La Sala Naranja al Notthatbalai Art Festival

La Sala Naranja, de la ciutat de València (carrer Juan de Garay, 48), participa en el Notthatbalai Art Festival 2007 de Malasia del 20 de juliol al 5 d'agost del 2007 . Alguns dels artistes que hi seran presents són: Ho Wai Fong (Malaysia) · Sagi Groner (Israel) · Richard Whitby (England) · Dariusza Kamysa (Poland) Alex Fisher (Germany) · Zev Robinson (Canada) · Minna Suoniemi (Finland) · ID: Mora & Matka (Spain) Juan Rayos (Spain) · Carlos Llavata (Spain) · Enriqueta Rocher (Spain).

Un espai com lloc per a la difusió de l'art contemporani no es constituïx exclusivament en funció del continent. Únicament es pot definir com lloc destinat a la difusió d'experiències artístiques contemporànies si les pràctiques que alberga així són considerades. Una reflexió essencial sobre la qual s'ha construït un projecte, la Sala Taronja, del que formen part nombrosos crítics d'art i artistes. Un col·lectiu que es caracteritza per la diversitat d'iniciatives que acull i sobretot, per la flexibilitat amb que afronta les més variades propostes. Un ampli conjunt d'iniciatives que van més enllà de l'espai concret de la sala i que es materialitzen en un gran nombre d'esdeveniments no circumscrits a un marc arquitectònic concret.

Fins al moment s'han realitzat diverses propostes d'art en la naturalesa, d'art públic o més recentment la intervenció en un club d'alternació i en totes s'ha pretès la interacció de les més variades disciplines artístiques i la possibilitat d'atorgar a l'artista un paper actiu i rellevant en la configuració de la proposta. Amb aquesta actitud s'intenta, en tant que sigui possible, que aquestes experiències no es converteixin en una imposició jeràrquica a través de la figura omnipotent del comissari, sinó en una activitat col·laboracionista. No obstant això, l'objectiu prioritari de la Sala Taronja és la necessitat d'interrelacionar-se amb artistes i centres d'art forans, per a evitar, en tant que sigui possible, un excessiu defecte de localisme.

Sens dubte un dels principals problemes que afligeix a l'art contemporani en el nostre país des de fa ja massa temps. Aquesta consideració ha fet que la programació s'orienti, progressivament, cap a un increment del nombre d'intercanvis amb centres d'altres països. Un altre dels trets de la Sala Taronja és la sempre complicada gestió d'esdeveniments artístics contemporani al marge de les institucions públiques i, per tant, el prescindir, conscientment, de qualsevol subvenció o suport explicito que, en definitiva i així ho entenem, es converteix a curt o mig termini en un llast i una pèrdua de llibertat a l'hora d'afrontar nous reptes en un sistema, en ocasions, massa intervencionista. Aquest posicionament, que eludeix l'enfrontament, intenta dibuixar un camí paral·lel pel qual transitar. Creiem que la majoria de les citades institucions no aposten per mostrar l'art actual, sinó propostes ja digerides i consumades, a més d'exercir una posició dominant en un entramat excessivament ordenat, inflexible i una miqueta anacrònic.

Una situació, potser endogàmica, que oferix una pobra i escassa visió de les nostres pràctiques artístiques en l'exterior a més de mantenir els mateixos convencionalismes i criteris homogenis de sempre. Aquesta situació comporta que molts artistes no disposin de les mínimes possibilitats per a poder desenvolupar el seu treball degut, en gran mesura, a la manca d'espais des del qual projectar la seva obra. Aquest és el motiu pel qual creiem en la necessitat d'organitzar noves plataformes i canals de distribució pel qual transitin, amb més fluïdesa, les noves propostes artístiques, al marge de polítiques interessades que gens tenen a veure amb l'art.

La Sala Taronja, que al principi tenia una marcada empremta utòpica, s'ha anat adequant a una realitat complexa sense renunciar a la democratització real de l'art, tant en la seva etapa creativa com divulgativa. Aquest posicionament ha convertit al col·lectiu en un referent local i fins i tot nacional. Des del seu inici es va gestar amb idea d'alternativa però amb el temps s'ha convertit en una possibilitat, una nova via, al constatar que tan sols sorgeixen alternatives quan hi ha propostes que es volen contrarestar i molt aviat ens vam adonar que no era el cas degut, fonamentalment, a l'absència de les mateixes.

.