Territori | Samuel Aranda | Museu Palau Solterra | Torroella de Montgrí
Samuel Aranda
Territori
18/07/2020 - 22/11/2020
Museu Palau Solterra (2a planta: sales 1-7)
Torroella de Montgrí, Catalunya
Fa uns anys, The New York Times va demanar a Samuel Aranda que documentés la situació sociopolítica a Catalunya arran de la consulta popular de l’1 d’octubre de 2017. I aquell encàrrec el va retornar a un “territori” que li era molt proper, després de més de vint anys viatjant i fotografiant esdeveniments arreu del món.
L’exposició Territori és conseqüència d’aquell retorn a casa, a un escenari que el convidava a reflexionar sobre el seu ambient més immediat. Així va sorgir aquest projecte personal, des de la llibertat creativa i lluny de qualsevol restricció. Samuel Aranda va aparcar durant un temps el seu tarannà viatger per posar en pràctica la dita popular: “Roda el món i torna al Born.”
Són tres els indrets que protagonitzen la mostra, llocs on l’artista recupera traces i lligams emocionals: Santa Coloma de Gramenet, on viuen la seva família i els amics de la infància; l’Empordà, on té el refugi, envoltat de natura i llibres, i Barcelona, ciutat on es va independitzar de ben jove i on va descobrir de manera fortuïta una càmera de fotografiar.
Samuel Aranda va néixer a Santa Coloma de Gramenet el 23 de maig de 1979; els seus pares, naturals d’Andalusia, havien emigrat a Catalunya el 1975. Als catorze anys s’inicià de manera autodidacta en l’àmbit creatiu pintant grafits. I als disset va marxar a viure pel seu compte al barri barceloní del Raval, on l’esperit de supervivència era vital per a afrontar dies incerts i fins i tot convulsos.
En aquest context, l’atzar li va fer descobrir una Nikon F60 i dos llibres que encara conserva: un del pintor Jean-Michel Basquiat i un altre del fotògraf William Klein a Nova York. La Nikon es convertí en la companya inseparable amb què immortalitzava els grafits que pintava a murs i trens, tot i el risc que això comportava ―els seus companys i ell van aprendre a fugir entre carrers i carrerons per no ser detinguts.
Va trobar la seva primera feina a l’empresa Gas Natural, revisant els comptadors dels particulars, i s’oferia voluntari per cobrir zones estigmatitzades i controvertides, com ara Can Tunis i el Raval. Una experiència que el va apropar a realitats dures i poc visibles. Gràcies a la seva capacitat instintiva de supervivència ―la paraula que millor el defineix, segons ell mateix―, se’n sortia airosament de qualsevol situació, alhora que treia la càmera amb tota naturalitat.
Tot plegat, juntament amb el que s’intueix com un innat sentit de la justícia, va anar despertant el seu interès per denunciar realitats de què era testimoni. Una de les seves primeres fites va ser la publicació d’imatges de noies menors d’edat en un prostíbul prop de casa seva, al Raval, que va concloure en un registre i en l’alliberament de les noies. Aquesta és una de moltes “petites coses” ―tal i com s’hi refereix ell mateix― que l’impacte de les seves fotografies pot aconseguir; transformacions vitals per a l’evolució de la societat contemporània.
Quan Samuel Aranda residia a Barcelona, va viure una experiència que el va empènyer a deixar el país: un dia, juntament amb uns companys pintava grafits en uns trens a Manresa quan va ser detingut i retingut durant tres dies. Mentre esperava el judici (gairebé sis anys) va deixar de banda la vessant creativa i es va centrar a documentar el seu entorn. Aquell va ser el punt de partida de la seva futura trajectòria.
Aquests fets contrastaven amb l’atractiva proposta que li va arribar per part del govern francès: una beca per a crear grafits a Montpeller. Una invitació a sortir de Catalunya que li va permetre conèixer nous països i gaudir de noves oportunitats. Les visites intermitents a França van culminar en un viatge per Europa amb Interrail, i aquest periple li va obrir la ment a un món ple d’històries i realitats que esperaven la seva perspicaç mirada.
Des de llavors no ha parat de voltar tot documentant esdeveniments rellevants. De França, el 2002 marxà a Jerusalem, on va viure de primera mà la realitat política del país, va sentir l’impacte dels trets i va veure morts al carrer. D’allà es va traslladar a Gaza el 2004, on el líder espiritual de Hamas, Ahmed Yasin, va ser assassinat just davant de casa seva.
Les fotografies que feia del seu entorn van proporcionar a Samuel Aranda més visibilitat i nous projectes, per exemple, sobre les Canàries, la ruta migratòria del Sahel, les revoltes al Sàhara, el Marroc, la guerra de l’Iraq, el Líban, el Pakistan, Israel i Palestina, Tunísia, la Xina, Transnístria, el Iemen… Aquests són alguns dels llocs on l’esperit nòmada (segons confessa) d’Aranda ha captat imatges que parlen per si soles, que mostren realitats desconegudes per a una gran part de la població.
La llista de mitjans amb què ha treballat és extensa: El País, Le Monde, The Sunday Times Magazine, National Geographic i les agències Efe i France Press, per citar-ne alguns; ara ho fa exclusivament per a The New York Times.
La sensibilitat i la força ―fruit d’una actitud valenta i aventurera― que es desprenen de les imatges d’Aranda no han passat desapercebudes, i l’han portat a guanyar, malgrat la seva joventut, premis tan prestigiosos com ara el World Press Photo (2012) i l’Ortega y Gasset (2016). I, sobretot, ha gaudit del reconeixement de casa seva, ja que el 2012 va rebre el Premi Ciutat de Santa Coloma de Gramenet.
Fa uns anys, The New York Times va demanar a Samuel Aranda que documentés la situació sociopolítica a Catalunya arran de la consulta popular de l’1 d’octubre de 2017. I aquell encàrrec el va retornar a un “territori” que li era molt proper, després de més de vint anys viatjant i fotografiant esdeveniments arreu del món.
L’exposició Territori és conseqüència d’aquell retorn a casa, a un escenari que el convidava a reflexionar sobre el seu ambient més immediat. Així va sorgir aquest projecte personal, des de la llibertat creativa i lluny de qualsevol restricció. Samuel Aranda va aparcar durant un temps el seu tarannà viatger per posar en pràctica la dita popular: “Roda el món i torna al Born.”
Són tres els indrets que protagonitzen la mostra, llocs on l’artista recupera traces i lligams emocionals: Santa Coloma de Gramenet, on viuen la seva família i els amics de la infància; l’Empordà, on té el refugi, envoltat de natura i llibres, i Barcelona, ciutat on es va independitzar de ben jove i on va descobrir de manera fortuïta una càmera de fotografiar.
Samuel Aranda va néixer a Santa Coloma de Gramenet el 23 de maig de 1979; els seus pares, naturals d’Andalusia, havien emigrat a Catalunya el 1975. Als catorze anys s’inicià de manera autodidacta en l’àmbit creatiu pintant grafits. I als disset va marxar a viure pel seu compte al barri barceloní del Raval, on l’esperit de supervivència era vital per a afrontar dies incerts i fins i tot convulsos.
En aquest context, l’atzar li va fer descobrir una Nikon F60 i dos llibres que encara conserva: un del pintor Jean-Michel Basquiat i un altre del fotògraf William Klein a Nova York. La Nikon es convertí en la companya inseparable amb què immortalitzava els grafits que pintava a murs i trens, tot i el risc que això comportava ―els seus companys i ell van aprendre a fugir entre carrers i carrerons per no ser detinguts.
Va trobar la seva primera feina a l’empresa Gas Natural, revisant els comptadors dels particulars, i s’oferia voluntari per cobrir zones estigmatitzades i controvertides, com ara Can Tunis i el Raval. Una experiència que el va apropar a realitats dures i poc visibles. Gràcies a la seva capacitat instintiva de supervivència ―la paraula que millor el defineix, segons ell mateix―, se’n sortia airosament de qualsevol situació, alhora que treia la càmera amb tota naturalitat.
Tot plegat, juntament amb el que s’intueix com un innat sentit de la justícia, va anar despertant el seu interès per denunciar realitats de què era testimoni. Una de les seves primeres fites va ser la publicació d’imatges de noies menors d’edat en un prostíbul prop de casa seva, al Raval, que va concloure en un registre i en l’alliberament de les noies. Aquesta és una de moltes “petites coses” ―tal i com s’hi refereix ell mateix― que l’impacte de les seves fotografies pot aconseguir; transformacions vitals per a l’evolució de la societat contemporània.
Quan Samuel Aranda residia a Barcelona, va viure una experiència que el va empènyer a deixar el país: un dia, juntament amb uns companys pintava grafits en uns trens a Manresa quan va ser detingut i retingut durant tres dies. Mentre esperava el judici (gairebé sis anys) va deixar de banda la vessant creativa i es va centrar a documentar el seu entorn. Aquell va ser el punt de partida de la seva futura trajectòria.
Aquests fets contrastaven amb l’atractiva proposta que li va arribar per part del govern francès: una beca per a crear grafits a Montpeller. Una invitació a sortir de Catalunya que li va permetre conèixer nous països i gaudir de noves oportunitats. Les visites intermitents a França van culminar en un viatge per Europa amb Interrail, i aquest periple li va obrir la ment a un món ple d’històries i realitats que esperaven la seva perspicaç mirada.
Des de llavors no ha parat de voltar tot documentant esdeveniments rellevants. De França, el 2002 marxà a Jerusalem, on va viure de primera mà la realitat política del país, va sentir l’impacte dels trets i va veure morts al carrer. D’allà es va traslladar a Gaza el 2004, on el líder espiritual de Hamas, Ahmed Yasin, va ser assassinat just davant de casa seva.
Les fotografies que feia del seu entorn van proporcionar a Samuel Aranda més visibilitat i nous projectes, per exemple, sobre les Canàries, la ruta migratòria del Sahel, les revoltes al Sàhara, el Marroc, la guerra de l’Iraq, el Líban, el Pakistan, Israel i Palestina, Tunísia, la Xina, Transnístria, el Iemen… Aquests són alguns dels llocs on l’esperit nòmada (segons confessa) d’Aranda ha captat imatges que parlen per si soles, que mostren realitats desconegudes per a una gran part de la població.
La llista de mitjans amb què ha treballat és extensa: El País, Le Monde, The Sunday Times Magazine, National Geographic i les agències Efe i France Press, per citar-ne alguns; ara ho fa exclusivament per a The New York Times.
La sensibilitat i la força ―fruit d’una actitud valenta i aventurera― que es desprenen de les imatges d’Aranda no han passat desapercebudes, i l’han portat a guanyar, malgrat la seva joventut, premis tan prestigiosos com ara el World Press Photo (2012) i l’Ortega y Gasset (2016). I, sobretot, ha gaudit del reconeixement de casa seva, ja que el 2012 va rebre el Premi Ciutat de Santa Coloma de Gramenet.
.
