L'actriu Silvia Albert Sopale tanca el cicle "Seguint el sol" 2025 | 13 des.
Un mitjó: un objecte quotidià, mínim, gairebé insignificant. Quan me’l miro faig una associació immediata:
mitjó → peu → sabata
I aquest recorregut em fa pensar en centenars, milers de persones que caminen:que travessen deserts, costes, ciutats i fronteres;
que arriben a Europa o intenten arribar a Catalunya;
que desapareixen de la nostra vista tan bon punt trepitgen la ciutat;
que no poden accedir als museus, però sostenen la vida quotidiana.
Penso en qui habita als marges, en els cossos no normatius que no encaixen en la narrativa oficial. Penso en qui, fins i tot sense papers, construeix i sosté l’economia catalana:les persones als camps de Lleida,
les que treballen el reciclatge amb els mateixos materials amb què Tàpies creava obres.
Aquestes presències invisibles són aquí; els seus avantpassats van patir el fuet que va ajudar a aixecar aquest país amb matèries primeres como el cacau, el cafè, el sucre, la fusta.
I si penso en Tàpies, penso inevitablement en Catalunya. I si penso en Catalunya, veig la senyera. Com es construiria avui una bandera catalana?
Quin és el seu or? De qui és la sang?
Però jo sí que soc catalana. Aquesta bandera també és meva. Hem d’apropiar-nos dels símbols, transformar-los, jugar-hi, crear noves narratives.
Ve a ser una altra història fundacional per a la bandera catalana del segle xxi, feta amb els mitjons de persones afrodescendents que caminen sobre una sang fictícia.
Per això proposo una altra senyera: una bandera creada des dels marges, des dels cossos que no s’esperen al carrer però que sí que s’exposen al museu com a signe de diversitat i d’integració.
En aquesta altra bandera, el groc és l’or d’Abya Yala: la riquesa extreta d’Àfrica i de l’Amèrica Llatina, transformada avui en coltan, cacau, petroli o empreses extractivistes que sostenen el benestar europeu. El vermell és la sang del tràfic transatlàntic: un traç que continua viu en les morts del Mediterrani, a les fronteres on encara sagnen els cossos negres.
Perquè la presència negra a Catalunya no comença amb la migració recent: és antiga, és en la terra i en el temps.
Gairebé totes les regions d’Àfrica tenen una figura que connecta el món dels vius i el dels morts. Una presència que es vesteix amb una roba feta de fulles seques, de fibres, de teles, de materials que respiren memòria. És una màscara que entreté els infants, que balla, que provoca, però que també guia, acompanya i ajuda a transcendir. Una figura que no només apareix: intercedeix. Que no només balla: obre portals. Que no només juga: protegeix.
Vull agafar aquesta figura ancestral i crear-ne una de pròpia; un ésser vestit amb mitjons, amb els mitjons de les persones migrades a Catalunya, i també amb els mitjons que es fan servir per dibuixar aquesta nova bandera.
Els mitjons es perden dins la rentadora, sí; però també són el millor lloc per guardar secrets, per protegir petits tresors, per abrigar-nos del fred del món. Per això demano a la comunitat migrant mitjons desaparellats per crear un vestit que dialogui cara a cara amb el gran mitjó de Tàpies; un vestit que activi una dansa dels marginats, un moviment que aplegui temps i territoris, que em connecti amb els milers de persones que caminen, que fan la travessa per arribar a Europa, a Espanya, a Catalunya. Perquè quan no quedin sabates, quan tot s’hagi perdut o deixat enrere, continuarem caminant amb mitjons.
El meu cos —negre, de dona, de gairebé cinquanta anys, gras, queer, excessiu— no és el cos esperat. Però és aquest el cos que avui construeix aquesta nova senyera. El que reclama un lloc en el relat. El que diu: Catalunya també s’escriu des de nosaltres. El que afirma: som aquí, hi hem estat sempre, i som part fonamental del que aquest territori és i pot arribar a ser.
Silvia Albert Sopale
Silvia Albert Sopale és actriu per vocació, directora per obligació, dramaturga per responsabilitat social i activista per amor a la negritud. Nascuda a Sant Sebastià, és filla d’una mare bubi de Guinea Equatorial i d’un pare igbo de Nigèria. Actualment viu a Barcelona.
És fundadora de Periferia Cimarronas, el primer teatre negre a Espanya; ha impartit la càtedra de primavera de 2025 al King Juan Carlos I of Spain Center de la Universitat de Nova York; és membre de l’Acadèmia de les Arts Escèniques d’Espanya; fundadora d’Hibiscus, l’Associació d’Afroespanyols i Afrodescendents, i directora del Festival Black Barcelona. També és cofundadora de Tinta Negra, col·lectiu que impulsa la diversitat racial en les arts escèniques, i membre de t.i.c.t.a.c. (Taller d’Intervencions Crítiques Transfeministes Antirracistes Combatives).
És cocreadora de No es país para negras (2014), Blackface y otras vergüenzas (2019), Parad de pararme (2021), La Moreneta (2021), Cuentos desde la Periferia (2023), Mahmud y no solo Mahmud (2023) i Lotö, un ritual de emancipación corporal (2024).
El seu treball és objecte d’estudi a universitats espanyoles i nord-americanes, i ha presentat les seves peces a Nova York, Chicago, Colòmbia i diversos països europeus.
La programació i el comissariat de la segona edició del cicle Seguint el sol ha anat a càrrec de Gabriel Virgilio Luciani.
· Data: 13.12.2025 | 13:00 h
· Durada: 1.30 h
· Lloc: Terrassa del Museu Tàpies (Carrer Aragó, 255, Barcelona).
· Preu: 5 €
