El MACBA ens mostra 'La realitat invocable' #exposicions #ca
Imatges inauguració de l'exposició 'La realitat invocable' © Monica Cabo, 2014.
MACBA Plaça dels Àngels, 1
08001 Barcelona
MACBA, Barcelona
09 ABR. - 31 AGO. 2014La realitat i la seva representació, la realitat i la seva mediatització són alguns dels grans temes que, des de l'art, ens fan reflexionar. L'exposició La realitat invocable explora possibles perspectives de la realitat des de les pràctiques artístiques a través d'una selecció d'obres d'artistes pertanyents a generacions i contextos diversos.
Mantenim una relació complicada amb la realitat. Vivim un moment de no-realitat, en què prevalen les retòriques de distracció, els mecanismes de construcció de la realitat, la seva mediatització, ficcionalització i virtualització. Alhora, hi ha una «passió pel real», pel genuí, per allò que és creïble. Existeix una realitat al marge de la nostra percepció? Implica l'afirmació del real tant la vida com la mort? Pot ser la violència extrema el preu que cal pagar per desvelar algunes capes de realitat? El real és la quotidianitat? O la realitat són els altres? L'art pot tenir cap incidència en la realitat? Aquestes són algunes de les preguntes que es planteja La realitat invocable.
Els treballs dels artistes que configuren La realitat invocable s'acosten a la realitat d'una manera subtil, partint de l'«ara i aquí» d'aquesta realitat que es proposen «investigar i conquerir»: incorporant-ne fragments en l'espai expositiu (Roman Ondák), convertint la sala d'exposicions en un espai real (Antonio Ortega), filmant-la (Lutz Mommartz, Jeremy Deller i Mireia Sallarès), provant de dirigir-la (John Smith), buscant connexions en l'espai i en el temps (Enric Farrés-Duran), incidint-hi (Núria Güell), presentant els efectes devastadors d'una realitat mediatitzada (Phil Collins), evidenciant la impossibilitat de la seva representació (Rafel G. Bianchi) o mostrant com convertim la mort en una cosa irreal (Jill Magid).
Comissariat per Montse Badia, aquest projecte col·lectiu obre una línia que tindrà continuïtat amb una altra proposta de Frederic Montornés (abril – agost 2015) i amb un nou capítol presentat l'any 2016. El MACBA pretén interpel·lar el seu context artístic més immediat i, alhora, ser interpel·lat per aquest; per això, assumeix el compromís de produir treballs d'artistes que exposen per primera vegada al museu.
Mantenim una relació complicada amb la realitat. Vivim un moment de no-realitat, en què prevalen les retòriques de distracció, els mecanismes de construcció de la realitat, la seva mediatització, ficcionalització i virtualització. Alhora, hi ha una «passió pel real», pel genuí, per allò que és creïble. Existeix una realitat al marge de la nostra percepció? Implica l'afirmació del real tant la vida com la mort? Pot ser la violència extrema el preu que cal pagar per desvelar algunes capes de realitat? El real és la quotidianitat? O la realitat són els altres? L'art pot tenir cap incidència en la realitat? Aquestes són algunes de les preguntes que es planteja La realitat invocable.
Els treballs dels artistes que configuren La realitat invocable s'acosten a la realitat d'una manera subtil, partint de l'«ara i aquí» d'aquesta realitat que es proposen «investigar i conquerir»: incorporant-ne fragments en l'espai expositiu (Roman Ondák), convertint la sala d'exposicions en un espai real (Antonio Ortega), filmant-la (Lutz Mommartz, Jeremy Deller i Mireia Sallarès), provant de dirigir-la (John Smith), buscant connexions en l'espai i en el temps (Enric Farrés-Duran), incidint-hi (Núria Güell), presentant els efectes devastadors d'una realitat mediatitzada (Phil Collins), evidenciant la impossibilitat de la seva representació (Rafel G. Bianchi) o mostrant com convertim la mort en una cosa irreal (Jill Magid).
Comissariat per Montse Badia, aquest projecte col·lectiu obre una línia que tindrà continuïtat amb una altra proposta de Frederic Montornés (abril – agost 2015) i amb un nou capítol presentat l'any 2016. El MACBA pretén interpel·lar el seu context artístic més immediat i, alhora, ser interpel·lat per aquest; per això, assumeix el compromís de produir treballs d'artistes que exposen per primera vegada al museu.
Exposició Le Camion de Zahïa, conversations après le paradis perdu, Espai Zero 1, Museu Comarcal de la Garotxa, Olot, 2005 © Mireia Sallarès / Fotografia de Lisbeth Salas.
08001 Barcelona
