Retorn a l'art dels 50 i 60

Maria Palau /

De les 869 obres de la col·lecció d'art contemporani de la Fundació La Caixa, n'hi ha una cinquantena que, dit amb tota la simpatia del món, són les rares de la classe. Ni són ovelles negres ni són estrafolàries (o potser sí?), però criden l'atenció perquè són diferents de totes les altres. Són obres dels anys cinquanta i seixanta, un període contradictori que comença mirant de reüll els quaranta i acaba anunciant els setanta, d'artistes com ara Antonio Saura, Antoni Clavé, Manuel Millares, Equipo Crónica i José Guerrero, i la seva raresa és que tenen com a mínim trenta anys més que les altres. El fons d'art de la fundació de l'entitat financera es va crear als vuitanta per aplegar l'art de la seva època, i així ha continuat la seva tasca de col·leccionar la creació artística més actual fins als nostres dies. Les rares, però, són imprescindibles per contextualitzar la col·lecció.

A Barcelona feia una pila d'anys que no se'n sabia res, d'aquest fons d'art català i espanyol dels cinquanta i seixanta. Cal recular fins al 1987 al Palau Macaya, l'antic centre cultural de La Caixa. La directora de la col·lecció, Nimfa Bisbe, subratlla que durant tots aquests anys les obres han rebut mil i una entusiastes sol·licituds de préstecs lluny de Catalunya. I ara, amb un currículum d'exposicions que fa por, tornen a Barcelona en una mostra a Caixafòrum de la qual ha tingut cura Valentín Roma, comissari del pavelló català de la darrera edició de la Biennal de Venècia.
Roma ha fet una selecció exquisida de tretze obres i, gran novetat en les habituals presentacions de la col·lecció, les ha fet entrar en tensió amb dotze obres més que s'han demanat al Museu Picasso de Barcelona, la Fundació Gala-Salvador Dalí de Figueres i la Fundació Antoni Tàpies.

Amb un títol que emula el gest il·luminat, groller i rupturista de Nietzsche, Humà, massa humà, Roma no només ha volgut recuperar l'art de la postguerra sinó que l'ha volgut rescatar i, sobretot, alliberar de les lectures "metafòriques i literàries" d'una tradició historiogràfica molt curta de mires que va passar per alt la radicalitat i la innovació dels temes i de les tècniques d'aquells intrèpids creadors.
Per donar la nova clau d'interpretació, Roma ha preferit muntar "una exposició d'obres, més que d'autors", obres que revelen les gran preocupacions d'aquells autors: blasfemar de la història de l'art, qüestionar-se la representació de l'home i furgar el propi exercici de la pintura. La tesi de l'exposició s'acaba de resoldre en un cinema, palplantat al mig de la sala de Caixafòrum, on es projecten set pel·lícules de cineastes (Pere Portabella i Joaquim Jordà, entre d'altres) que van viure i patir els mateixos deliris creatius d'aquells pintors./Avui