Una passejada per la Rosa dels Vents
Manel Canals, filòsof i crític d'art.
La mostra que la pintora Rosa Agenjo ens ofereix en aquesta exposició és un tast de la seva pròpia trajectòria vital i artística. El conjunt d’aquarel·les i olis de què podem gaudir a -Rosa dels Vents, Rosa Agenjo i les dones màgiques -entronca amb la seva dedicació a la recerca d’un principi de vida, i un símbol universal d’energia còsmica. La filosofia de la seva pintura parteix del millor de la tradició artística mediterrània per constituir alhora una proposta de modernitat.
La dona de llum, harmònica amb les onades, és una figura robusta i lírica al mateix temps; la representació carnal d’un Apeiron, principi vital, superior i anterior a l’ordre natural dels elements que conformen la realitat: foc de llum, guia i timó de les onades, invitació al vol de la llibertat a que ens convida el colom en l’atmosfera. La mà dreta sosté el fanalet vermell , element provenint de l’Art Decò i que regeix amb la seva rotació aquest procés de creació; crea les onades i les guia, un acte que s’acompanya de la menstruació vegetal que sembla indicar-nos el camí de la vida, vida que sorgeix de la dona per retornar a ella, ja que no podem viure sinó és en la Mare Terra.
El procés de fecundació és doble, és la dona que fecunda al món i es de nou vivificat per aquest. Sols així l’harmonia còsmica s’acomplirà. Ja no som davant l’ideal renaixentista de l’home com a centre de l’univers. L’home no és amo de l’univers, no pot ser-ho ja que no és sinó, en la seva essència natural, una part d’ell. Si la cultura europea occidental ha estat injusta i tradicionalment masclista, la cultura de la Mare Terra és femenina. No som davant d’un narcisisme feminista, sinó d’un camí de retrobament amb el món natural del que som part indestriable.
Les aquarel·les de petit format ens han de mostrar com la copulació còsmica és proposta d’harmonia, la dona fecunda i es fecundada per l’arbre de l’Olivera, símbol universal de la pau. Així aquest moviment d’autoregulació és un cicle còsmic de pau interior. La llum interior de la dona és el principi de la llum de l’atmosfera. Som davant de la màgia de la creació, igual que el semen d’Urano en forma d’escuma era l’origen de la vida en les obres del quatroccento de Boticelli – El naixement de Venus-.
La proposta de modernitat de l’obra d’Agenjo és un simbolisme on podem trobar resposta a teories contemporànies sobre la regulació del cicle natural. Si en Lovelock cal crear una energia nuclear que equilibri el desglaç i pujada dels nivells dels mars fruit del canvi climàtic, l’energia la trobem aquí en la reconciliació de la vida amb el principi mateix d’aquesta, no en la contraposició i en el domini de l’home sobre la vida. Ja el neoplatonisme de l’Acadèmia Florentina defensava la capacitat demiúrgica de l’artista, capaç de reconvertir els objectes materials vers el seu principi espiritual, com un alliberament de les cadenes en l’anhel del desig de bellesa vers la llum del sol.
Si en Margulis es postula una nova teoria de l’evolució a partir de les cèl·lules, l’artista ens simbolitza amb el fanalet, com les primeres bactèries tindran un procés de condensació i disgregació en el que tot haurà de recomençar de nou, com en un big bang còsmic regit per aquest principi de vida, com l’Apeiron, que postulà Anaxímenes l’any 546 a.c.
En aquesta lectura rau l’actualitat de la pintura que ens ofereix Agenjo, i aquest és el bàlsam que la nostra societat post-industrial necessita. Tot això és així per què potser l’artista porta la màgia en la seva pròpia llum personal, i en el traç pictòric d’una obra lliurada a l’humanisme i a la vida.
