Exposició: Susana Solano - Anònims | Espais Volart, Fundació Vila Casas | Fins 14 juliol
Susana Solano - Anònims
02/02/2024 - 14/07/2024
[Imatge: © Susana Solano: Anomabu, 2000.]
02/02/2024 - 14/07/2024
Espais Volart, Barcelona
Fundació Vila Casas
Susana Solano (Barcelona, 1946) és una de les artistes més destacades de l’escena espanyola. Tot i que va començar a exposar tardanament, amb una mostra a la Fundació Joan Miró l’any 1980, ja a finals d’aquella dècada i inicis dels anys noranta van tenir lloc importants exposicions institucionals internacionals sobre la seva obra, que va gaudir d’una immediata bona recepció. Aquestes exhibicions foren mostres individuals –CAPC de Bordeus el 1987, San Francisco Museum of Modern Art el 1991, o Whitechapel Art Gallery de Londres el 1993– i també col·lectives, entre les quals podem destacar la seva participació en la Bienal de São Paulo el 1987 i la seva presència en dues ocasions a la documenta de Kassel (1987 i 1992) i a la Biennale de Venècia (1988 i 1993).
Solano pertany a una brillant generació d’escultors espanyols que obtingueren una gran projecció exterior, com ara Juan Muñoz, Cristina Iglesias o Jaume Plensa. El seu llenguatge, però, és força diferent d’aquests escultors. D’alguna manera, continua la tradició espanyola que va de Picasso i González a Chillida i Oteiza, conscient també de les troballes d’Anthony Caro i David Smith, o dels escultors minimalistes i postminimalistes, sobretot aquests últims, amb Richard Serra, Robert Morris i Bruce Nauman al capdavant, per l’èmfasi en qüestions semàntiques i la llibertat en la utilització de materials.
Solano, que va començar pintant i que en els seus inicis treballà també amb fusta, es concentrà aviat en l’ús de metalls, si bé farà servir també, ocasionalment, vídeo, gravacions de so, cera, plàstics o vímet. Les seves obres de maduresa es caracteritzen per la simplicitat geomètrica i una aparença sòlida i rotunda: les referències constants a l’arquitectura i el paisatge, i a la memòria d’aquestes experiències, que poden suggerir espais tancats, gàbies obertes o estacions termals; i una capacitat per trobar ressonàncies espirituals, emocionals o líriques a partir de les formes i dels materials.
Susana Solano. Anònims presentarà fonamentalment escultures de gran format, a més de fotografies i obres sobre paper. Hi podrem veure obres ben conegudes, conservades a col·leccions museístiques, com la mateixa Fundació Vila Casas, però també d’altres menys vistes o fins i tot inèdites, algunes obres recents i d’altres d’escala reduïda. Aquesta exposició a la Fundació Vila Casas és la primera retrospectiva de l’artista a Barcelona després de l’organitzada pel MACBA l’any 1999.
Exposició comissariada per Enrique Juncosa.
Aquesta exposició retrospectiva de Susana Solano (Barcelona, 1946), la segona que s’organitza a la seva ciutat natal des de la del Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA) el 1999, comprèn quatre dècades de feina. Solano, que va assolir un gran reconeixement internacional ja a les dècades dels anys vuitanta i noranta, amb la participació en mostres com ara la documenta de Kassel i les Biennals de Venècia i São Paulo, va tenir importants exposicions individuals en museus de Londres, San Francisco, Washington, Madrid, Berlín o Viena. Solano forma part d’una brillant generació de professionals de l’escultura que compta així mateix amb Richard Deacon, Juan Muñoz, Martin Puryear, Anish Kapoor, Tony Cragg, Cristina Iglesias, Robert Grosvenor o Franz Erhard Walter.
Solano pertany a una brillant generació d’escultors espanyols que obtingueren una gran projecció exterior, com ara Juan Muñoz, Cristina Iglesias o Jaume Plensa. El seu llenguatge, però, és força diferent d’aquests escultors. D’alguna manera, continua la tradició espanyola que va de Picasso i González a Chillida i Oteiza, conscient també de les troballes d’Anthony Caro i David Smith, o dels escultors minimalistes i postminimalistes, sobretot aquests últims, amb Richard Serra, Robert Morris i Bruce Nauman al capdavant, per l’èmfasi en qüestions semàntiques i la llibertat en la utilització de materials.
Solano, que va començar pintant i que en els seus inicis treballà també amb fusta, es concentrà aviat en l’ús de metalls, si bé farà servir també, ocasionalment, vídeo, gravacions de so, cera, plàstics o vímet. Les seves obres de maduresa es caracteritzen per la simplicitat geomètrica i una aparença sòlida i rotunda: les referències constants a l’arquitectura i el paisatge, i a la memòria d’aquestes experiències, que poden suggerir espais tancats, gàbies obertes o estacions termals; i una capacitat per trobar ressonàncies espirituals, emocionals o líriques a partir de les formes i dels materials.
Susana Solano. Anònims presentarà fonamentalment escultures de gran format, a més de fotografies i obres sobre paper. Hi podrem veure obres ben conegudes, conservades a col·leccions museístiques, com la mateixa Fundació Vila Casas, però també d’altres menys vistes o fins i tot inèdites, algunes obres recents i d’altres d’escala reduïda. Aquesta exposició a la Fundació Vila Casas és la primera retrospectiva de l’artista a Barcelona després de l’organitzada pel MACBA l’any 1999.
Exposició comissariada per Enrique Juncosa.
Aquesta exposició retrospectiva de Susana Solano (Barcelona, 1946), la segona que s’organitza a la seva ciutat natal des de la del Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA) el 1999, comprèn quatre dècades de feina. Solano, que va assolir un gran reconeixement internacional ja a les dècades dels anys vuitanta i noranta, amb la participació en mostres com ara la documenta de Kassel i les Biennals de Venècia i São Paulo, va tenir importants exposicions individuals en museus de Londres, San Francisco, Washington, Madrid, Berlín o Viena. Solano forma part d’una brillant generació de professionals de l’escultura que compta així mateix amb Richard Deacon, Juan Muñoz, Martin Puryear, Anish Kapoor, Tony Cragg, Cristina Iglesias, Robert Grosvenor o Franz Erhard Walter.
Les obres de Susana Solano es caracteritzen per una simplicitat geomètrica i una aparença sòlida i pesant, en les quals fa servir habitualment el ferro, l’acer i les malles metàl·liques. Fins i tot les peces que podem definir com a més abstractes evoquen a voltes paisatges i arquitectures, a partir de la memòria d’experiències i emocions personals. Les escultures de Solano poden no suggerir res concret, si bé de vegades recorden aspectes de l’arquitectura industrial, impluvis o gelosies, per exemple. No hi ha res que representi els éssers humans, tot i que la seva presència hi és implícita, com traspua des de la mateixa escala. Solano descarta el formalisme del minimalisme i els seus ideals de puresa, malgrat que n’ha après, a la recerca d’una voluntària complexitat i ambigüitat. Les seves obres exploren diferents qüestions positives, negatives o ambivalents, entre les quals hi ha la solitud, el silenci, l’angoixa, el trauma, el confinament, l’equilibri i la simetria, el descans o el joc, i es mou de la denúncia a la ironia.
A banda d’escultures, instal·lacions i dibuixos, Susana Solano ha dut a terme una sèrie d’obres amb suport fotogràfic iniciada als anys noranta. Es tracta, a més de fotografies de natura documental fetes en els seus viatges africans, de grups d’imatges que presenta aplegades i amb les quals crea narratives no sempre literals.
Memòria (1992-1993) mostra en un format d’escaquer diverses fotografies del rostre de la seva mare, a qui l’obra ret homenatge, en una alternança de primers plans des de baix i de fotografies de caps d’estàtues de marbre fetes a la Piazza di Spagna a Roma, famosa per la seva font esculpida per Bernini. Negro sobre blanco (1994) és un fris horitzontal format per dues fileres de cinc imatges que revelen el cap d’un gos negre sobre un fons blanc. És un estudi formal de composició, tal vegada també irònica, però, perquè retrata un animal i el presenta de forma monumental. Vergüenza tomada (1996), finalment, és una seqüència de cinc imatges que configuren un fris horitzontal on veiem un home jove nu estirat de bocaterrosa i quatre imatges del que sembla ser les empremtes de la seva presència a la sorra. Les imatges de les empremtes dibuixen una diagonal vers l’esquerra i la que mostra el cos, vers la dreta, tot suggerint, potser, la fragilitat de la memòria davant l’oblit, com a elements contraposats.
Lalibela és el nom d’una ciutat monàstica cristiana al nord d’Etiòpia que és un important centre de pelegrinatge. És un nom de llegenda per als viatgers interessats en Àfrica, perquè allà hi ha onze esglésies tallades en roca iniciades entre els segles XII i XIII, durant el regnat de Gebra Maskal Lalibela (1172-1212), amb el nom del qual seria coneguda la ciutat a partir de llavors. Aquest rei hi va voler edificar una nova Jerusalem en un moment en què aquella ciutat havia estat conquerida pels musulmans. Les esglésies de Lalibela van ser declarades Patrimoni de la Humanitat a la dècada dels anys setanta. Cada església està tallada en un únic bloc de pedra, en un símbol d’humilitat, i són vertaderes escultures monumentals. Qui ha visitat aquest lloc en destaca l’increïble poder atmosfèric. Solano ha titulat amb aquest nom una àmplia sèrie d’escultures, de la qual aquí presentem Lalibela n. 11 (1996). L’extensió de la sèrie revela l’impacte que li va causar la visita a aquesta ciutat. Solano hi va crear, a més, un grup de nombrosos dibuixos. Les obres de Solano, en tot cas, no es refereixen de manera específica als aspectes formals de les esglésies.
Philip Guston (1913-1980) és un dels grans noms de l’expressionisme abstracte nord-americà. Això no obstant, la seva obra va canviar de manera radical a la dècada dels anys seixanta, moment en què va abandonar l’abstracció per treballar amb una figuració que sembla sorgir del món del còmic, irònica i caricaturesca, i que ha estat considerada posteriorment com un antecedent dels nous expressionismes. Susana Solano – que havia treballat a Nova York amb David McKee, galerista de tots dos– s’interessà pel treball de Guston, a qui havia dedicat una sèrie d’obres a la qual pertany A Philip Guston II (2008). Aquest artista provenia d’una família jueva d’Odessa i va pintar diverses obres dedicades a la ciutat ucraïnesa, en les quals es creen estructures esculturals de formes ovalades. Ombra mai fu (2012), que en aquest cas pren el títol de la cèlebre ària de l’obertura de l’òpera Xerxes (1738) de Georg Friedrich Händel, està relacionada formalment amb els homenatges a Guston. Els títols de Solano, amb què es refereix sovint a altres creadors, es decideixen a posteriori i en lloc d’explicar alguna cosa hi afegeixen un nou nivell de significat, i és que el significat pot raure en no voler tenir-lo.
El jonc d’Índies és una espècie de palmera enfiladissa, originària d’Indonèsia, les tiges de la qual són molt primes però resistents i habitualment es van servir per fer cistells i mobles. Al tombant de segle, Solano va dur a terme una sèrie d’escultures fetes amb vímet i jonc d’Índies a la qual pertanyen Entregada al espacio (2003-2005) i Bura III (2004-2005). Les obres creades amb aquest material es caracteritzen per les seves formes corbes, bo i aprofitant-ne la flexibilitat. Com és habitual en l’obra de Solano, les formes resultants semblen representar alguna cosa –en aquest cas, orgànica– que no s’acaba de concretar. Tampoc no hi podem veure’n l’interior, on és possible d’endevinar-hi una estructura de ferro. La cultura bura del Níger i Burkina Faso pren el seu nom d’un jaciment arqueològic al sud-est del Níger, on es trobaren enterraments individuals juntament amb uns caps antropomòrfics d’argila d’una gran simplicitat propera a l’abstracció.
Anónims (2021-2022). Aquest conjunt de petites obres de diferents mides fetes amb fusta constitueix el grup d’obres més recent creades per Susana Solano. Són obres que posseeixen un aspecte lúdic i dinàmic, i semblaria que han estat fetes amb rapidesa. Podrien entendre’s com a maquetes per a obres més grans. Les formes quadrades i rectangulars, i els acabats polits, les dota d’una aparença de petits mobles o capses. Les obres tenen, a més, petits afegits metàl·lics, que podrien tenir funcions determinades, tot i que aquest no sigui el cas. El conjunt, que no cal que s’exhibeixi al complet, té un caràcter de celebració, que afirma les possibilitats de l’escultura.
Les estacions termals. Susana Solano va dur a terme l’any 1987 dues obres titulades Estació termal n. 1 i Estació termal n. 2. A més, n’hi ha d’altres de morfologia semblant o relacionada com ara Eixut, Fa el set (ambdues del 1988) o Maca-ell / Maco-ella (1989). Totes elles tenen una presència d’altars, capses, taules, sarcòfags o cenotafis, amb una forma de grans contenidors, però sense portes per veure’n l’interior, la qual cosa és una metàfora freqüent en l’obra de Solano. Són escultures, per tant, que semblen resguardar secrets no revelats, com si volguessin objectivar sentiments passats en una mena d’exorcisme terapèutic. Solano ha afirmat que li agrada l’atmosfera de les estacions termals i dels banys públics. Ha fet fotografies d’aquests espais que són borroses, un fet que remarca el seu interès per l’atmosfera més que no pas per l’espai mateix i els estris que hi ha. A més Solano va fer, poc després, una gran instal·lació sobre aquest món titulada Hidroterapia (1991- 1992), presentada a la galeria Joan Prats de Barcelona.
[Imatge: © Susana Solano: Anomabu, 2000.]
