Elogi del malentès | Itinerància 2 | Vilafranca del Penedès


Elogi del malentès
Itinerància 2: Vilafranca del Penedès

Del 17 de gener al 22 de març de 2020
Exposició itinerant de la Diputació de Barcelona

Horari:De dimecres a divendres, de 17 a 20 h
Dissabtes, de 18 a 20 h
Diumenges, de 12 a 14 h

Inauguració i presentació:
Divendres 17 de gener de 2020, a les 20 h
Presentació a càrrec de Joana Hurtado Matheu, comissària de l'exposició

Amb: Mar Arza, Cabello/Carceller, Lúa Coderch, Kajsa Dahlberg, Anna Dot, Dora García, Andrea Gómez, Núria Güell, Alexandra Leykauf, Mariona Moncunill, Mireia Sallarès, Batia Suter i Pilvi Takala

Cada dia parlem amb molta gent sense la necessitat de fixar el significat exacte de les nostres paraules. Però arriba un dia que algú ens demana explicacions. Un dia, fins i tot, algú s’enfada. Aquell dia ens adonem que la mateixa paraula pot voler dir una altra cosa, que els límits de la nostra realitat poden ser diferents. Aquell dia tot canvia, o més ben dit, ens canvia.

El malentès trenca amb l’eficàcia que atribuïm al llenguatge com a sistema de comunicació –i qui diu llenguatge diu imatge. Cada representació ve determinada per la perspectiva cultural, social i emocional de cadascú. No sabem com són les coses, només sabem com les percebem i interpretem. En aquest exercici de traducció que va de la idea a la parla i de boca a orella, passa també que generalitzem o ometem informació. Sovint, per anar massa de pressa, caiem en descripcions pobres; altres vegades, pensaments i llengua se’ns enreden i en surten lectures confuses. Comprenem així que hi ha moltes coses que costen de dir amb les paraules que tenim, que una imprecisió latent i incontrolable ens acompanya. El veritable entrebanc, doncs, no és haver topat amb la vaguetat de les paraules, sinó haver confiat en la seva precisió.

Durant molts segles, tanmateix, hem cregut que era possible saber-ho i entendre-ho tot. Que amb el llenguatge i la raó, amb el mot adequat i les classificacions apropiades, podríem explicar el món –el nostre, i el dels altres. I així ho hem fet. Però si hem estat capaços de definir-lo, també ho som de canviar-lo. En aquest sentit, el conflicte que destapa el malentès és alhora un avantatge, una oportunitat per descobrir un punt de vista alternatiu, sigui exclòs, oblidat o directament desconegut, impensable. Fins aquell dia. Dia en què la sorpresa inicial dona pas a la possibilitat, a la imaginació. Aquell dia, el significat precís d’un mot, les lectures d’un mateix fet o tot el que ens envolta es difumina, i això vol dir també que s’eixampla. En el moment en què ens deixem d’entendre, el món que compartim es fa més vague, però també més gran. Com deia el poeta Jacint Verdaguer: «Allà on tu veus lo desert, eixams de mons formiguegen.»

Amb el malentès apareix la diferència, i aquesta diferència ens obliga a explorar críticament les convencions que regeixen la nostra relació amb l’entorn. El sistema capitalista i patriarcal en què vivim s’estableix sobre una dicotomia que divideix el món en veritat o mentida, fantasia o realitat, natura o cultura, homes o dones, nosaltres o ells. Segons aquesta lògica dualista, jeràrquica i excloent, qui funda la diferència és sempre un altre, convenientment emplaçat al pol oposat respecte de la norma. En aquest esquema de diferenciació, l’únic vincle possible és una simbiosi per força dissuasiva. El millor exemple és el discurs amorós, una construcció cultural que ens vam inventar per enllaçar les diferències i que en la seva versió romàntica, tal com dicta la nostra cultura occidental, equival a la unió de dos complementaris. Del príncep blau a la mitja taronja, el missatge és el mateix: cal buscar algú que encaixi, que t’entengui, per fusionar-vos en una unitat idíl·lica que duri per sempre. Contra les relacions de poder que vehicula aquest sistema basat en la subordinació i la negació, el malentès potencia una visió activa i afirmativa de la diferència, que no ve predefinida en oposició a res, sinó que és l’inici d’un procés obert.

Per al filòsof Jacques Rancière, el desacord és l’origen de la política, quan trobem que en una mateixa comunitat no veiem i entenem el món de la mateixa manera. La filòsofa i politòloga Chantal Mouffe va encara més lluny i assegura que el conflicte és inherent a la democràcia, i el consens, una il·lusió. Reconèixer la pluralitat de les nostres societats passa per acceptar la diferència, integrar-la tot mantenint la seva multiplicitat en comptes de voler dissoldre-la, i això vol dir admetre que els enfrontaments existiran sempre. Aquest és el repte de la política: facilitar la negociació constant, ser un fòrum on la divergència, irreductible, coexisteixi en el seu esforç per determinar el bé comú. Caldrà posar límits i buscar pactes, però sempre entenent que seran pragmàtics, contingents i canviants. No hi ha receptes imparcials, com no hi ha acords definitius que vagin bé a tothom.

En un moment com l’actual, en què el desacord es fa evident als carrers i molts conflictes socials no troben respostes polítiques (de la crisi de les persones refugiades al procés català o les reivindicacions feministes), l’art contemporani ofereix un veritable espai de debat, una multiplicitat de veus crítiques des d’on qüestionar l’ordre establert. Donar la benvinguda al malentès és obrir un nou escenari de relacions en què art i política es troben, no per buscar una solució, sinó per repensar les lliçons apreses i permetre la trobada amb aquest món altre que canviarà per sempre el nostre. Rescatar la vaguetat a través de la sospita i la discrepància vol dir situar-nos al mig de la dicotomia que viu atrinxerada en una defensa i ofensa constant per veure com articular-la des de dins a partir de la incertesa.

«Elogi del malentès» aprofita aquesta fissura per augmentar la indefinició i subvertir el que ens ve donat. Les artistes d’aquesta exposició busquen assenyalar aquesta tensió a base de confrontacions, errors i distorsions, trampes i disfresses, interrupcions i acumulacions, històries sense ordre ni final, llegides entre línies o fora de context. Cada una inventa les seves pròpies estratègies per desafiar tant el nostre imaginari com les nostres relacions.

Sense anunciar-se, el malentès irromp per dinamitar les nostres coordenades. Per això l’exposició comença deixant un espai de dissens i reflexió per a cada obra (Mariona Moncunill), és a dir, obrint-se ella mateixa al malentès i convidant el visitant a fer la seva pròpia lectura. A partir d’aquí, com l’ull que s’adapta a la foscor, ens caldrà anar ajustant la nostra mirada a cada malentès, sigui en forma d’error (Anna Dot), metàfora (Mar Arza), il·lusió semiòtica (Andrea Gómez) o òptica (Alexandra Leykauf). Una crítica a la representació que posa en crisi la mirada privilegiada des de la qual hem donat sentit al món. Acceptar que la visió, com el pensament, és quelcom actiu i conflictiu, implica reconèixer la nostra responsabilitat. Aquest és el pas que donen les artistes que decideixen entrar a escena i prendre partit, exposar-se per exposar-nos els límits del que és comú i assajar noves maneres d’aproximació a la realitat. Les seves intervencions destapen els malentesos que hi ha darrere d’allò que ens uneix, siguin somnis, amor, sexe o amistat (Pilvi Takala, Núria Güell, Mireia Sallarès, Lúa Coderch). Hem passat d’assenyalar l’esquerda a entrar-hi de ple, de la sensació de buit a la trobada imprevista amb els altres, entre les coses (Cabello/Carceller). El descobriment de la diversitat (Batia Suter) és també el de la nostra incapacitat de dir (Dora García) o fixar res (Lúa Coderch), tot el que ens queda és experimentar-ho i compartir-ho (Kajsa Dahlberg).

En temps de simplificació salvatge i esforç mínim, confiar-nos a la pluralitat i complexitat del malentès per contradir el que ja ha estat dit, dat i beneït, suposa crear un espai de resistència compartida que no passa per l’imperatiu del resultat. Pot ser un petit canvi, un gest aparentment simple però que desencadena un procés de reflexió tan profund que no hi ha marxa enrere, o al contrari, un desplaçament dels marcs de referència tan gran que ho trastoca tot. El malentès i les preguntes que genera ens fan conscients que podem veure la realitat de manera diferent o ens impliquen en noves experiències on nous vincles són possibles.

Joana Hurtado Matheu, comissària de l’exposició

Sala dels Trinitaris
Carrer de la Font, 43
08720 Vilafranca del Penedès, Catalunya
t. 93 890 04 59

.