Laura Torres | Sobre la revolució | La Capella, Barcelona | 8 nov.
Divendres 8 de novembre de 2019, a les 20 h. Acció en viu
La Capella (Carrer Hsopital, 56, Barcelona, Catalunya)
Aquest projecte planteja explorar les interferències entre realitat i ficció a l’hora de construir col·lectivament l’imaginari de la revolució, convidant a la reflexió sobre l’ús d’una sèrie de símbols, gestos o emblemes que tenen l’origen en la cultura popular de ficció (especialment en l’àmbit cinematogràfic o literari) i que haurien estat adoptats per moviments socials contemporanis com a insígnies de les seves lluites. Així mateix, vol ser un espai per especular entorn dels recursos narratius (els rols dels personatges i la seva relació amb el poder, els gestos, el discurs, el patró de repetició, etc.) que fan servir les produccions de l’àmbit dels mass media a l’hora de mirar de representar la “naturalesa de la revolució”, parant també atenció a les formes en què els béns de consum mercantilitzen i banalitzen, a través d’estratègies com el marxandatge, aquest primer reconeixement de la potencialitat d’allò simbòlic. Així, doncs, aquesta proposta genera les condicions per parlar de les relacions entre realitat i ficció a l’hora d’encarnar la representació de la revolució; a més, juga a imaginar les virtuts i els problemes de fer ús d’aquest tipus de referents en l’avanç cap al canvi real.
Sobre la revolució és un projecte de Laura Torres amb la col·laboració de Sergi Àlvarez Riosalido i Guillem Pérez Sánchez.
_
Tota revolució té la seva iconografia,
els seus codis visuals i les seves
consignes. Són imatges portadores
de mil paraules que ho “expliquen tot”
d’un sol cop d’ull; per això son tan
populars i alhora tan perseguides
pel poder que qüestionen. Ara i aquí
hi tenim els llaços grocsi
, reprimits
i perseguits grotescament per totes
les instàncies de l’Estat espanyol,
que no pot tolerar aquesta reivindicació:
la llibertat dels presos polítics
del moviment independentista català
(tot un govern empresonat o a l’exili!).
Segons l’Estat això no existeix i,
per tant, la reivindicació que se’n fa
és malèvola.
Laura Torres s’ocupa d’aquest
fet iconogràfic des d’un punt de vista
particular: el viatge d’aquests símbols
del món de la ficció al de la lluita política
i a l’inrevés, així com la “inevitable
mutació en objecte de consum” i
la producció industrial consegüent.
Certament, jo soc consumidor de
llaços grocs en totes les seves formes
i matèries: metàl·lics, de plàstic,
de goma, de tela, pintats...
En aquest
punt del text m’agradaria posar l’emoji
de la granota del WhatsApp, amb la
qual m’identifico molt, però hi posaré
l’emoticona original: :-) (dos punts,
guionet, parèntesi de tancament).
Cada dia llegim de manera més
pictogràfica, potser perquè el marge
d’interpretació es més ampli i persistent
en la memòria.
Les imatges impliquen un text,
i les consignes, una “imatge”.
En la producció industrial d’aquestes
coses, molts cops s’amaga un fons
obscur en relació amb el seu contingut
reivindicatiu. Laura Torres n’assenyala
un exemple: la samarreta de Mango
“Yes, I’m a feminist” (Sí, soc feminista)
és manufacturada en fàbriques que
exploten milers de dones. La forma
ignora el fons, fins i tot el contradiu;
és un curtcircuit semiòtic.
La imatge que d’alguna manera
va motivar Laura Torres cap a aquesta
recerca-acció va ser la màscara
del personatge múltipleii Anonymous,
perquè va i ve constantment de
la ficció a la realitat i viceversa. Tots en
tenim la imatge al cap: màscara blanca
d’un personatge anacrònic que somriu
sorneguer amb perilla i bigotis a l’estil
del segle XVII. El seu origen gràfic ve
del còmic V de Vendetta, d’Alan Moore
i David Lloyd, aparegut a la dècada
del 1980 i popularitzat amb la pel·lícula
homònima del 2005 dirigida per
James McTeigue, si bé l’origen històric
del personatge, Guy Fawkes, és
l’anomenada conspiració de la pólvora
contra el rei Jaume I d’Anglaterra
el 5 de novembre del 1605 –d’aquí ve
l’anacronisme de la màscara.
Hackers
de tot el món han recuperat el nom
i la imatge d’aquest personatge per
a la ciberlluita anticapitalista, fent
visibles les esquerdes del cibercontrol
al qual cada dia estem més exposats.
Però inevitablement la màscara es
fabrica a milers i la recaptació dels
drets d’imatge va a parar a Time
Warner, productora de la versió
cinematogràfica de V de Vendetta.
Potser per aquest motiu el canal
Anonymous Catalonia de Telegram
no usa aquesta imatge.
La paradoxa és que tots podem
identificar-nos amb alguna
reivindicació i els seus símbols,
i ser consumidors alhora d’aquests
símbols en forma d’objecte,
imatge-recordatori, etc. Quants
centenars de milers d’estelades hem
comprat a la Xina –país centralista
entre centralistes i capdavanter
de l’oxímoron en política govern
comunista i economia capitalista?
Laura Torres recopila totes
aquestes relacions iconogràfiques
amb objectes, recordatoris i enllaços
de webs per desplegar un mapa
d’anada i tornada entre les referències
històriques o contemporànies del fet
polític i el seu espill en la ficció literària
i cinematogràfica i en les xarxes, així
com amb la seva degradació i mutació
comercial i emocional.
Ho fa a través
d’una conferència-accióiii. Una veu
darrere l’audiència explica el que
poden veure davant seu projectat en
una gran pantalla, la veu acusmàtica
que guia una mà invisible, la mà
del vídeo-ciber-DJ que ho mena
tot plegat. Al cartell, el dibuix, a una
sola tinta (vermella), d’un escolta
uniformat saludantiv. És una imatge
paranoicocrítica: on imaginem el jove?
Als països nòrdics, els EUA, Rússia,
la Itàlia de Mussolini, l’Alemanya
de la pel·lícula Cabaret... o a Catalunya,
on els escoltes van suposar una
alternativa a l’OJE falangista?
És la baula perduda entre la relació
de la sèrie The Hunger Games, iniciada
el 2012, en què els protagonistes usen
aquesta salutació, i els manifestants
de Bangkok contra els militars l’any 2014.
