Darrers dies de 'L'art del buit. Ceramistes contemporanis' | Galeria Artur Ramon | BCN
L'exposició de la Galeria Artur Ramon titulada L'art del buit. Ceramistes contemporanis finalitza divendres, 27 de novembre del 2020. Aprofiteu els darrers dies per visitar-la.
Obren dissabte, amb cita prèvia. Contacteu a: monicaramon@arturamon.com o gestioart@arturamon.com
L’ART DEL BUIT
Ceramistes contemporanis
15 setembre 2020 - 27 novembre 2020
Josep Llorens Artigas, Corrie Bain, Carme Balada,
Barbaformosa, Maria Bofill, Ruth Cepedano, Claudi Casanovas,
Carme Collell, Roger Coll, Rosa Cortiella, Mia Llauder, Dameon
Lynn, Madola, Jordi Marcet i Rosa Vila-Abadal, Nuri Negre,
Caterina Roma, Joan Serra, Penélope Vallejo
La galeria Artur Ramon presenta, amb l’exposició L’art del buit, un recorregut cronològic per l’obra dels ceramistes més destacats de les últimes dècades, començant per Josep Llorens Artigas, pare de la ceràmica catalana contemporània. En aquestes obres, els artistes presenten la seva definició particular del concepte del buit, de la relació del material, l’argila, amb l’espai que conté o que l’envolta.
I és que, de fet, aquest buit és un company silenciós de la ceràmica tot al llarg de la seva història, història també de la humanitat mateixa. Com escrivia Lao Tse en el seu tractat taoista al s. VI a. C.: «El bol està fet de fang buit, i gràcies a aquest no-res acompleix la seva funció […] Així, allò que existeix serveix per ser posseït, i allò que no és, per acomplir la seva funció.»
Així, doncs, abraçant aquest no-res la ceràmica va permetre, fins a l’arribada del plàstic, fa quatre dies, el desenvolupament tecnològic i social de la humanitat. La creació dels límits del buit, el recipient, va suposar una veritable revolució, ja que permetia transportar, emmagatzemar i cuinar els aliments.
Però allò que va començar en el Neolític com un salt de gegant en la qualitat de vida i les possibilitats de desenvolupament social va seguir evolucionant al llarg dels segles, refinant-se i adaptant-se al gust estètic i a les necessitats d’una societat cada vegada més sofisticada. Si bé a l’antic Egipte ja s’empraven gerros amb finalitats decoratives, va ser a l’antiga Grècia que el recipient ceràmic es va convertir en un objecte d’infinites possibilitats narratives i simbòliques: naixia la ceràmica, a cavall entre la utilitat i l’objet d’art, emblema del poder de les elits. Hi havia una forma normativa per a cada ús, i l’aplicació d’elements decoratius permetia desenvolupar temàtiques històriques, bèl·liques, religioses, etcètera. Així, el recipient de ceràmica esdevenia una peça artística de primer ordre.
A partir de llavors, i al llarg dels segles, la ceràmica ha estat sempre un element quotidià i utilitari; només a voltes ha rebut la consideració d’obra d’art. De fet, com més refinada era la cultura, més importància tenia l’objecte de fang cuit: invertir en objectes fràgils era també una manera de demostrar poder i riquesa.
S’ha dit que a l’Imperi Rus de Nicolau I (1796-1855) el gerro era el regal diplomàtic per excel·lència. Probablement va ser la primera vegada que a l’Occident la ceràmica s’equiparava amb les disciplines tradicionalment considerades arts majors.
En la nostra societat, cada cop més conceptual i rica en metàfores, la ceràmica ha evolucionat inevitablement seguint el mateix camí. La generació més jove d’artistes ceràmics empra l’argila com un material de possibilitats també escultòriques, més enllà de l’element purament funcional, i amb una connexió inequívoca amb la ceràmica oriental. Per la seva llarguíssima tradició de ceràmica i porcellana, la Xina i el Japó són referents ineludibles avui.
Tanmateix, la ceràmica no es desprèn del tot del llegat del gerro, de la forma de contenidor: el reinterpreta amb nous materials i opcions creatives, fent-li un lloc en la nostra societat. Recipients inusuals, formes insòlites i preciosistes juguen —ara sí, obertament— amb el buit, amb el no-res. Lluny de l’horror vacui d’altres temps, la nostra és una societat en què el buit, l’ombra, l’espai, han recuperat el seu sentit en l’imaginari col·lectiu, i les peces que presentem ens permeten reflexionar sobre aquest joc filosòfic.
En el recorregut de la mostra s’inclouen quatre generacions d’artistes que han explorat la ceràmica com a mitjà d’expressió principal. Si bé la seva obra no respon necessàriament al cànon estètic d’una època, sí que ens permet veure de quina manera ha anat evolucionant la ceràmica des del moment que es va desprendre del llegat exclusiu de la tradició. Artistes que van començar a la recerca de nous camins d’expressió a través del fang, cap a la modernització de la ceràmica, amb noves pràctiques i una mirada contemporània, exposen la seva obra al costat de les generacions més joves, hereves d’aquest llegat, i que alhora segueixen el seu propi camí d’indagació artística: influències, inspiracions i reverberacions que ressonen en la plenitud del buit.
Galeria Artur Ramon
Barbaformosa, Maria Bofill, Ruth Cepedano, Claudi Casanovas,
Carme Collell, Roger Coll, Rosa Cortiella, Mia Llauder, Dameon
Lynn, Madola, Jordi Marcet i Rosa Vila-Abadal, Nuri Negre,
Caterina Roma, Joan Serra, Penélope Vallejo
La galeria Artur Ramon presenta, amb l’exposició L’art del buit, un recorregut cronològic per l’obra dels ceramistes més destacats de les últimes dècades, començant per Josep Llorens Artigas, pare de la ceràmica catalana contemporània. En aquestes obres, els artistes presenten la seva definició particular del concepte del buit, de la relació del material, l’argila, amb l’espai que conté o que l’envolta.
I és que, de fet, aquest buit és un company silenciós de la ceràmica tot al llarg de la seva història, història també de la humanitat mateixa. Com escrivia Lao Tse en el seu tractat taoista al s. VI a. C.: «El bol està fet de fang buit, i gràcies a aquest no-res acompleix la seva funció […] Així, allò que existeix serveix per ser posseït, i allò que no és, per acomplir la seva funció.»
Així, doncs, abraçant aquest no-res la ceràmica va permetre, fins a l’arribada del plàstic, fa quatre dies, el desenvolupament tecnològic i social de la humanitat. La creació dels límits del buit, el recipient, va suposar una veritable revolució, ja que permetia transportar, emmagatzemar i cuinar els aliments.
Però allò que va començar en el Neolític com un salt de gegant en la qualitat de vida i les possibilitats de desenvolupament social va seguir evolucionant al llarg dels segles, refinant-se i adaptant-se al gust estètic i a les necessitats d’una societat cada vegada més sofisticada. Si bé a l’antic Egipte ja s’empraven gerros amb finalitats decoratives, va ser a l’antiga Grècia que el recipient ceràmic es va convertir en un objecte d’infinites possibilitats narratives i simbòliques: naixia la ceràmica, a cavall entre la utilitat i l’objet d’art, emblema del poder de les elits. Hi havia una forma normativa per a cada ús, i l’aplicació d’elements decoratius permetia desenvolupar temàtiques històriques, bèl·liques, religioses, etcètera. Així, el recipient de ceràmica esdevenia una peça artística de primer ordre.
A partir de llavors, i al llarg dels segles, la ceràmica ha estat sempre un element quotidià i utilitari; només a voltes ha rebut la consideració d’obra d’art. De fet, com més refinada era la cultura, més importància tenia l’objecte de fang cuit: invertir en objectes fràgils era també una manera de demostrar poder i riquesa.
S’ha dit que a l’Imperi Rus de Nicolau I (1796-1855) el gerro era el regal diplomàtic per excel·lència. Probablement va ser la primera vegada que a l’Occident la ceràmica s’equiparava amb les disciplines tradicionalment considerades arts majors.
En la nostra societat, cada cop més conceptual i rica en metàfores, la ceràmica ha evolucionat inevitablement seguint el mateix camí. La generació més jove d’artistes ceràmics empra l’argila com un material de possibilitats també escultòriques, més enllà de l’element purament funcional, i amb una connexió inequívoca amb la ceràmica oriental. Per la seva llarguíssima tradició de ceràmica i porcellana, la Xina i el Japó són referents ineludibles avui.
Tanmateix, la ceràmica no es desprèn del tot del llegat del gerro, de la forma de contenidor: el reinterpreta amb nous materials i opcions creatives, fent-li un lloc en la nostra societat. Recipients inusuals, formes insòlites i preciosistes juguen —ara sí, obertament— amb el buit, amb el no-res. Lluny de l’horror vacui d’altres temps, la nostra és una societat en què el buit, l’ombra, l’espai, han recuperat el seu sentit en l’imaginari col·lectiu, i les peces que presentem ens permeten reflexionar sobre aquest joc filosòfic.
En el recorregut de la mostra s’inclouen quatre generacions d’artistes que han explorat la ceràmica com a mitjà d’expressió principal. Si bé la seva obra no respon necessàriament al cànon estètic d’una època, sí que ens permet veure de quina manera ha anat evolucionant la ceràmica des del moment que es va desprendre del llegat exclusiu de la tradició. Artistes que van començar a la recerca de nous camins d’expressió a través del fang, cap a la modernització de la ceràmica, amb noves pràctiques i una mirada contemporània, exposen la seva obra al costat de les generacions més joves, hereves d’aquest llegat, i que alhora segueixen el seu propi camí d’indagació artística: influències, inspiracions i reverberacions que ressonen en la plenitud del buit.
Galeria Artur Ramon
Carrer Bailén, 19
Barcelona, Catalunya
