Laura Torres | Sobre la revolució | La Capella, Barcelona | 8 nov.

Laura Torres | Sobre la revolució
Divendres 8 de novembre de 2019, a les 20 h. Acció en viu

La Capella (Carrer Hsopital, 56, Barcelona, Catalunya)

Aquest projecte planteja explorar les interferències entre realitat i ficció a l’hora de construir col·lectivament l’imaginari de la revolució, convidant a la reflexió sobre l’ús d’una sèrie de símbols, gestos o emblemes que tenen l’origen en la cultura popular de ficció (especialment en l’àmbit cinematogràfic o literari) i que haurien estat adoptats per moviments socials contemporanis com a insígnies de les seves lluites. Així mateix, vol ser un espai per especular entorn dels recursos narratius (els rols dels personatges i la seva relació amb el poder, els gestos, el discurs, el patró de repetició, etc.) que fan servir les produccions de l’àmbit dels mass media a l’hora de mirar de representar la “naturalesa de la revolució”, parant també atenció a les formes en què els béns de consum mercantilitzen i banalitzen, a través d’estratègies com el marxandatge, aquest primer reconeixement de la potencialitat d’allò simbòlic. Així, doncs, aquesta proposta genera les condicions per parlar de les relacions entre realitat i ficció a l’hora d’encarnar la representació de la revolució; a més, juga a imaginar les virtuts i els problemes de fer ús d’aquest tipus de referents en l’avanç cap al canvi real.

Sobre la revolució és un projecte de Laura Torres amb la col·laboració de Sergi Àlvarez Riosalido i Guillem Pérez Sánchez.
_

Tota revolució té la seva iconografia, els seus codis visuals i les seves consignes. Són imatges portadores de mil paraules que ho “expliquen tot” d’un sol cop d’ull; per això son tan populars i alhora tan perseguides pel poder que qüestionen. Ara i aquí hi tenim els llaços grocsi , reprimits i perseguits grotescament per totes les instàncies de l’Estat espanyol, que no pot tolerar aquesta reivindicació: la llibertat dels presos polítics del moviment independentista català (tot un govern empresonat o a l’exili!). Segons l’Estat això no existeix i, per tant, la reivindicació que se’n fa és malèvola. Laura Torres s’ocupa d’aquest fet iconogràfic des d’un punt de vista particular: el viatge d’aquests símbols del món de la ficció al de la lluita política i a l’inrevés, així com la “inevitable mutació en objecte de consum” i la producció industrial consegüent. Certament, jo soc consumidor de llaços grocs en totes les seves formes i matèries: metàl·lics, de plàstic, de goma, de tela, pintats... 

En aquest punt del text m’agradaria posar l’emoji de la granota del WhatsApp, amb la qual m’identifico molt, però hi posaré l’emoticona original: :-) (dos punts, guionet, parèntesi de tancament). Cada dia llegim de manera més pictogràfica, potser perquè el marge d’interpretació es més ampli i persistent en la memòria. Les imatges impliquen un text, i les consignes, una “imatge”. En la producció industrial d’aquestes coses, molts cops s’amaga un fons obscur en relació amb el seu contingut reivindicatiu. Laura Torres n’assenyala un exemple: la samarreta de Mango “Yes, I’m a feminist” (Sí, soc feminista) és manufacturada en fàbriques que exploten milers de dones. La forma ignora el fons, fins i tot el contradiu; és un curtcircuit semiòtic. 

La imatge que d’alguna manera va motivar Laura Torres cap a aquesta recerca-acció va ser la màscara del personatge múltipleii Anonymous, perquè va i ve constantment de la ficció a la realitat i viceversa. Tots en tenim la imatge al cap: màscara blanca d’un personatge anacrònic que somriu sorneguer amb perilla i bigotis a l’estil del segle XVII. El seu origen gràfic ve del còmic V de Vendetta, d’Alan Moore i David Lloyd, aparegut a la dècada del 1980 i popularitzat amb la pel·lícula homònima del 2005 dirigida per James McTeigue, si bé l’origen històric del personatge, Guy Fawkes, és l’anomenada conspiració de la pólvora contra el rei Jaume I d’Anglaterra el 5 de novembre del 1605 –d’aquí ve l’anacronisme de la màscara. 

Hackers de tot el món han recuperat el nom i la imatge d’aquest personatge per a la ciberlluita anticapitalista, fent visibles les esquerdes del cibercontrol al qual cada dia estem més exposats. Però inevitablement la màscara es fabrica a milers i la recaptació dels drets d’imatge va a parar a Time Warner, productora de la versió cinematogràfica de V de Vendetta. Potser per aquest motiu el canal Anonymous Catalonia de Telegram no usa aquesta imatge.

La paradoxa és que tots podem identificar-nos amb alguna reivindicació i els seus símbols, i ser consumidors alhora d’aquests símbols en forma d’objecte, imatge-recordatori, etc. Quants centenars de milers d’estelades hem comprat a la Xina –país centralista entre centralistes i capdavanter de l’oxímoron en política govern comunista i economia capitalista? Laura Torres recopila totes aquestes relacions iconogràfiques amb objectes, recordatoris i enllaços de webs per desplegar un mapa d’anada i tornada entre les referències històriques o contemporànies del fet polític i el seu espill en la ficció literària i cinematogràfica i en les xarxes, així com amb la seva degradació i mutació comercial i emocional. 

Ho fa a través d’una conferència-accióiii. Una veu darrere l’audiència explica el que poden veure davant seu projectat en una gran pantalla, la veu acusmàtica que guia una mà invisible, la mà del vídeo-ciber-DJ que ho mena tot plegat. Al cartell, el dibuix, a una sola tinta (vermella), d’un escolta uniformat saludantiv. És una imatge paranoicocrítica: on imaginem el jove? Als països nòrdics, els EUA, Rússia, la Itàlia de Mussolini, l’Alemanya de la pel·lícula Cabaret... o a Catalunya, on els escoltes van suposar una alternativa a l’OJE falangista? És la baula perduda entre la relació de la sèrie The Hunger Games, iniciada el 2012, en què els protagonistes usen aquesta salutació, i els manifestants de Bangkok contra els militars l’any 2014. 

Joan Casellas Teià
21 d’octubre del 2019 
Amb un llaç groc i alçat


.