Exposició: Idilio | Gonzalo Elvira | Galeria Rocio Santa Cruz | BCN | Fins el 8 de feb.


Exposició
Idilio | Gonzalo Elvira

12.12.2019 - 08.02.2020
Galeria Rocio Santa Cruz, Barcelona
Inauguració: 12.12.2019, a les 19.00h

En un any en què s’esdevé l’efemèride del centenari de la Bauhaus, la coneguda escola d’art i arquitectura fundada el 1919 a Weimar (Alemanya, noms com els de Grete Stern, Marianne Brandt, Gertrud Arndt, Alma Buscher, Lilly Reich, Anni Albers, Friedl Dicker, Dorte Helm i Lotte Brendel, entre molts d’altres, han estat recuperats dels arxius per donar-hi veu i cos. 

Per explicar una altra història. Si bé la Bauhaus es mostrava avançada per al seu temps aplicant un ensenyament revolucionari i experimental que considerava per igual el sexe femení, tal com indicava una proclama en un dels seus fullets de propaganda: Estàs buscant la veritable igualtat com a dona estudiant?, documents i relats personals palesen que no va ser així. Gonzalo Elvira (Patagònia, Argentina, 1971) té projectes que apunten en aquesta direcció. A Bauhaus, 1919. Modelo para armar (començat el 2011), l’artista dibuixa dissenys ideats per les dones a la Bauhaus, en una mena de reivindicació d’aquelles produccions. Les peces tridimensionals que Elvira inclou en aquesta sèrie fan referència a un dels arguments utilitzats pel professorat, per a les noies que aspiraven a treballar als tallers d’arquitectura o ebenisteria de l’escola i que eren adreçades als tallers de ceràmica o tèxtil, com era la manca de tridimensionalitat. 

A l’exposició Idilio reapareix novament la Bauhaus, però ja no mitjançant l’escola, sinó des de la vivència d’una de les seves integrants, Grete Stern. A diferència de les seves companyes, ella es va poder formar en allò que la va interessar des del principi, la fotografia. Juntament amb Horacio Coppola, alumne de l’escola, van emigrar a l’Argentina empesos pel triomf del nazisme a les eleccions del 1933. Stern va treballar com a dissenyadora gràfica en publicitat i per a editorials en què sovint emprava el fotomuntatge, un gènere que no tenia cap antecedent rellevant en aquell país. No obstant això, on va poder desenvolupar la tècnica en la vessant més crítica fou a la revista Idilio, de l’editorial Abril, apareguda a partir de l’any 1948. Malgrat que era una revista adreçada a un públic juvenil femení, va introduir-hi dues novetats respecte de les publicacions femenines del moment: la fotonovel·la i la secció “La psicoanàlisi us ajudarà”, i en totes dues sorprèn la qualitat artística. 

La secció consistia en un consultori psicològic d’interpretació de somnis que les lectores enviaven per ser interpretats. Richard Rest (pseudònim de Gino Germani, introductor de la sociologia moderna a l’Argentina) i Enrique Butelman (fundador de l’editorial Paidós) contestaven les cartes i Stern hi il·lustrava els somnis mitjançant fotomuntatges. A la sala, la disposició de les peces perfilen un recorregut. Començant pels dibuixos que reprodueixen les portades de la revista. Unes portades que es repeteixen com a composició: una parella heterosexual en actitud romàntica. La primera seqüència ens du a l’estereotip de la figura del que és femení imposat per l’època tot bastint una identitat de dona amable, servicial, lliurada a l’home. Aquestes contrasten amb les que veiem després, els Sueños d’Stern. Com a figura central d’aquests somnis apareix un personatge femení en situació de conflicte. La dona representada acostuma a ser una burgesa de classe mitjana sotmesa a la normativa del patriarcat.

Malgrat que Stern treballava colze a colze amb Germani sobre com calia il·lustrar el somni, ell era qui hi posava els títols, mentre que Butelman escrivia el text interpretatiu dels somnis; l’artista tenia llibertat de composició i moltes vegades els seus fotomuntatges deien molt més del que la imatge il·lustrava, en contraposició als enunciats i textos, reduïts a expressions amb un sentit metafòric arbitrari i innocu. Elvira agafa alguns de Los Sueños i els redibuixa amb pedra o guix. Aquest salt de material contribueix a reinterpretar aquests relats onírics com a pedres angulars, com si aquestes imatges gravades haguessin estat la base o el fonament que van contribuir a la presa de consciència de la dona contra els valors dominants masculins.

Los sueños de cansancio, Sueños de destrucción, Sobre el abismo, Los sueños de realizaciones futuras, Los sueños de inhibiciones, ho palesen expressant les pors, la imposició de rols, les frustracions, els impediments que havien de viure en aquell context. Tractades com un no-cos vestit arraconat fora de la Història, de les transformacions, anul·lat, són mantingudes al marge de l’escena, a l’àmbit de la cuina o del llit, com diria Hélène Cixous. L’itinerari acaba en una cambra, que ben bé podria simbolitzar un consultori. Farcida de dibuixos de portades de llibres paradigmàtics de la psicoanàlisi de Freud, Lacan, Melanie Klein, Erich Fromm... i d’altres del context argentí, como Oscar Massota o Enrique Pichon-Riviere, alguns dels quals van ser publicats per l’editorial fictícia Cerilla, imaginada per Elvira. 

En aquest despatx, la frase “La psicoanàlisi t’ajudarà” fa un gir irònic. I en juxtaposició amb les imatges de les sales que la precedeixen, encara pren més sentit crític per la rellevància d’aquesta escola en la transmissió de valors culturals patriarcals. Com en els seus projectes precedents, la tècnica formal es repeteix; els dibuixos apareixen, en uns, com a suma de punts i, de línies, en d’altres, Elvira reconeix en aquest sistema de relacions que li agrada de compondre, que en relació amb aquesta exposició encara agafen més rellevància simbòlica les tècniques que hi són emprades. 

Els punts bé podrien remetre a les agulles dels telers que feien servir les dones a la Bauhaus, però també a la seva mare, que va treballar preparant teles per ser brodades, i les ratlles, en canvi, podrien fer referència als errors d’impressió de l’experiència de l’artista en una impremta. En una mena de constel·lació familiar també hi apareix el pare, psicoanalista, interpretat per mitjà de les portades dels llibres del despatx. Idilio és el resultat d’una llarga recerca i forma part d’un atles particular de l’artista més ampli en què els diversos moments i personatges històrics semblen connectats. Un sistema de relacions que expliquen històries no pas hegemòniques, sinó aquelles que han estat arraconades expressament pels discursos dominants. Aquesta vegada, mitjançant una revista de cultura popular, dedicada a la dona, Elvira proposa unes qüestions que encara ara ens continuen colpint. 

La pràctica artística d’Elvira planteja formes diferents de discurs, un camí alternatiu a la historiografia tradicional de considerar i representar el passat. A partir de la seva proposta amb mapes narratius, pòsters, dibuixos, pintures, cartografies, objectes, en definitiva, amb diverses fonts visuals, genera pensament associatiu i visual, una manera d’explicar una altra història. 

Zaida Trallero

Galeria Rocio Santa Cruz
Gran Via de les Corts catalanes, 627
Barcelona, Catalunya


.

Entrades populars