Art religiós a Mataró






Amb motiu del Mil·lenari de la parròquia de Santa Maria de Mataró, el Museu de la ciutat ha tingut l'encert de mostrar part del seu fons d'art religiós, especialment el comprès al llarg del Barroc. Les peces mostrades inclouen taules, talles, llenços... amb una policromia i un nivell de detall esplèndids, que revela l'acurat procés de restauració a les que han estat sotmeses. Aquesta és una de les sopreses més rellevants, que permet gaudir les les influències flamenca i del Quattrocento que va tenir la pintura catalana encara després del Reneixement, i de l'interesant joc de colors i de llum en què seguí.


Una altra de les sorpreses és el nivell de les peces que s'hi exposen. De fet, la seva arribada al fons museístic municipal té el seu origen en la destrucció de la imatgeria religiosa a la Guerra Civil. La destresa, discreció i intel·ligència del pintor Rafael Estrany, vinculat a la institució que més tard dirigí, permeté salvar una bona colla de peces i -després que ningú les reclamés més tard- atresorar-ne el fons. S'explica així la vinculació mataronina dels autors als quals s'atribueixen algunes obres.


Aquest nivell, a més, permet més coses. Per exemple, fer un discurs sobre l'aportació de l'art barroc religiós a la cultura. O reflexionar sobre el fet mateix de l'art religiós. Sobre la primera qüestió, cal tenir present un fet cabdal. L'art català participa de la Contrareforma, que té en el Concili de Trento i en el regnat de Felip II el 'corpus' ideològic més clar. Es dóna el fet curiós que, enlloc d'ideologia més o menys propagandística, el llenguatge artístic explora els camins que la Reforma protestant deixava lliures. Si cal desconfiar de l'ideal exemplar, apareixen les conseqüències reals i perifèriques. Si Bellesa no es pot explicar del tot, aflora el valor artístic de la lletjor. Si la raó és limitada, sorgeix l'emoció. Si no puc ensenyar, mostro més si ho amago. Si em prohibeixes, aleshores apareix el desig. L'art, i aquesta és l'aportació del Barroc, parla precisament d'allò que no vèiem. I l'art religiós hi contribueix amb les paradoxes d'omplir de carn els retaules, de canviar les dimensions de les esglésies amb artificis visuals, etc.


I sobre l'art religiós, l'exposició ens portarà a pensar sobre el fet religiós en sí mateix. La religió, i la seva pintura, no parla de res més que de la nostra experiència. La Magdalena d'un Noli me tangere (s. XIX) còpia de Correggio és l'amant del Romanticisme i la dificultat del seu lliurament. Els petó de Judes i la flagel·lació d'un altre tros de retaule il·lustraria avui un manual de passions secretes, potser. La delicadesa dels vestits informa sobre l'obsessió de la cultura occidental per això que ara en diem moda. De manera que no és pas del mite, el que informa el mite, sinó del fet de viure que prèviament s'ha experimentat i raonat. Apunto aquí que si perdem la referència del mite ens podem quedar sense informació sobre nosaltres mateixos.


Finalment, també s'hi exposa el Resurrexit (1952) de Jordi Arenas, així com un breu recull dels esbossos del pintor mataroní. L'obra religiosa d'Arenas és, de nou, un veritable estudi sobre el cos i la seva claredat per explicar la bellesa humana. A l'obra citada, a més, el fons marí li possibilita mostrar el trànsit de la ressurrecció 'celestial', amb trajectes diversos i un 'paisatge' que com cap altre dóna idea del canvi de realitat i de dimensió.

Entrades populars