Per un nou Macba
Òscar Guayabero - Claret Serrahima / L'Avui
El primer que cal tenir clar és que Manuel Borja-Villel ja no hi és. Oblidem-nos, doncs, d'ell. Òbviament, la feina feta per Borja al capdavant del Macba ens ha portat a tenir un museu atractiu, ben situat internacionalment, sanejat i sòlid, però també amb mancances i amb reptes de futur. No ens deixem entabanar, els mateixos que ara li retreuen que marxi li van posar ben difícil al principi. I són els mateixos que li posaran difícil al nou director. Per tant, necessitem un director amb forta personalitat i amb un projecte clar.
El primer és fer el traspàs de forma raonable i el més àgil possible. La presència de l'antic director pot ajudar en un primer moment, per no perdre cap aspecte de la seva feina, però a mitjà termini pot, fins i tot, destorbar, ja que com ell mateix afirma, el seu cap està ficat en un nou projecte personal, lluny del Raval.
Paral·lelament, s'ha de convocar un concurs per nomenar el proper director amb unes bases ben redactades que recullin el llegat de l'actual Macba i el projectin cap al futur. Recollim aquí algunes condicions mínimes que han signat conjuntament l'Associació d'Artistes Visuals de Catalunya, l'Associació Catalana de Crítics d'Art i l'Associació de Galeries Independents de Catalunya. Es demana la convocatòria d'un concurs internacional de presentació de candidatures amb un període de temps suficient per assegurar la participació de professionals d'arreu i perquè puguin presentar programes d'actuació que haurien de ser la base sobre la qual treballi el jurat independent. La resolució del concurs s'ha de confiar a un jurat independent format exclusivament per experts d'aquí i de fora, d'una alta qualificació en art contemporani, sense cap ingerència política. Encara recordem amb certa vergonya aliena el paperot de les institucions en l'elecció del director del Museu Picasso.
Dit això, val la pena que la societat civil es pronunciï sobre com creuen que hauria de ser aquest nou Macba, un museu que, sense renunciar al que és, pugui donar resposta els propers anys, que es presenten excitants però moguts, en el món i, com a reflex, també en el món de l'art. I per encetar el debat públic exposem la nostra visió. L'entenem com un document de treball que s'anirà enriquint amb les opinions que molt probablement sorgiran per part d'intel·lectuals, experts i observadors entusiastes com nosaltres.
Per començar, pensem que és el Macba el que fa país, no el país el que fa el Macba. En aquest sentit, un museu no ha de ser un calaix de sastre on es facin llistes d'autors que hagin de ser presents pel sol fet de ser artistes i catalans. La contemporaneïtat tampoc no és una delimitació temporal, és una manera de fer. Hi ha artistes actuals que haurien de passar directament al MNAC.
