Inauguració | Motius sensibles: Inhalar | Fundació Antoni Tàpies | 23 oct.
Amb Nasrin Tabatabai i Babak Afrassiabi.
Instal·lació i projeccions de pel·lícules comissariades per Azar Mahmoudian
Del 23.10.2021 al 14.11.2021
Fundació Antoni Tàpies, Barcelona
INAUGURACIÓ:
Dissabte, 23 d'octubre del 2021. De les 11.00 a les 14.00 h
Inhale (Inhalar) (2016-2021) és un arxiu de sons i narratives de ficció que ressegueixen el fum d’opi en aquells espais on l’escriptura i la respiració coincideixen. Les narracions són fragments de relats i de novel·les iranianes contemporànies i modernes, tant del segle passat com d’aquest, en què es descriuen escenes de consum d’opi. Cada passatge és una escena en miniatura d’interaccions socials on l’opi actua com a eix vertebrador. Si llegim tots aquests passatges com un conjunt, hi percebem una genealogia del fum de l’opi que es vehicula a través de diversos personatges, objectes i situacions on s’inhala, es passa, es filtra o es fa anar el fum d’aquí cap a allà. Una sèrie d’objectes escultòrics fets per a la iteració de la Fundació Antoni Tàpies amplien aquesta genealogia i la idea de passatge. La mostra conté un arxiu de sons produïts algorítmicament que simulen el so d’una respiració afectada per la inhalació continuada de fum d’opi. El fum d’opi entra al pulmó i la deposició de pols de carboni a les vies respiratòries afecta el so de la respiració, que és molt probable que presenti crepitació i sibilació en el pas per les diferents vies respiratòries.
La instal·lació de Tabatabai i Afrassiabi està acompanyada per les pel·lícules Night of The Hunchback (La nit del geperut) (1964), de Farrokh Ghaffari, i Thicker Than Paint Thinner (Més espès que el dissolvent) (2011), de Babak Afrassiabi. Mentre que a Inhale el fum de l’opi passa d’una escena a una altra, tot impregnant les narratives humanes i establint-hi les seves regles socials, les pel·lícules projectades donen més detalls sobre els passatges, els residus i els estats crònics relacionats amb aquestes històries encarnades i necropoètiques.
Thicker Than Paint Thinner es basa en una història real d’un exdrogoaddicte que es converteix en un revolucionari que un dia cala foc en un cinema d’Iran, uns mesos abans que triomfi la revolució del 1979, i causa de manera involuntària la mort d’unes 400 persones. Irònicament, la pel·lícula que es projecta quan esclata l’incendi és The Deer (El cérvol), que va d’un drogoaddicte que es veu involucrat en activitats contestatàries i que acaba morint en un tiroteig amb la policia. Tot i estar disposat a morir per la causa, el protagonista de la pel·lícula és abandonat per l’establishment postrevolucionari, fins i tot quan vol entregar-se i acaba suplicant que el castiguin.
Night of the Hunchback, que és una adaptació de Les mil i una nits, relata una nit en la dissortada vida d’un actor d’una companyia de teatre de comèdia tradicional, el qual, després d’una actuació a casa d’una parella benestant, acaba morint accidentalment ofegat amb el seu menjar. Un seguit d’esdeveniments fa que el seu cadàver recorri diverses esferes de la societat. Els intents per desfer-se del cadàver per part de diversos criminals fa que, d’una manera humorística, acabin arrestats per la policia. Al final de la pel·lícula, la policia agraeix al geperut que, gràcies a la seva mort, hagi destapat els baixos fons de la ciutat.
Des del 2004, els artistes Nasrin Tabatabai i Babak Afrassiabi col·laboren en diversos projectes conjunts, fent servir el vídeo, el text i els objectes. També publiquen una revista bilingüe, en farsi i en anglès, anomenada Pages, que s’edita en paral·lel a les línies temàtiques dels seus projectes. El desè número de la revista, Inhale (Inhalar), ha estat imprès i publicat recentment. El 2018 van llançar la plataforma en línia Pages, que amplia l’enfocament editorial de la revista. Sovint eixamplen la seva obra a partir de narracions històriques no resoltes, les quals exigeixen un tractament material, temporal i estètic indecidible. Els seus últims projectes se centren a establir conjuntures especulatives entre la història, l’arxiu, la tecnologia i la pràctica de l’art.
El programa Sensible Grounds (Motius sensibles), format per diversos capítols i comissariat per Azar Mahmoudian, és una col·lecció d’imatges en moviment que inclou instal·lacions d’escultures, material d’arxiu i pel·lícules que posen a prova la ficció i altres convencions, en alguns casos, fins i tot, prescindint completament de les imatges. Sensible Grounds contempla també les capacitats històriques que té l’espai cinematogràfic en tant que entorn físic i mental, en un doble sentit, el de donar testimoni i el de reinterpretar mons. El programa comença reflexionant sobre la continuïtat de la memòria i el temps intergeneracionals i les misterioses repeticions de les nostres lluites polítiques al llarg de la història. El que fa és intentar entendre aquestes experiències cròniques no com a bucles o llacunes patològiques, ni tampoc com a absorcions preventives de les nostres lluites per part de la continuïtat de la història, sinó que més aviat el que fa és tractar el que és crònic com si fos un present allargassat i dilatat. Manllevant el terme «crònic» de la cultura de la droga, Elisabeth Freeman vertebra de nou, i d’una manera brillant, els estats «crònics» com un esquinçament de les temporalitats lineals dominants, un espai on és possible que existeixin diverses i variades presències i ritmes. D’aquesta manera, la memòria i el temps intergeneracionals podrien esdevenir un terreny sòlid en el qual sustentar les lluites simultànies i sincronitzades.
Entre les iteracions recents del programa hi ha That’s How We Undo It (Així és com ho desfem), a Lux, Londres, i Tuning into the Rhythms of the Chronic (Sintonització amb els ritmes del que és crònic), a la Nida Art Colony.
El programa es presenta en el marc del projecte de cooperació europea 4Cs: From Conflict to Conviviality through Creativity and Culture (4Cs: Del conflicte a la convivència a través de la creativitat i la cultura), cofinançat per Europa Creativa.
Imatge: Counting Opium Smoke, dibuix digital, Nasrin Tabatabai i Babak Afrassiabi, 2018.
Inhale (Inhalar) (2016-2021) és un arxiu de sons i narratives de ficció que ressegueixen el fum d’opi en aquells espais on l’escriptura i la respiració coincideixen. Les narracions són fragments de relats i de novel·les iranianes contemporànies i modernes, tant del segle passat com d’aquest, en què es descriuen escenes de consum d’opi. Cada passatge és una escena en miniatura d’interaccions socials on l’opi actua com a eix vertebrador. Si llegim tots aquests passatges com un conjunt, hi percebem una genealogia del fum de l’opi que es vehicula a través de diversos personatges, objectes i situacions on s’inhala, es passa, es filtra o es fa anar el fum d’aquí cap a allà. Una sèrie d’objectes escultòrics fets per a la iteració de la Fundació Antoni Tàpies amplien aquesta genealogia i la idea de passatge. La mostra conté un arxiu de sons produïts algorítmicament que simulen el so d’una respiració afectada per la inhalació continuada de fum d’opi. El fum d’opi entra al pulmó i la deposició de pols de carboni a les vies respiratòries afecta el so de la respiració, que és molt probable que presenti crepitació i sibilació en el pas per les diferents vies respiratòries.
La instal·lació de Tabatabai i Afrassiabi està acompanyada per les pel·lícules Night of The Hunchback (La nit del geperut) (1964), de Farrokh Ghaffari, i Thicker Than Paint Thinner (Més espès que el dissolvent) (2011), de Babak Afrassiabi. Mentre que a Inhale el fum de l’opi passa d’una escena a una altra, tot impregnant les narratives humanes i establint-hi les seves regles socials, les pel·lícules projectades donen més detalls sobre els passatges, els residus i els estats crònics relacionats amb aquestes històries encarnades i necropoètiques.
Thicker Than Paint Thinner es basa en una història real d’un exdrogoaddicte que es converteix en un revolucionari que un dia cala foc en un cinema d’Iran, uns mesos abans que triomfi la revolució del 1979, i causa de manera involuntària la mort d’unes 400 persones. Irònicament, la pel·lícula que es projecta quan esclata l’incendi és The Deer (El cérvol), que va d’un drogoaddicte que es veu involucrat en activitats contestatàries i que acaba morint en un tiroteig amb la policia. Tot i estar disposat a morir per la causa, el protagonista de la pel·lícula és abandonat per l’establishment postrevolucionari, fins i tot quan vol entregar-se i acaba suplicant que el castiguin.
Night of the Hunchback, que és una adaptació de Les mil i una nits, relata una nit en la dissortada vida d’un actor d’una companyia de teatre de comèdia tradicional, el qual, després d’una actuació a casa d’una parella benestant, acaba morint accidentalment ofegat amb el seu menjar. Un seguit d’esdeveniments fa que el seu cadàver recorri diverses esferes de la societat. Els intents per desfer-se del cadàver per part de diversos criminals fa que, d’una manera humorística, acabin arrestats per la policia. Al final de la pel·lícula, la policia agraeix al geperut que, gràcies a la seva mort, hagi destapat els baixos fons de la ciutat.
Des del 2004, els artistes Nasrin Tabatabai i Babak Afrassiabi col·laboren en diversos projectes conjunts, fent servir el vídeo, el text i els objectes. També publiquen una revista bilingüe, en farsi i en anglès, anomenada Pages, que s’edita en paral·lel a les línies temàtiques dels seus projectes. El desè número de la revista, Inhale (Inhalar), ha estat imprès i publicat recentment. El 2018 van llançar la plataforma en línia Pages, que amplia l’enfocament editorial de la revista. Sovint eixamplen la seva obra a partir de narracions històriques no resoltes, les quals exigeixen un tractament material, temporal i estètic indecidible. Els seus últims projectes se centren a establir conjuntures especulatives entre la història, l’arxiu, la tecnologia i la pràctica de l’art.
El programa Sensible Grounds (Motius sensibles), format per diversos capítols i comissariat per Azar Mahmoudian, és una col·lecció d’imatges en moviment que inclou instal·lacions d’escultures, material d’arxiu i pel·lícules que posen a prova la ficció i altres convencions, en alguns casos, fins i tot, prescindint completament de les imatges. Sensible Grounds contempla també les capacitats històriques que té l’espai cinematogràfic en tant que entorn físic i mental, en un doble sentit, el de donar testimoni i el de reinterpretar mons. El programa comença reflexionant sobre la continuïtat de la memòria i el temps intergeneracionals i les misterioses repeticions de les nostres lluites polítiques al llarg de la història. El que fa és intentar entendre aquestes experiències cròniques no com a bucles o llacunes patològiques, ni tampoc com a absorcions preventives de les nostres lluites per part de la continuïtat de la història, sinó que més aviat el que fa és tractar el que és crònic com si fos un present allargassat i dilatat. Manllevant el terme «crònic» de la cultura de la droga, Elisabeth Freeman vertebra de nou, i d’una manera brillant, els estats «crònics» com un esquinçament de les temporalitats lineals dominants, un espai on és possible que existeixin diverses i variades presències i ritmes. D’aquesta manera, la memòria i el temps intergeneracionals podrien esdevenir un terreny sòlid en el qual sustentar les lluites simultànies i sincronitzades.
Entre les iteracions recents del programa hi ha That’s How We Undo It (Així és com ho desfem), a Lux, Londres, i Tuning into the Rhythms of the Chronic (Sintonització amb els ritmes del que és crònic), a la Nida Art Colony.
El programa es presenta en el marc del projecte de cooperació europea 4Cs: From Conflict to Conviviality through Creativity and Culture (4Cs: Del conflicte a la convivència a través de la creativitat i la cultura), cofinançat per Europa Creativa.
Imatge: Counting Opium Smoke, dibuix digital, Nasrin Tabatabai i Babak Afrassiabi, 2018.
Carrer Aragó, 255
Barcelona, Catalunya
.
