Mayte Vieta a la Fundació Joan Miró
ESPAI 13 - 2009 – 2010 / Cicle: Silenci explícit
Comissari: TRES
octubre de 2009 – setembre de 2010
El títol del cicle fa referència a una manera d'entendre el silenci que subverteix la mateixa semàntica del mot per convertir-lo en un clamor. Assenyala també la pulsió positiva i intencional que desmarca el silenci de l'abstracció per transformar-lo en una acció o un fet molt pròxim a la renúncia però que no hi cedeix, que malda per denotar la seva presència i es complau a observar-se a si mateix des del propi abisme. Entès així, el silenci funciona com una metàfora del canvi de paradigma, escapant de les accepcions sovint limitadores que la tradició i el comportament cultural li confereixen. És un silenci que delimita amb la paraula però que no s'hi oposa, com tampoc no s'oposa al so, a l'acció, a la llum o al moviment.
El silenci és un fenomen la naturalesa del qual, obertament contradictòria, el converteix en la paradoxa per excel·lència i en el mot escorradís que va fer dir a Bataille: "És, de totes les paraules, la més poètica i més perversa: ella mateixa és la prova de la seva mort"1. Conseqüència d'aquesta condició, el silenci és un concepte camaleònic, essencialment polisèmic i no-absolut, que transcendeix el fet merament físic o acústic i el sentit del qual varia radicalment depenent del context en què es troba.
La cerca del silenci, d'aquest "apogeu de la resistència a comunicar"2 de què parla Susan Sontag, és una constant en l'art contemporani des que aquest es va focalitzar molt concentradament en l'exploració dels seus propis límits. Des de Kasimir Malèvitx, Marcel Duchamp i Yves Klein fins a James Lee Byars, Michael Asher, Robert Barry o Juan Muñoz, els artistes contemporanis han postulat el silenci, la reducció, el no-res, la pausa, l'absència, la desaparició, la invisibilitat, el buit, la no-acció o la renúncia sense haver-los esgotat. El silenci, en art, continua essent avui una frontera, un territori absolutament lliure, escassament explorat i encara per cartografiar.
El nou cicle d'Espai 13 presenta cinc artistes seleccionats per la relació directa que el seu treball té amb algun dels diferents significats i formes del silenci. Fora d'aquest, no hi ha un marc teòric limitatiu que ajudi a detectar, especificar o definir el concepte de silenci que aporten els artistes en els seus treballs, feina aquesta que es deixa a les mans de l'espectador. Tanmateix, el conjunt de les obres presentades suggereix que el silenci en les arts visuals no s'ha d'entendre com una extensió del silenci lingüístic, la forma prototípica del qual fóra l'absència de comunicació verbal.3 Ben al contrari, el cicle obre el silenci a noves formes i significats i formula la hipòtesi que és possible de percebre amb contundència el silenci, fins i tot en condicions físiques aparentment adverses de soroll absolut o d'excés de verbositat. Entrem així en els diferents cercles de silenci formulats pels artistes i descobrim aquesta subversió del mot silenci que el fa explícit però que demana una percepció que va lligada a un sentit situat entre el fet visual, el fet espacial i el fet acústic; "un sentit nou, unit a la percepció del silenci".4
L'artista de Blanes, Mayte Vieta (1971), ens submergeix amb la seva instal·lació fotogràfica cossos de Llum, creada per a Silenci explícit, en l'obscuritat il·luminada d'un mar nocturn d'una quietud sorprenent. L'espectador és engolit per aquest tríptic monumental sobre el silenci per dialogar amb la fragilitat humana i la mort.
Mario García Torres (1975) és un artista mexicà resident a Los Angeles interessat a revisitar la història de l'art conceptual. Amb el títol It's embarrassing, but for some time now I've only had title ideas in English, aplega dues peces objectuals i dues de les seves projeccions més conegudes sobre esdeveniments de la història de l'art recent: El que passa a Halifax es queda a Halifax i Transparències del no-acte. En aquestes obres revisa el secret i la immaterialitat amb subtils estratègies narratives i estètiques en un doble exercici d'arqueologia del silenci.
L'artista d'origen txec Tom Kotik (1969) resident a Nova York presenta, amb Arquitectures de silenci, un conjunt d'obres que reflexionen tant sobre els aspectes físics del silenci i els materials que permeten de construir-lo com sobre les implicacions sòcio-polítiques que el mateix concepte de silenci suggereix. El seu treball més recent aspira a transmetre silenci mitjançant la forma i a fer sound art sense recórrer al so.
Especialment interessada en la relació entre íntim i desconegut, l'artista belga Sophie Whettnall (1973) presenta en una videoinstal·lació el seu últim autoretrat, concebut especialment per a Silenci explícit i titulat Excés de yang. En els seus autoretrats, la violència continguda i la tensió defineixen una forma de silenci que s'oposa radicalment al soroll i a la mentida. A Excés de yang, aquesta artista torna a experimentar amb les tensions i polaridats que li són habituals.
Finalment, l'artista suec d'origen iranià Sirous Namazi (1970), el treball del qual explora la dificultat de la representació i la comunicació, mostra, entre més peces, una sèrie de fotografies aparentment negres que amb el títol Interior (2007) revelen, un cop hi hem centrat l'atenció, l'interior d'un apartament dels voltants d'Estocolm. La sèrie funciona com una metàfora de la profunditat i complexitat del silenci visual i dialoga amb elements recorrents en la seva obra, com l'arquitectura, el minimalisme, la transparència i el volum.
