'Un teatre sense teatre' al Macba

El Museu d'Art Contemporani de Barcelona (MACBA) presenta, fins l'11 de setembre, l'exposició 'Un teatre sense teatre' que examina les relacions i els intercanvis entre el teatre i les arts visuals al llarg del segle XX. A partir de les teories que van transformar profundament l’espai clàssic del teatre, de la mà de Vsevolod Meyerhold, Antonin Artaud, Samuel Beckett o Tadeusz Kantor, entre d’altres, i la seva correspondència amb els moviments de les avantguardes històriques (futurisme, dadaisme, constructivisme...) s’articula un relat que troba un punt d’inflexió en el fervor inventiu dels anys seixanta, moment en què es formulen múltiples temptatives entre ambdues disciplines i que continua fins al final dels anys vuitanta.

L’exposició proposa una lectura crítica de les conseqüències d’aquestes aportacions en l’art, i ho fa subratllant moments i autors paradigmàtics a través d’itineraris que reconstrueixen un teixit complex, més enllà d’una lectura cronològica lineal: des d’Hugo Ball i el dadaisme fins a Mike Kelley, des d’Oskar Schlemmer fins a Dan Graham, des del minimalisme fins a les generacions d’artistes postminimalistes com Bruce Naumann o James Coleman.

La reflexió sobre les influències en l’art es revela avui com una eina essencial per interpretar nombroses propostes i actituds artístiques. En aquest sentit, les obres que es presenten en aquesta exposició analitzen en diferents graus l’evolució de les formes de relació entre actor i espectador, els seus intercanvis de protagonisme i les seves negociacions en l’espai, la presència de narratives i, per tant, l’oralitat o la revisió de l’estatut del document. L’exposició manifesta la retroalimentació constant entre les expressions populars i les que provenen de l’alta cultura, del cabaret a l’òpera, del rock and roll a la dansa, del teatre de carrer a la performance i de la desfilada carnavalesca al ritual.

Si el segle XX sembla haver construït una cultura del que és visual dominada pel paradigma cinematogràfic, apel·lar al protagonisme del que és teatral pot semblar avui anacrònic. Però és el teatre, considerat com una artesania, el que ens proporciona un nou prisma per abordar una relectura de la història de l’art recent.