El Columpus de Quim Tarrida



Escrit per David Armengol

Columpus és el títol de la peça que Quim Tarrida (1967, Barcelona) ha dut a terme per al guardó d’enguany dels Premis Nacionals de Cultura. El seu treball, centrat en un anàlisi multidisciplinar de la pràctica artística, es defineix des de l’ús de formats habituals en la sala d’exposicions – com el dibuix, la pintura, l’escultura, la fotografia o la instal·lació – i d’altres de caire temporal i efímer com la performance, la música o la peça sonora. Una visió plural del fet artístic però sempre fidel a unes premises fixes: una lectura crítica i compromesa de la societat actual articulada des d’un peculiar retorn a la infància i una marcada fascinació pel món de la joquina. Una actitud de resistència utòpica que, tot apropiant-se d’allò lúdic i innocent, li permet desvetllar entre línies la fragilitat i inestabilitat que caracteritzen la nostra relació amb l’entorn inmediat.

No és d’estranyar doncs que el guardó dissenyat per Tarrida incorpori, més enllà de la seva funció conmemorativa, una intencionalitat lúdica. Quelcom innessari en un guardó – com a objecte preuat i singular – però que l’artista porta a un marc de significacions molt més ampli i complexe. I és que és en l’àmbit del joc (i per tant de la joguina) on Quim Tarrida troba el missatge que ens vol transmetre. Per una banda una estètica seductora i agradable, situada a mig camí entre l’herència del pop històric i el de la cultura infantil de masses i, per l’altre, un seguit de codis, normes i estratègies preestablertes (pròpies del joc i de l’art en la seva vessant conceptual) que converteixen Columpus en un eficaç dispositiu plàstic i inte·lectual alhora.

En aquest sentit, Columpus ofereix un equilibri subtil entre l’impacte visual propi d’allò que ens entra de forma inmediata pels ulls – en aquest cas un blau intens i una formalització capaç d’obtenir moviment – i allò que ens fa aturar-nos a pensar tot posant en dubte aquelles coses que crèiem segures i inqüestionables. En definitiva, Columpus, així com la resta de producció artística de Quim Tarrida, convida a una relació entusiasta, no absenta de cert desencant, vers la realitat diària i col·lectiva que compartim en diferents dosis. Una realitat que l’artista converteix voluntàriament en un joc. I és que, com defensa el propi Tarrida, l’única manera de fer que un ou se sustenti sobre si mateix és fer-lo girar com una baldufa i clar, hem d’acceptar que aquest moment és molt fugaç. Potser detectar això és una de les principals funcionalitats de l’art avui dia.

Entrades populars