Els companys de Picasso



Montse Frisach / L'Avui

"En el fons, què és un pintor? Un col·leccionista que vol aplegar una col·lecció fent ell mateix els quadres que li agraden dels altres", va dir un cop Picasso al seu marxant Kahnweiler. Tots els grans artistes necessiten la inspiració d'altres artistes per treballar, i precisament Picasso, que era com una gran esponja absorbint tot el que veia al seu voltant, no se n'amagava mai. La creativitat, ja se sap, no surt del no-res.

Per això l'exposició d'obres de la col·lecció d'art personal de Picasso, que avui obre les portes al museu del pintor de Barcelona, diu tant o més sobre l'artista que si es tractés d'una mostra amb obres signades per ell. Veient unes banyistes de Cézanne i de Renoir es fa evident que Picasso alguna cosa hi va manllevar per a les seves pintures dels anys 20. La ingenuïtat del Duaner Rousseau també va fascinar el pintor malagueny. I, és clar, l'influx de l'art mal anomenat primitiu, sobretot les màscares africanes i les escultures ibèriques, són crucials en l'obra picassiana. Tot això es pot veure en aquesta acurada mostra, que a més dels esmentats, també acull peces d'artistes com Matisse, Chardin, Corot, Dalí, Modigliani, Miró o Braque.

Dels tallers a Barcelona

L'exposició, que aplega 153 obres entre pintures, escultures, fotografies i dibuixos, prové del Museu Picasso de París ja que l'artista va donar part del seu llegat a l'Estat francès. Però aquestes obres, que durant anys van estar escampades pels tallers de l'artista, només s'han exposat fora de la capital francesa el 1998 a Munic, i ara a Barcelona.

El comissari de l'exposició, Philippe Saunier, qualifica aquesta col·lecció d'"apassionant per la qualitat de les obres" i insisteix en la peculiaritat del fons: "És la col·lecció d'un esteta, d'algú que no es dedica només a acumular obres. De fet, Picasso no acostumava a penjar les pintures, les tenia en desordre, pel terra del taller, sense emmarcar...". Per Picasso, aquestes obres eren una bona companyia al seu estudi, "són els meus amics", havia dit alguna vegada. "És una col·lecció d'estudi que utilitzava per enriquir el seu propi imaginari", afirma Saunier.

Bestretes artístiques

Picasso va poder col·leccionar art des de ben jove, ja que el seu èxit com a artista li va permetre accedir amb facilitat a les obres que li interessaven. Gràcies a l'amistat amb artistes i marxants, adquiria obres amb regularitat. Un dels sistemes que més bons resultats li va donar va ser l'intercanvi, tant amb amics artistes com amb marxants. Picasso va utilitzar aquest mètode, per exemple, amb Matisse, a qui admirava enormement i a qui considerava "un mestre del color". En l'exposició es poden veure obres del pintor francès com Cistell amb taronges, de gran format, que Picasso va aconseguir després de canviar-la per una pintura de l'època rosa al marxant Martin Fabiani. O l'excepcional, per la seva simplicitat, Marguerite, retrat de la filla de Matisse, que Picasso va intercanviar amb el francès per una natura morta del 1907.

En altres casos, els quadres li arribaven de manera pràcticament casual. És el cas del magnífic autoretrat de Joan Miró, pintat el 1919, una obra que el galerista del jove Miró, Josep Dalmau, va donar a Picasso el 1921 amb la intenció que el pintor, ja aleshores consagrat, ajudés Miró a introduir-se en el mercat parisenc.

Una de les característiques d'aquest fons que pot cridar l'atenció és que pràcticament no hi ha obres abstractes. En certa manera, la col·lecció confirma "els lligams indissolubles de Picasso amb la realitat", afirma el comissari. És, de fet, el compromís del pintor amb la pintura clàssica que es concreta amb les obres de Chardin o Corot. Saunier remarca també l'absència en la col·lecció d'obres impressionistes. "Renoir li interessa quan abandona l'impressionisme -diu-, que li semblava un moviment excessivament subjecte a les sensacions".

L'exposició també dedica un petit àmbit als objectes de les arts primeres, amb un remarcable conjunt de petites escultures ibèriques.