La imatge d'un segle

Bernat Salvà / L'Avui

"Quan anava cap al vestuari, vaig pensar que em podia posar uns pantalons molt amples, uns sabatots i afegir al conjunt un bastó i un bombí. [...] Em vaig posar un bigotet, que m'afegiria edat sense ocultar l'expressió. No tenia ni idea del personatge que anava a representar, però en estar vestit, la roba i el maquillatge em van fer sentir qui era". Charles Chaplin (1889-1977) recordava així a la seva autobiografia el naixement de Charlot, el 1914. Començava la trajectòria d'un dels personatges més famosos del segle XX.

Més de 90 anys després, Charlot i el seu creador consoliden el seu prestigi més enllà del món del cinema: protagonitzen l'exposició Chaplin en imatges, que des de demà fins al 27 d'abril del 2008 es pot veure al CaixaForum. L'estada a Barcelona de la mostra, que abans ha passat per ciutats com París, Hamburg, Brussel·les, Lausana i Bolonya, coincideix amb una efemèride especial: el 30è aniversari de la mort de Chaplin, que va tenir lloc el dia de Nadal del 1977. S'emmarca en "l'interès creixent dels museus pels personatges del món del cinema", diu el comissari de l'exposició, Sam Stourdzé.

Chaplin en imatges és la primera gran exposició dedicada a l'artista i la seva obra. Es basa en els arxius familiars, i aplega uns 300 documents, molts inèdits. Sam Stourdzé va precisar ahir que "no es tracta d'una exposició de les imatges més maques de Chaplin, sinó de les que representen millor la seva autèntica trajectòria". No és un recorregut biogràfic del personatge, ni s'acosta al plantejament de retrospectiva amb què s'acostuma a revisar el llegat d'un cineasta (de fet, no hi ha cicle de projeccions), sinó que es tracta d'"una autèntica exposició museística" que proposa "un diàleg entre les imatges fixes i les animades". L'objectiu és "emmarcar Chaplin en tota la seva modernitat, perquè és un creador molt modern".

'Gramàtica chapliniana'

Sam Stourdzé encara va més enllà quan afima que "Chaplin ha creat un llenguatge propi, una gramàtica chapliniana; a part d'utilitzar la pantomina, cada moviment corporal és vocabulari, els desplaçaments són una forma d'expressió". Un bon exemple del que és l'exposició i d'aquesta gramàtica chapliniana és un tríptic de pantalles que projecten simultàniament fragments de diferents pel·lícules. Es pot veure com es mou Charlot en diferents situacions, per exemple, davant d'una dona: el seu nerviosisme, com mou el bastó i es treu el barret...

El segon curtmetratge en què va actuar Chaplin i el primer en què apareix Charlot, Kid Auto Races at Venice, dóna la benvinguda a l'espectador. Es tracta, segons el comissari de l'exposició, "d'una obra amb una disposició de film contemporani que alterna plans documentals i de ficció".

Entre els documents de la mostra, destaca un excel·lent fragment de 7 minuts exclòs del muntatge final de Luces de la ciudad (1931), en què Charlot desplega tot el seu art amb el simple recurs d'un bastonet sobre la reixa de l'embornal que intenta fer caure avall sense èxit. També hi ha cartells de pel·lícules que plagiaven Charlot, films familiars rodats a Suïssa, nombroses fotografies de Charlot...

Les tres morts de Chaplin

El recorregut acaba amb un altre tríptic de pantalles que projecten finals de pel·lícules amb regust més amarg: el d'El gran dictador (1940), quan parla en off a la seva estimada (Paulette Goddard); El circ (1928), amb Charlot marxant solitari en un paisatge buit; i el de Monsieur Verdoux, quan el protagonista és conduït al patíbul per ser executat. Chaplin es va resistir al cinema sonor, i no podia fer parlar Charlot sense destruir l'essència del personatge. "Charlot va morir a El gran dictador -comenta Sam Stourdzé-, el primer film en què va parlar. Chaplin va acceptar sacrificar el personatge per defensar les causes per les quals lluitava. Creia que el moment de la història era molt més important que el petit rodamón". El prestigiós crític francès André Bazin va veure en el final de Monsieur Verdoux una mena de remake del final d'El gran dictador: una altra mort del personatge amb i pels seus principis.

La tercera mort, la de debò, va tenir lloc fa 30 anys a Suïssa, on vivia exiliat des que el van fer fora dels EUA el 1952, en plena Caça de Bruixes. Va pagar un preu molt alt pel seu compromís en la defensa de les seves idees, per estar sempre del costat dels desvalguts. Ell, que va néixer en un suburbi de Londres, fill d'un pare alcohòlic i una mare que va passar temporades reclosa en psiquiàtrics, va fer riure generacions senceres. Va ser un personatge aclamat per un públic multitudinari i venerat per artistes i intel·lectuals. Ja ben entrat el segle XXI, la seva màgia sembla intacta. Ignasi Miró, director de l'Àrea Cultural de la Fundació La Caixa, explica que amb la mostra volen atreure "públic de totes les edats i de diferents nivells de formació". Sam Stourdzé diu que als llocs on s'ha presentat "la gent riu, cosa molt poc freqüent als museus".