engany, després perpetuat pels escolàstics al llarg de l'Edat Mitjana i el renaixement, l'han repetit molts imperis, entre ells l'espanyol.

- En quina llengua pensava Sant Tomàs d'Aquino?

- Hi ha indicis per pensar que ho va fer en català. Aquino és una població del Laci que al segle XIII, en temps de Tomàs de Aquino, va pertanyer al Regne de Sicília. Aquest sant, va passar part de la seva vida en territoris de domini de la corona catalana. En aquells moments a Aquino no es parlava llatí. Per tant, la seva llengüa vernacle no era el llatí. Sant Tomàs, de fet, era un noble de família germànica, lligat a la dinastia dels Hohenstaufen, molt relacionats amb els Urgell catalans. Una dada interessant és que l'antic escut d'armes dels Aquino porta la senyera. Per tant, podria ser que els orígens d'aquest personatge hagin estat manipulats, com tants d'altres de la nostra història. Aquest senyor podria tenir vincles amb Catalunya que han estat esborrats.

- Tornant al vernaclisme, actualment encara es menystenen les llengües vernacles?

- Malauradament, moltes persones encara consideren que hi ha llengües de primera categoria i llengües de segona. Espanya, per exemple, oculta al món les seves llengües vernacles. El català n'és una d'elles. Han volgut fer creure a l'academicisme internacional que el castellà és la única llengua culta de l'estat espanyol i que el basc, el gallec o el català són llengües de segona categoria.

- Llavors la llengua castellana no és vernacla?

- La llengua castellana té vernaclitat i poder creatiu quan es parla a Castella, però quan s'exporta a l'exterior, perd el 'genius loci', perd la creativitat. Es el mateix que passa a totes les llengües. La vernaclitat vincula la llengua a la riquesa del lloc.

- El vernaclisme és només un tema de llengües?

- No. L'obra d'Oteiza o d'Antoni Tàpies, per exemple, son fruit de cultures vernacles. El seu treball va ser pensat en llengüa vernacle i respon a l'energia d'un lloc determinat, a un 'genius loci' concret.

- L'enemic del vernaclisme seria l'imperialisme?

- El que passa és que l'imperialisme acaba negant les cultures i les nacions vernacles perquè, amb l'excusa de fer-ne una síntesi, al final acaba creant una nova entitat que no s'ajusta a la realitat i que ho confon tot. A més, l'imperialisme respón a criteris polítics, mentre que el vernaclisme és una noció cultural, més lligada al territori i a unes nocions astrològiques.

- Astrològiques?

- Es basa en conceptes astrològics i aspectes de la cultura hel·lènica. Fixa't que hel·lenisme ve d'Helena, però també d'Helios, que vol dir sol. Totes les cultures hel·lèniques tenen un marc referencial astrològic que sovint va lligat al lloc on es desenvolupen. A Occident tenim molts exemples, com poden ser Europa, París o l'antiga Tàuride. I al darrera de tot això, a més, hi ha un concepte de la divinitat amagat, que és molt diferent al que ens han ensenyat amb aquesta barreja de l'antic i el nou testament que han fet els catòlics.

- Podem parlar, per tant, de nacions vernacles?

- Alexandre Deulofeu ja va distingir un cicle espiritualista i creador que va originar les nacions vernacles d'Europa, com ara Catalunya, el País Basc, la Llombardia, etc. Aquestes nacions tenen l'esperit creador del geni del lloc. Però compte que parlem del lloc i no pas de la raça. En el vernaclisme, el concepte de llengua no és ètnic, sinó territorial. Pel vernaclisme, la llengua materna no és la de la mare humana, sinó la de la terra on has nascut.

- Europa és vernacla?

- L'actual Europa està donant l'esquena a les nacions, llengües i cultures vernacles. Quan s'estava construint la Unió Europea es parlava de l'Europa de les Nacions, enteses com a nacions vernacles. Però ara ja no. Als anys 60, per exemple, al Concili Vaticà II, l'esglèsia reivindicava que s'havien de recuperar les nacions i llengües vernacles, i ara, en canvi, hi ha una contrareforma de caire estatalista que nega aquesta realitat. Només cal escoltar el que diu la Conferència Episcopal Espanyola. Sembla que si no es parla en castellà ja no ets cristià. A l'Amèrica Llatina, en canvi, les coses van per un altre camí. Allí s'ha recuperat una bandera anomenada 'Wiphala' que representa les nacions originàries d'Amèrica i que està relacionada amb una divinitat negra que anomenen 'Pachamama', de l'estil de les nostres verges negres o de la deesa Isis d'Egipte. I els presidents com l'Evo Morales l'onegen en les seves institucions al mes alt nivell.

- Una senyera vernaclística.

- Els nadius americans son conscients del poder d'aquest símbol. I els pobles originaris europeus també necessitem una 'Wiphala' que ens faci caminar plegats. Aquesta seria la nostra bandera, i no pas l'actual bandera europea, que és l'emblema d'una Europa dels estats que tots estem veient que no funciona perquè no és natural. Els nostres aliats sempre seran les nacions vernacles, mai els estats imperialistes. I les nacions originàries juntes poden tenir la força necessària per transformar l'Europa dels estats.

Si voleu llegir l'entrevista en la seva versió completa, cliqueu als següents enllaços:

Entrades populars