Palau i Fabre versus Picasso
Pilar Paracerisas /L'Avui
Els estudis sobre Picasso, amb una vintena de títols monogràfics, ocupen la major part de l'obra escrita de Palau i Fabre, molt per sobre de les seves tasques com a poeta, dramaturg, narrador i traductor. Ja des del seu voluntari exili parisenc als anys 40 del segle XX es va sentir atret per aquesta figura monumental de les arts en un moment en què els grans historiadors de l'art encara no havien parat atenció en aquest pintor del qual Palau ja havia sentit a parlar a les tertúlies familiars i havia vist publicades algunes pintures a les revistes Art i D'Ací d'Allà. L'any 1946 escriu Vides de Picasso, que l'autor qualifica d'"assaig de biografia pura", un llibre que no es publicarà fins al 1962, però que li permet visitar Picasso per primer cop un any després, i iniciar un periple al llarg dels anys de més de 25 visites, que recordarà amb tota mena de detalls al seu Estimat Picasso (1997).
El teatre de la vida
Palau va sentir una gran passió per l'obra de Picasso, però també per la persona, per haver utilitzat la pintura com a teatre de la vida, i és des d'aquest punt de vista que s'hi apropà. Entrar en el laberint picassià significava endinsar-se en l'ésser masculí. A Doble assaig sobre Picasso (1964), Palau afirma: "L'home és un animal que es busca", i és així que Palau també es cercà a si mateix a través de Picasso com a paradigma de les contradiccions de l'home contemporani. En la diversitat i pluralitat d'estils de Picasso hi veié la fragmentació de l'home actual, la inesgotable potencialitat humana posada de manifest des d'una sensibilitat plural, filla dels temps. Palau i Fabre va aconseguir entrar en la intimitat picassiana, i reconstruir els seus laberints interiors a través de la pintura i la confirmació verbal de l'autor.
A través de Palau entrem en el diari íntim de Picasso, en la seva circumstància i les seves respostes humanes i vitals. Per això, l'apropament de Palau a Picasso ha estat tan únic i singular, perquè ha defugit els mètodes propis de la historiografia acadèmica de l'art per interpretar l'obra de Picasso com un reflex metafísic de la seva vida, que Palau fa extensible a l'home en general.
Durant els anys 60 i 70, la major part d'assajos de Palau sobre Picasso van defensar la catalanitat del pintor i les seves arrels amb el país, com ara Picasso i Catalunya (1966), Picasso per Picasso (1970), L'extraordinària vida de Picasso (1971), Picasso i els seus amics catalans (1971), Homenatge a Picasso (1972) i Pare Picasso (1977). També d'aquesta època destaquen dos estudis monogràfics sobre obres cabdals, com ara El 'Guernica' de Picasso (1979), publicat un any abans del retorn d'aquesta obra a l'Estat espanyol, i El secret de les 'Menines' de Picasso, del 1981, any del centenari del naixement del pintor.
Reconegut com a expert
Tots aquests estudis fan que Palau i Fabre vagi sent a poc a poc reconegut com un dels experts internacionals en l'obra de Picasso, valorat per cases de subhastes, i que sigui convidat com a expert a tot el món a certificar l'autenticitat d'obres picassianes, ja que, a més, va ser durant anys un dels pocs entesos que havia gaudit de la coneixença personal i l'amistat amb Picasso, cosa que li va valer el reconeixement per part del pintor en nombroses dedicatòries, dibuixos i obra que Palau va guardar com un tresor fins que, finalment, s'ha pogut exposar a la Fundació Palau, de Caldes d'Estrac, el darrer somni picassià de Palau i Fabre.
Tots aquests anys d'exploració i capbussament en l'obra de Picasso van donar els seus fruits en la gran trilogia picassiana que Palau i Fabre va publicar de la mà de Polígrafa i que després ha estat traduïda a tot el món: Picasso vivent (1881-1907), del 1980, que comprèn la infantesa, l'etapa de formació i modernisme a Barcelona; Picasso cubisme (1907-1917), publicat el 1990, una anàlisi de la gestació i expansió del cubisme en l'obra de Picasso; i Picasso: dels ballets al drama (1917-1927), del 1999, una exploració de la seva etapa de col·laboracions teatrals i escenogràfiques amb els ballets russos de Diaghilev i de l'entrada al surrealisme. Estudis sempre íntims, d'apropament a les circumstàncies personals, familiars, i de relacions amoroses que Palau descobreix en els racons més íntims de la pintura. Palau i Fabre deixa en aquests tres volums el seu llegat picassià més arrodonit. En l'àmbit de la historiografia de l'art, el llibre Picasso cubisme és el més revolucionari, el que demostra com el cubisme de Picasso es va gestar estèticament a Catalunya de la mà de l'aprofundiment en l'hel·lenisme noucentista i les seves arrels primitives, corrent que finalment va renegar de les seves possibilitats de modernitat i que es va girar d'esquena al mateix Picasso.
Rigorós però atípic
Palau i Fabre ha estat un estudiós rigorós i alhora atípic de Picasso, i aquí també un alquimista, com el mateix Picasso. I és que la dèria de Palau per Picasso s'ha entès sempre com una desviació de la seva obra literària, quan en realitat comparteix els seus mateixos fonaments, perquè així com en la poesia va intentar atrapar la vida, o, per dir-ho d'una altra manera, l'experiència viscuda va anar per davant de la literatura, també en Picasso trobà el model d'un alquimista que va experimentar amb si mateix, que va ser autor i actor a l'ensems de la seva pintura. A Palau i Fabre hem d'agrair-li el fet d'haver-nos fet descobrir la capacitat alquímica que té l'home a través de la seva poesia i del seus estudis sobre Picasso.
