'Antoni Tàpies Teatre' mostra els dissenys escenogràfics de l'artista | Fins abril 2020
L’Éboulement , en el cicle de teatre Les intérieurs. Théatres d’appartement del Théatre création espace, París, 1982. Fotografia: © Agence de presse Bernand, París 2019.
Comissària: Núria Homs
Inauguració: dijous 24 d’octubre del 2019, 19.00 h
Fundació Antoni Tàpies (Carrer Aragó, 255, Barcelona, Catalunya)
L’exposició s’emmarca dins de l’Any Brossa, i en l’homenatge a Josep M. Mestres Quadreny amb motiu del seu 90è aniversari.
L’exposició s’emmarca dins de l’Any Brossa, i en l’homenatge a Josep M. Mestres Quadreny amb motiu del seu 90è aniversari.
Aquesta exposició mostra per primera vegada la relació d’Antoni Tàpies amb les arts escèniques. Inclou diverses formes d’evocació del món de l’espectacle, i posa èmfasi en els seus dissenys escenogràfics.
Entre el 1961 i el 1989, Tàpies va dissenyar cinc escenografies: Or i sal (1961), Semimaru (1966), L’armari en el mar (1978), L’Éboulement (1982) i Johnny va agafar el seu fusell (1989). Atès el caràcter efímer de les representacions teatrals, les escenografies de Tàpies no es van fer per durar. Tanmateix, s’ha fet un esforç per reunir obres i material documental que expliquin la naturalesa d’aquestes intervencions. L’exposició s’articula, doncs, a partir de pintures, esbossos, gravats i llibres de bibliòfil, i de material documental divers, com ara fotografies, cartes, revistes, programes de mà, invitacions, articles de premsa i una projecció audiovisual.
Entre el 1961 i el 1989, Tàpies va dissenyar cinc escenografies: Or i sal (1961), Semimaru (1966), L’armari en el mar (1978), L’Éboulement (1982) i Johnny va agafar el seu fusell (1989). Atès el caràcter efímer de les representacions teatrals, les escenografies de Tàpies no es van fer per durar. Tanmateix, s’ha fet un esforç per reunir obres i material documental que expliquin la naturalesa d’aquestes intervencions. L’exposició s’articula, doncs, a partir de pintures, esbossos, gravats i llibres de bibliòfil, i de material documental divers, com ara fotografies, cartes, revistes, programes de mà, invitacions, articles de premsa i una projecció audiovisual.
Imatge de sala de l’exposició Antoni Tàpies. Teatre. © Fundació Antoni Tàpies, Barcelona 2019.
Imatge de l’obra El rei de la màgia de Joan Brossa i Antoni Tàpies. Fotografia de vitrina de l’exposició Antoni Tàpies. Teatre © Fundació Antoni Tàpies, Barcelona 2019.
La relació de Tàpies amb el teatre, però, no se circumscriu només als projectes escenogràfics, sinó que va més enllà, i adopta formes diverses que també estan incloses a l’exposició. Així, es fa referència a les col·laboracions en les primeres posades en escena de peces de Brossa, i a la participació en sessions privades de cabaret en domicilis particulars. Es mostra l’interès per la figura de l’actor i transformista Leopoldo Fregoli, i es fa palesa la fascinació per la màgia i per l’òpera. En aquest sentit, clou l’exposició el projecte escenogràfic per a l’òpera Cap de mirar, que s’havia d’haver estrenat al Gran Teatre del Liceu el 1991.
Imatge de sala de l’exposició Antoni Tàpies. Teatre. © Fundació Antoni Tàpies, Barcelona, 2019.
“Amb el teatre em passa com amb tots els altres gèneres artístics d’aquest segle. M’interessen tots els problemes que tenen a veure amb la idea de la mimesi, després de la invenció de la pel·lícula i la televisió. Per tant, m’interessen també tots els excessos que es permet el teatre modern, i més encara els descobriments de formes de teatre no europeu. Dissortadament, a occident encara no hi ha hagut prou ocasió de conèixer el nō, el kabuki o el bunraku, i no parlem de teatre hindú o de l’òpera de Pequín. Encara hi ha, com en la música, tot un món per descobrir, que satisfà més les meves necessitats de modernitat que no pas totes les obres de la nostra tradició cultural.”
“Prefereixo certes formes populars parateatrals que es troben fora de la norma. Això, però, no vol pas dir que sigui del parer que calgui destruir les formes clàssiques de teatre o representar-ho tot al carrer o en llocs extravagants. Al contrari, crec, fins i tot, que encara és possible redescobrir molta màgia i embruix en el fet d’obrir la cortina de vellut, així com en la il·luminació teatral, les decoracions de paper i en tots els jocs escènics que es fan dins una boca representada per l’escenari en forma de capseta per a mirar-hi.”
Barbara Catoir, Converses amb Antoni Tàpies. Barcelona: Edicions Polígrafa, 1988: 50, 52-53
Màscara femenina de teatre nō , Japó, segles xviii-xix. © Col·lecció particular, Barcelona © Fundació Antoni Tàpies, 2019.
Biografia d'Antoni Tàpies
Antoni Tàpies (Barcelona, 13 de desembre del 1923 – 6 de febrer del 2012). Inicia els seus tempteigs artístics durant la llarga convalescència d’una malaltia pulmonar. La creixent dedicació al dibuix i a la pintura l’empenyen a abandonar els estudis universitaris de dret. A finals de la dècada de 1940 ja exposa les seves obres, de marcada personalitat, que el destaquen en la panoràmica artística del moment. És cofundador de la revista Dau al Set (1948). Influït per Miró i Klee incrementa aleshores el factor iconogràfic i la temàtica màgica. De mica en mica incorpora elements geometritzants i estudis de color que desemboquen en un interès per la matèria, el qual es tradueix en teles de textura intensa i de grans possibilitats expressives i comunicatives.
Amb aquestes obres Tàpies assoleix, cap a la meitat dels anys cinquanta, el reconeixement internacional. A partir de la dècada dels seixanta incorpora nous elements iconogràfics (signes d’escriptura, elements antropomòrfics, petjades i signes que al·ludeixen a la realitat de Catalunya) i procediments tècnics (noves superfícies, ús d’objectes quotidians i del vernís). A partir d’aquest moment, el llenguatge pictòric de Tàpies va evolucionar i va donar com a resultat una creació plàstica diversificada i productiva admirada arreu del món.
Va exposar al Museum of Modern Art i al Solomon R. Guggenheim Museum de Nova York, al Museum of Contemporary Art de Los Angeles, a l’Institute of Contemporary Arts i a la Serpentine Gallery de Londres, a la Neue Nationalgalerie de Berlín i a la Kunsthaus de Zurich, al Musée d’Art moderne de la Ville de Paris, al Jeu de Paume i al Centre Pompidou de París, al Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía de Madrid, a l’Institut Valencià d’Art Modern de València i al Museu d’Art Contemporani de Barcelona, entre molts altres.
Paral·lelament a la seva activitat artística, Antoni Tàpies va desenvolupar una tasca d’escriptor que va donar lloc a diverses publicacions: La pràctica de l’art (1970), L’art contra l’estètica (1974), Memòria personal (1977), La realitat com a art (1982), Per un art modern i progressista (1985), Valor de l’art (1993) i L’art i els seus llocs (1999).
Antoni Tàpies va crear la Fundació Antoni Tàpies el 1984 amb l’objectiu de promoure l’estudi i el coneixement de l’art contemporani, posant una atenció especial a l’anàlisi del seu paper en la formació de la consciència de l’home modern.
Antoni Tàpies (Barcelona, 13 de desembre del 1923 – 6 de febrer del 2012). Inicia els seus tempteigs artístics durant la llarga convalescència d’una malaltia pulmonar. La creixent dedicació al dibuix i a la pintura l’empenyen a abandonar els estudis universitaris de dret. A finals de la dècada de 1940 ja exposa les seves obres, de marcada personalitat, que el destaquen en la panoràmica artística del moment. És cofundador de la revista Dau al Set (1948). Influït per Miró i Klee incrementa aleshores el factor iconogràfic i la temàtica màgica. De mica en mica incorpora elements geometritzants i estudis de color que desemboquen en un interès per la matèria, el qual es tradueix en teles de textura intensa i de grans possibilitats expressives i comunicatives.
Amb aquestes obres Tàpies assoleix, cap a la meitat dels anys cinquanta, el reconeixement internacional. A partir de la dècada dels seixanta incorpora nous elements iconogràfics (signes d’escriptura, elements antropomòrfics, petjades i signes que al·ludeixen a la realitat de Catalunya) i procediments tècnics (noves superfícies, ús d’objectes quotidians i del vernís). A partir d’aquest moment, el llenguatge pictòric de Tàpies va evolucionar i va donar com a resultat una creació plàstica diversificada i productiva admirada arreu del món.
Va exposar al Museum of Modern Art i al Solomon R. Guggenheim Museum de Nova York, al Museum of Contemporary Art de Los Angeles, a l’Institute of Contemporary Arts i a la Serpentine Gallery de Londres, a la Neue Nationalgalerie de Berlín i a la Kunsthaus de Zurich, al Musée d’Art moderne de la Ville de Paris, al Jeu de Paume i al Centre Pompidou de París, al Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía de Madrid, a l’Institut Valencià d’Art Modern de València i al Museu d’Art Contemporani de Barcelona, entre molts altres.
Paral·lelament a la seva activitat artística, Antoni Tàpies va desenvolupar una tasca d’escriptor que va donar lloc a diverses publicacions: La pràctica de l’art (1970), L’art contra l’estètica (1974), Memòria personal (1977), La realitat com a art (1982), Per un art modern i progressista (1985), Valor de l’art (1993) i L’art i els seus llocs (1999).
Antoni Tàpies va crear la Fundació Antoni Tàpies el 1984 amb l’objectiu de promoure l’estudi i el coneixement de l’art contemporani, posant una atenció especial a l’anàlisi del seu paper en la formació de la consciència de l’home modern.
.
