Ruth Morán i Gisela Ràfols a la Galeria Sicart

La Galeria Sicart de Vilafranca del Penedès inaugura avui a les vuit del vespre, i fins el 16 de juny, les exposicions: 'Et convida a entrar' de Ruth Morán i 'Projeccions' de Gisela Ràfols.

[bio] Ruth Morán (Badajoz, 1976) demostra, en cadascuna de les seves successives cites amb el públic, que una línia de treball temptejada inicialment des de l'emoció i el tremolor pot convertir-se, amb insistència i rigor, en la millor forma d'aconseguir un espai significatiu en el panorama artístic espanyol.

Llicenciada en Belles Arts per la universitat de Sevilla, des del 2001 la seva projecció com a pintora no ha deixat de progressar dins de l'ampli camp de l'anomenada "abstracció." una carrera, la seva, incipient però ja jalonada de nombroses exposicions individuals (les últimes, a badajoz i a valència, amb el seu coherent projecte "tejido-horizonte") i merescuts premis com els aconseguits a càceres (el brocense) o sevilla (primer premi en grúas lozano).

En aquesta ocasió Ruth Morán es presenta a la galeria Sicart amb un nou treball que segueix la línia dels anteriors i es titula, de manera tant reveladora com suggestiva, "te invito a entrar". Són, bàsicament, papers i teles de gran format, més un políptic de dibuixos, en els que l'artista segueix ampliant els contorns d'un territori "sígnico" quant més complexa més subtil.

Una treballada trama de línies, traços i taques de color que a la manera d'un palimpsest assumeix i subratlla les successives petjades del procés de creació. Estem, sens dubte, davant l'obra d'una pintora de l‘acció que opera sobre la superfície amb un domini prodigiós de l'emoció. No és, contra lo que pogués semblar, un treball merament gestual. Més aviat és la recerca d'un ordre deliberat i agitat a la vegada. Un èxtasis de línies que en els seus encreuaments produeixen mínims espais de llums i ombres i on el color es destil·la en fi alambí.

I és veritat, que per entrar en aquesta obra, es necessita un cert entrenament de la mirada que té que percebre el conjunt sense perdre de vista els detalls. En qualsevol cas, mereix la pena acceptar la seva invitació. De nosaltres dependrà, en gran part, descobrir lo que amaga.

[bio] Gisela Ràfols (Vilafranca del Penedès, 1984) presenta un aprofundiment del seu darrer treball fotogràfic "Tempus Fugit" (2005), en el camp de les emocions humanes. L'artista diu del seu treball:

"En les imatges fotogràfiques que formen aquesta sèrie pretenc representar diferents estats anímics de l'ésser humà, ja que l'art és una zona privilegiada on es pot dir el que, en cas contrari, seria inexpressable, i on es pot representar, el que del contrari, seria irrepresentable.

En les fotografies destaca el predomini del negre, fons i a l'hora contorn del nucli de la imatge, representació de la part desconeguda de nosaltres mateixos. En totes elles una part del cos humà, - el cap, els braços o les cames - , hi són absents, i provoca la impotència davant determinades situacions. Així mostro les possibles reaccions de la persona, que poden anar des de l'agressivitat fins a la resignació.

Els cossos son nus, per tal de mostrar la part interior de l'individu i així evitar que el vestuari o els complements puguin condicionar a l'hora de pensar en un tipus o altre de persona. Aquests cossos no estan localitzats en cap escenari concret, ja que és l'home en essència el que interessa, i el que l'envolta és el buit.

L'acció no deixa indiferent a l'observador, i el convida a la reflexió. En certa manera exterioritza i posa en escena la sensació d'angoixa que l'individu pateix.

Cadascú de nosaltres som un organisme limitat pel propi cos, a l'interior del qual la vida va marcant el temps. En el nostre interior passen moltes coses, estem carregats d'emocions i sentiments i el que vull aconseguir és exterioritzar aquestes emocions i plasmar-les en imatges.

Això també ho vull relacionar amb l'estètica, tenint com a referent una cita d'Immanuel Kant: "l'estètica s'experimenta quan un objecte sensorial estimula les nostres emocions, intel·lecte o imaginació". D'aquí la meva invitació a la reflexió.

La nostra part conscient és diminuta comparada amb la part subconscient, tot i així, la poca consciència que tenim encara ens turmenta, es converteix en una acompanyant de la vida tant fidel com moltes vegades indesitjada. I aquí és on neixen aquests diferents estats anímics com per exemple l'angoixa, la sensació d'ofec, d'inestabilitat, d'incomoditat, quan sentim que alguna cosa ens a supera i no en tenim el control."