Interior ple o buit
La temporada d'enguany del centre mataroní Ca l'Arenas es dedica als interiors, amb tota l'ambigüitat que la paraula permet. Combina mostres de petit format que s'aniran succeint amb una que romandrà durant tot el cicle i que porta per títol "Més enllà de l'objecte", que recull unes quantes peces del fons del Museu de Mataró. La tria d'aquestes obres sembla suggerir, però, que aquest 'interior' es refereix a allò que hi ha més enllà de la façana. Per exemple, els retrats de Jordi Arenas que ens informen més enllà del rostre (faç-ana); els salons de cases senyorials mataronines fotografiades per Ramon Manent la façana de les quals no ens presagien res de llur riquesa; els paisatges romàntics que ens narren convulsuions internes amb l'excusa de les postes de sol o de les batalles a ple camp... M'agrada aquest punt de vista. És ja sabut, de fet, que l'origen i fi de tota experiència artística (que és sempre externa i 'visible') és l'interior, de manera que l'objecte esdevé el canal visible d'una experiència invisible que uneix el fons dels dos éssers en diàleg. Éssers que, de fet, potser ni es coneixeran, que potser descobriran coses d'ells mateixos que ni s'imaginaven, que veuran -en realitat- quelcom que els va més enllà del que perceben a simple vista i que els 'transcendeix'. Uf.
Però la mostra adoleix de les mateixes absències del discurs actual assèptic sobre la mirada interior, amb un orientalisme un pèl infantil. Sí, beu bé de les ideologies de la sospita ("no et fiïs de la façana, obre la porta", diu una frase estampada), però passa per alt tota la tradició transcendent de casa nostra. Una altra frase diu que en el més enllà hi ha sempre "respostes impossibles". Impossibles? Sempre? Com si les persones, durant segles, no haguéssim tingut cap experiència interior a través de la pregària o de qualsevol altre ús religiós. Després ens queixarem de les sectes o dels grups ultres, però, certament, l'absència de la religió en el discurs oficial de l'art (i fora de l'art) la fa més furtiva. En fi, potser ha de ser així que la puguem reviure, com va passar amb altre elements de la nostra personalitat tapats pels tabús d'altres èpoques: la psique, el sexe...
La segona gran absència és la del 'tu'. Una altra de les frases, al costat d'un quadre bèl·lic del s. XIX, afirma que "totes les batalles són amb nosatres mateixos". Una de les coses que costa més descobrir en un mateix és la múltiple capacitat, els diferents 'jo' que a vegades batallen. És un dels principis per ser més tolerant, per exemple. El nostre 'enemic' s'assembla molt a un dels nostres 'jo'... Però compte en anar jugant amb els 'jo'. Potser ens oblidaríem que el projecte més gran de la humanitat consisteix precisament en posar l'altre en el teu lloc. O no és això, l'amor? O la solidaritat. O la justícia. O no és aquest 'descentrament' del jo el millor antropo-centrisme? De fet, no hi ha ànima sense cos, no hi ha interior sense exterior, no hi ha viatge sense replegament, no hi ha individu (jo) sense entorn (tu), ni reflexió sense acció. O ens podríem trobar amb un interior molt serè... però buit.
