Més enllà de l'art emergent #opinió





FAQ: Zona de preguntes freqüents
Fundació Antoni Tàpies
Fins el 9 de febrer de 2014


Per Omaira Beltrán | obeltran@artneutre.net

Sovint ens oblidem dels nostres artistes emergents. És una ironia que Barcelona, una ciutat que viu de l’art gràcies al turisme creixent que generen els monuments, museus i edificis artístics emblemàtics, en canvi, tingui els seus creadors novells arraconats. A nivell internacional, Catalunya és vista, bàsicament, com una terra d’artistes, encara que darrerament també d'esportistes i cuiners. Deu ser que, com diu en Lluís Racionero, el futbol és estratègia en moviment i, com assegura en Ferran Adrià, la gastronomia és pura creació artística.

Els creadors formats a Catalunya que ara gaudeixen de celebritat mundial (Gaudí, Picasso, Miró, Dalí, Tàpies…) no cal dir que en els seus inicis eren uns grans desconeguts també a casa nostra. Alguns, fins-i-tot, mai van aconseguir vendre cap obra seva a Catalunya fins ben assolida la fama a l’estranger. També cal recordar que la majoria d’ells van haver d’emigrar per poder viure de la seva feina i que les administracions autòctones mai van invertir ni un ral en la seva formació. I paradoxalment, si ens atenim als guanys mil·lionaris que després la ciutat, i el país en general, ingressa, any rere any, gràcies al turisme que atreuen les seves obres, ens adonarem de la magnífica rentabilitat que ens aporta la producció dels nostres artistes només en el terreny econòmic.

Per sort, ara tenim l’oportunitat de redimir-nos visitant la Fundació Antoni Tàpies. Amb el projecte FAQ: Zona de preguntes freqüents, actiu fins el 9 de febrer de 2014, un dels nostres grans museus ofereix generosament les seves sales a l’art incipient que es produeix a la ciutat. La majoria dels creadors que hi participen, prop d’una quarantena que es van rotant en funció de l’entitat que els acull, provenen dels centres Sala d’Art Jove, Hangar i Idensitat.

I que hi trobem? Què ens depara el futur? Això és el que he volgut esbrinar visitant la Fundació Antoni Tàpies un dimarts al matí. I, tot un luxe, em rep una de les artistes participants, la Mireia c Saladrigues, que li toca fer d'assistenta de sala. És a punt d’iniciar la seva performance, però s’ofereix a explicar-me algun detall essencial de la mostra, com ara que no hi ha hagut cap curador en aquest projecte i que, per tant, els mateixos artistes han seleccionat l'obra exposada.

Després iniciem el recorregut. Les obres actualment exposades són d’artistes residents a Hangar, reunides amb el nom de FACTOTUM, i que han rellevat les de FUGA, el projecte de la Sala d’Art Jove. No parlaré de tots els treballs presents a la sala, només citaré breument els que m’han cridat l’atenció. Per començar, trobem els murals panteònics de Victor Jaenara, anomenats La familia és el primer, que es fan i es desfàn amb els retalls de la realitat. També amb tatuatges de famosos, ara impresos en l’acer d’una filera d’olles i cassoles (m’atanso a veure d’aprop el de Melany Griffit, gravat en una olla buida però amb tapa). Aquesta és una instal·lació de Llobet & Pons titulada Formigonera, casseroles, sèrie de dibuixos.

Continuem. Al fons de la mateixa sala, hi ha diverses composicions i bodegons fotogràfics de colors pastel i textures inèdites que es completen amb un vídeo on les paraules acompanyen l’experiment visual, una obra de Ryan Rivadeneira anomenada Sexy Miami Futuristic Cocktail Longe (from the past). Una mica més endavant, giro al voltant d’unes cadires d'escola on hi reposen dibuixos i formes d’idees que s'han pensat però que mai no s'han fet realitat. Potser algun dia aquests pensaments es realitzaran però, de moment, han quedat com a paraules i esbossos, mentre que alguna imatge tridimensional, tot i que ja ha cobrat forma i seu a la cadira, segueix inert i sense vida. Aquesta instal·lació tan interessant és de Aggtelek i es titula Everything good fails.

Mentrestant, a la sala adjacent, la performance de Saladrigues pren cos en la persona d’en Manolo Ferrús, el vigilant de seguretat de la Fundació Antoni Tàpies. Aquest cantant aficionat, conegut artísticament com Manferri, atent a les ordres de Saladrigues, comença a entonar un ‘Boig per tu’ amb reminiscències de Nino Bravo. Saladrigues enregistra a la videocàmara les cançons en viu d’en Manolo, que reprodueix de manera cíclica allò que canta a les seves rondes pel museu. Aquesta acció, titulada Buscaré un lloc per a tu, em sembla una bonica metàfora dels mils rostres de l’art que tots portem a dintre i que ens ajuda a fer els nostres dies més feliços.

Manolo és la peça més viva de la mostra i la seva veu es combina, en una síntesi ben curiosa, amb les notes d’un piano que interpreta l’obra Gnossienne n.1 d’Erik Satie, enregistrades uns dies abans en directe per l’artista Laura Llaneli. La particularitat de la interpretació de Llaneli és que cada nota de la peça musical demana permís a l’anterior per fer acte de presència. El resultat és una acció sonora omnipresent a les sales del museu.

Abans d'abandonar l'espai, em topo amb una altra instal·lació de Llobet & Pons. Aquesta vegada és una màquina mescladora, una formigonera, que no funciona i que sembla esperar el moment de convertir en pols uns maons que té a dintre. Una metàfora social, potser, del món del totxo, que s'ha fet pols. Dono una darrera llambregada a la sala i veig una reproducció del famós quadre de Felip V cap per avall. És el darrer acte de rebel·lió de la ciutat de Xàtiva contra l’invasor borbònic, tan inspirador i suggerent en els dies que vivim, que l’artista Sebastià Cabrera ens ha portat a Barcelona amb el seu projecte Felip V, Museu de l'Almodí, Xàtiva, València. I llestos, crec que és el moment d'anar-me'n, com faria una bona jugadora de pòquer, quan millor m'ho estic passant.

Busco la Mireia, que em diu amb preocupació que encara no m'ha explicat la resta de la sala. ¿Explicacions sobre les obres? li replico. Ella somriu amb complicitat. La veritat és que li agraeixo tot el que m’ha comentat. Enfilo les passes cap a la sortida i deixo enrere el soterrani de l’art emergent per creuar la sala principal, dedicada a l’Antoni Tàpies. No puc evitar plantejar-me el simbolisme que representa el fet que el museu tingui l’art emergent a les sales del inferiors. Com si d’un procés alquímic es tractés, l’art jove de la ciutat madura al caliu del mestre reconegut. Totes les inquietuds, somnis i pors artístiques incipients bullen al subsól, en una caldera magmàtica, demanant l’atenció del públic, esperant l'erupció, mentre al pis de dalt reposen, amb una altra veu, calmats i solemnes, els testimonis de l’art reconegut.

Encara sou a temps de visitar la segona part del projecte FACTOTUM i de Dispositius Post- a la Fundació Antoni Tàpies. Barcelona, és un epicentre artístic insaciable. Vivim en una ciutat imprescindible a l’hora d’entendre i concebre la història de l'art contemporani. No ens ho podem perdre mentre succeeix.

Tots els articles de Omaira Beltran.



0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada