Sant Cugat vist per Jordi Arenas
Jordi Arenas (1920 - 1998) rebé l'abril de 1944 l'encàrrec de refer un
dels llenços que havia quedat malmès al presbiteri de la Basílica de
Santa Maria, a Mataró, que havia pintat Joan Giralt, gendre de Pere
Pau Montanya, autor dels de la resta. La guerra i l'acarnissament
contra la imatgeria religiosa n'havia estat la responsable. No havia
de restaurar-lo, es tractava d'una obra nova que havia de representar
el Martiri de Sant Cugat, deixebles del qual eren les santes Juliana i
Semproniana, patrones de Mataró, segons la tradició. L'enllestí a
finals d'aquell any o el 1945, i encara hi és. Enmig, el jove artista
havia perdut la seva mare, fet que el marcà de manera molt important*.
Fins aquest diumenge es pot veure a Ca l'Arenas, a Mataró, una mostra
dels esbossos que l'artista va elaborar per atendre aquesta magna
obra, que precediria altres encàrrecs similars. Us demano que hi
passeu una estona, abans que no tornin a l'arxiu. Podem veure-hi -a
mostra d'exemple- els estudis preparatoris, especialment els
anatòmics, en tractar-se d'un quadre amb força figures, i també els
compositius.
A mi em va cridar l'atenció la manera de tractar sant Cugat. Si bé en
principi, l'autor imaginava una lectura més o menys convencional,
sense parar massa esment en el gest o en les capacitats expressives
d'una escena de martiri, el treball que portà a la realització final
del llenç sembla justament abordar-les a fons. El cas de sant Cugat és
paradigmàtic. La mort imminent, com es reflecteix en un cos, en un
rostre, en una escena? No em feu dir si passà pel cap la seva
experiència personal, davant la mort de la mare mentre treballava en
l'obra, segurament fou així. Segurament, també la brutal experiència
de la guerra i la postguerra en fessin la resta. Sant Cugat apareix,
central, en una actitud de pregària intensa: els ulls closos, el cos
relaxat, els llavis plens de confiança, el cap rapat (com els eremites
de Marc Prat). Un desafiament radical a la mort i a la violència a
partir de l'actitud personal, que mostra l'ànima serena i alhora la
voluntat de ser testimoni, de dir-nos coses a nosaltres també.
[* Vegeu Masriera i Ballescà, Francesc: Jordi Arenas, la sublimació de
l'art, PMC i Publicacions de l'Abadia de Montserrat, Barcelona 2006,
pp. 73, 76-77 i 79.]
