Fritche, Quairiat i Caillat a la Fundació Miró
La Fundació Joan Miró presenta fins el 28 de maig, a l'Espai 13, el cicle de pigments i píxels d'Antonia Armelina Fritche, Cyprien Quairiat i Sébastien Caillat. Pintura, dibuix, films, instal·lacions, vídeos i performances d'artistes procedents de Li Fresnoy, Studio national donis arts contemporains, Tourcoing, França.
[bio] Antonia Armelina Fritche (Figeac, 1975) ha viscut entre França i Mèxic. Després de cursar estudis de cinema a París, va treballar en els rodatges de "Amores Perros" i "Before the night falls". Més tard es va traslladar a L'Haia , on va realitzar curtmetratges experimentals i instal·lacions multimèdia com la que ara presenta a la Fundació. Wash Room (2006) ens mostra a una dona nua en la intimitat d'un lavabo, un tema clàssic en la història de l'art, que només resulta visible quan entra en contacte amb l'aigua, escena que pot ser vista per l'espectador, convertit en voyeur ocasional, a través d'un forat a la paret.
[bio] Sébastien Caillat (Grenoble, 1979) va estudiar art a la seva ciutat. El curtmetratge que exhibeix a la Fundació Miró, Histoire sans vaig gravitar (2006), es basa, segons el propi artista, en una obra de Edvard Munch. El vídeo de Caillat ens situa al futur, a l'any 2010, a la Défense, de París. Una nena malalta mira des de la seva finestra una vista que va canviant d'acord amb les fluctuacions de la borsa de la companyia propietària del pis. Si les accions pugen, el pis puja també i la vista arriba fins a la Plaça de la Concordia; si les accions baixen, el pis baixa i només es veu l'Arc de la Défense. Quan el mercat és estable, la vista no varia. En aquest cas, l'espectador té accés a la intimitat de la relació entre la mare i la filla, com un convidat de pedra testimoni passiu del desenllaç de la història.
[bio] Cyprien Dedeurwaerder Quairiat (Tourcoing, 1980), llicenciat en Belles Arts, ens presenta Surt-li’d Attente (2006), una instal·lació que recrea una sala d'espera. Quan la gent s'enfronta a l'avorriment, busca la manera d'evitar aquesta situació i, sovint, es dedica a observar als altres sense que se n'adonin. Així, el visitant es converteix en voyeur, mira sense que se sàpiga, però també s'assembla a un model que posa, a la manera del retrat més tradicional. Abans d'abandonar la sala, quedarà en certa manera vinculat a la peça. Aquesta obra qüestiona la relació entre qui espera, els espectadors, les seves imatges i la instal·lació mateixa, l'espai on tots coincideixen i on pot haver sorpreses.
