L'Estatut de l'artista (I)
L'Estatut de l'artista (I)
"Sorpreses de primera hora: Després de l'absència de la cultura en els programes electorals, no deixa de sorprendre el collage de propostes culturals enunciades als diaris acte seguit de la constitució del nou govern, com flocs de neu vinguts d'esferes planetàries diferents. Al costat de la magnificència amb què s'anuncia la vella aspiració del Consell de les Arts, es proclama que es farà un Estatut de l'artista. Què ens expliquin, primer, què entenen per artista. Com a enunciat pelat i amb risc d'equivocar-nos, des de les arts plàstiques entenem una visió exclusivament sindical i restrictiva d'un sector dels treballadors de les arts. Cóm es pot tenir una visió tan estreta d'un tema. Se suposa que hi ha molta més gent implicada que els propis artistes. El sector que dóna dinamisme a l'art és molt més ampli: crítics d'art, comissaris d'exposicions, historiadors de l'art, museòlegs, professors d'art, galeries, fundacions, centres d'art, associacions, editors i una xarxa de complicitats que teixeixen la dinàmica sempre fràgil del món de l'art. Si la voluntat política és només la de fer l'estatut de l'artista, farem curt.
Sense política d'arts plàstiques: El vaixell insígnia de la cultura catalana a l'estranger han estat sempre les arts plàstiques, fins a l'arribada de l'absència d'una política clara en aquest terreny, que no ha entrat, ni per naturalesa pot entrar-hi, en la indústria cultural. Durant els primers vint-i-cinc anys de democràcia no s'ha estat capaç de construir una política d'arts plàstiques que permetés que els treballadors i treballadores d'aquest sector poguessin viure de la seva feina, digui's artistes, crítics, curadors, o que es creés un mercat de l'art real.
Mercat institucional: El resultat és que s'ha generat únicament un mercat institucional en el qual, pagat amb impostos públics, l'art català d'interès no hi té, a penes, cap visibilitat. Demanar-ne l'exportació, quan no s'hi fa res, és, doncs, ja excessiu. La poca feina institucional des dels museus i les infraestructures creades envers els artistes d'aquest país no té perdó. Delegar la política i la promoció de les arts plàstiques en les infrastructures de museus i centres d'art que tenim ha donat un resultat zero. Tampoc no hi ha hagut en els darrers temps cap iniciativa del govern autonòmic respecte de les arts comparable al camp de les lletres o de la indústria de masses, com el cas del cinema, sobre el qual es prepara una llei. ¿Quan el govern serà capaç de fer que Catalunya sigui el país convidat d'una fira d'art com la de Colònia o Basilea, suposem, i de portar-hi 200 artistes, com succeeix ara amb els escriptors i la Fira de Frankfurt 2007?"
