Perejaume, "Pagèsiques"
"Tot el que fa el cel és obra seva."
No sé quantes vegades dec haver dit aquest vers als meus amics, als meus companys, als meus alumnes... Un vers de la pàgina 33 d'aquesta obra immena que és Pagèsiques, del genial Perejaume. Una obra immensa no tant per la seva extensió (més de cinc-centes pàgines) sinó per la seva ambició.
Segons el seu autor, és un llibre de boscos. I això és cert, és clar. Però Pagèsiques és molt més que un simple llibre de boscos. D'entrada, el llibre de Perejaume em fa pensar en una de les principals obres poètiques de la literatura catalana: Canigó, de Verdaguer. És cert que aquest té un caire èpic i, en canvi, Pagèsiques és més aviat assagístic.
Però en tots dos hi batega el cor de la terra. I, si Verdaguer basteix un monument al Canigó, Perejaume en construeix un altre dedicat al Montnegre. Tot i que, tinguem-ho clar, el Montnegre és tot just un punt de partida per a un discurs sobre l'agrarietat que s'ha perdut, sobre els boscos abandonats per l'home, sobre el concepte de l'obra artística. En aquest sentit, Perejaume explora les relacions entre l'arbre i l'obra, i, derivats d'aquests, entre l'arbreda i l'obreda. Unes relacions que ja han explorat altres poetes, com el mateix Verdaguer, de qui Perejaume cita aquests versos: "Escric amb rius i turons / sobre el paper de les planes". Seguint aquesta línia de discurs, l'artista de Sant Pol escriu: "Quan surto del taller hi ha arbres que són obres i arbres que no ho són. Un dia les alzines hauran de dir-me què volen de mi."
En definitiva, es tracta d'una obra per anar assaborint calmosament, sense presses; per anar gaudint serenament d'uns versos i d'unes proses de gran profunditat. I és que Pagèsiques es mereix sense cap mena de dubte tots els premis que està rebent.
"Dalt de tot una paraula viu,
la seva expressió descendeix.
I veig el Montnegre escriure'ls,
amb totes les muses de part seva,
surós, airefí i rossinyorial"
(Pagèsiques, pàg. 29)
Font: http://homecactus.blogspot.com.es/2012/06/perejaume-pagesiques.html
