Dansa feminista
Montse Frisach / L'Avui
L'artista nord-americana Nancy Spero (1926) ha creat un imaginari propi habitat per criatures i deesses femenines de cultures diverses que semblen dansar literalment per damunt del paper. Malgrat la bellesa intensa d'una gran part de la seva obra, aquesta artista, pionera de l'art feminista, és també autora d'una contundent obra que denuncia, sense concessions i de vegades obscenament, el poder masculí i les guerres de tota mena, que tenen en el cos femení un dels seus territoris d'atac.
L'obra d'aquesta artista, dura i fràgil a la vegada, ocupa a partir d'avui una planta sencera del Museu d'Art Contemporani de Barcelona (Macba) en la primera retrospectiva de l'artista, tant a Europa com als Estats Units. No es tracta, però, d'una dona desconeguda -sobretot als EUA, on té el suport de la crítica- però sí que encara resulta "incòmoda" per la temàtica i tractament de les seves obres, segons diu l'exdirector del museu i actual director del Reina Sofia, Manuel Borja-Villel, que ha comissariat la mostra juntament amb Rosario Peiró.
Al marge de moviments: Perquè a més de feminista i pacifista, Spero és una artista al marge de moviments. Al principi de la seva carrera va criticar els expressionistes abstractes i després no es va sentir gens còmode ni amb els minimalistes ni amb els conceptuals. Spero preferia expressar-se ja aleshores a través del dibuix, de manera directa i sense abandonar gairebé mai la figuració. "És una outsider", la qualifica Borja.
Després de viure uns anys a París, del 1959 al 1964, on es va empapar de l'obra d'Artaud i Mallarmé, Spero, que sempre treballa amb sèries, va manifestar la seva oposició a la guerra del Vietnam amb el conjunt d'obres Guerra (1966-1970). "Les bombes es converteixen en excrements, o en caps de dona amb llengües fàl·liques", explica Peiró. El dibuix, en aquest cas, esdevé una poderosa i valenta arma pacifista, que també denuncia el fet que les dones es converteixin en víctimes directes dels conflictes bèl·lics. Més actual és la instal·lació Maypole: take no prisoners -un al·legat contra la guerra del Vietname que va ser presentada a la Biennal de Venècia de l'any passat-, en la qual d'un hipotètic arbre pengen els caps de les víctimes innocents.
A la sèrie Tortura de dones (1976) l'artista desenvolupa en 14 panells horitzontals la narració de les tortures patides per les dones en règims dictatorials sud-americans, combinant imatges amb textos d'Amnistia Internacional.
La figura humana pobla la major part de l'obra d Spero, però en un moment determinat l'artista va optar de manera molt conscient per eliminar la figura masculina. Aquí comença una de les millores etapes de l'autora: "Volia explorar i recuperar la representació femenina de les civilitzacions antigues i crear amb elles una nova escriptura", afegeix Peiró.
