La Biennal de Venècia més massiva

Yang Fudong és un dels artistes presents a la biennal

La Biennal de Venècia va obrir aquest cap de setmana les portes al públic. Fins al 21 de novembre, la ciutat ofereix al visitant un mapa de propostes artístiques, crítiques, lúdiques, polítiques o estètiques, englobades dins dels pavellons o en la gran mostra que, sota el lema "Pensa amb els sentits, sent amb la ment", recull obres de més d'un centenar d'artistes.

La 52a edició de la Biennal de Venècia, cada vegada més massiva, ja ha obert portes amb l'art del present com a eix central. Es tracta d'un art bàsicament cinematogràfic i televisiu, que va de la forma tradicional a la digital, normalment en moviment, al vídeo, el curt, el documental o la pel·lícula.

L'instrument principal de transmissió de la Biennal d'enguany són les sales negres de projecció o pantelles de plasma. Ignasi Aballí és l'únic participant català de la gran exposició, mentre que algunes obres de Miquel Barceló es poden veure en el pavelló d'Àfrica. /EP

[bio] Ignasi Aballí: Artista barceloní nascut el 1958, és l'únic català inclòs per Robert Storr en l'exposició oficial de la Biennal de Venècia. L'obra d'Ignasi Aballí es desenvolupa des de finals dels anys vuitanta entorn de dues línies de pràctica aparentment contradictòries o, si més no, molt diferenciades. D'una banda, la reflexió que porta a terme sobre l'activitat mínima, el gest minúscul i la modificació més imperceptible l’apropen al corrent antiformalista, que comparteix amb els seus companys de generació.

D’altra banda, el cultiu de la ficció com a material i com a localització del seu treball l’entronquen amb qui, a finals dels anys vuitanta, van fer aparèixer el cinema i el vídeo en el centre de l'escena artística. De la pintura a l'objecte i de l'objecte a la seva representació, del ready made a la fotografia i de la fotografia a la ficció; són viatges empresos entre anades i tornades, que exploren tant les arrels de l'enteniment, que creixen darrere de la percepció, com la naturalesa de la pràctica artística entorn d'una fi de segle que s'ha vist assetjada per les querelles sobre la mort de l'art, la desaparició dels criteris de bellesa, i les recuperacions estilístiques i les cites. Aballí fuig de la comoditat de l'estil i es troba en la costosa condició del científic que ha d'inventar l'objecte propi de la seva ciència.

Si voleu llegir l'entrevista que va fer El Periòdico a l'artista català, cliqueu aquí.


.