Simposi Internacional “El mur i la ciutat. Dispositius visuals de la modernitat” | 27, 28 i 29 maig
.jpg)
A partir d’aquest marc conceptual, el simposi internacional "El mur i la ciutat. Dispositius visuals de la modernitat" proposa una lectura crítica de la modernitat a través dels dispositius materials i visuals que la van fer possible: murs, façanes, paviments, vitrines, cartells, estructures expositives i espais domèstics. Aquests elements, aparentment funcionals, esdevenen agents actius de mediació entre art, disseny, arquitectura i experiència perceptiva, atès que la matèria, la llum, el muntatge visual i la disposició dels objectes influeixen en la percepció estètica i defineixen noves maneres de veure, habitar i entendre la ciutat.
En el context de la reconstrucció europea després de la Segona Guerra Mundial —i de la postguerra i l’aïllament cultural del franquisme a Espanya—, l’espai expositiu i el paisatge urbà van actuar com a laboratoris de modernitat. Museus, pavellons, aparadors i habitatges es van convertir en espais experimentals on arquitectura, disseny i display generaven formes específiques de percepció, marcant una sensibilitat visual i urbana pròpia de la postguerra. A Barcelona, figures com Antoni Tàpies, Josep Antoni Coderch, Antoni de Moragas Gallissà, Oriol Bohigas, Ricard Giralt Miracle o America Sanchez van proposar una sintaxi comuna: una modernitat artesanal i continguda, amb densitat matèrica i gest manual, que articulava arquitectura, disseny i display visual. La seva pràctica no només definia una cultura visual, sinó també un model de display que condicionava la percepció estètica de l’espai i l’objecte.
El simposi analitza aquests dispositius com a pràctiques actives de discurs i percepció que configuren imaginaris de comunitat, memòria i relació entre cos i arquitectura. Es revisiten els llenguatges expositius, arquitectònics i gràfics dels anys cinquanta i seixanta per interrogar la seva vigència: què queda avui de la manera de concebre murs, cases o la ciutat com a espais de pensament, resistència i percepció? Quines continuïtats o fractures hi ha entre els dispositius visuals de la modernitat i les pràctiques actuals de museografia i urbanisme? Aquesta revisió permet pensar el museu i la ciutat contemporània com a espais de crítica, experimentació i experiència estètica, on la memòria del display modern segueix sent una estratègia de pensament i de percepció.
Per elaborar el programa, s’ha convidat investigadors/es, artistes, arquitectes/es, dissenyadors/es i professionals de l’àmbit curatorial a presentar propostes que abordin aquestes qüestions des de perspectives crítiques, històriques o contemporànies, i amb enfocaments interdisciplinaris. El call for papers impulsat des de la Càtedra Antoni Tàpies – UPF d’Art i Pensament Contemporanis amplia i aprofundeix la proposta comissarial de la mostra, tot convidant a investigar críticament aquestes infraestructures materials i simbòliques des de perspectives històriques i teòriques diverses, prenent com a punt de partida l’exposició que actualment es pot visitar al Museu Tàpies. Més enllà del relat expositiu, doncs, el simposi obre un espai de debat acadèmic per analitzar com aquests dispositius han modelat la percepció i l’experiència estètica, així com les dinàmiques socials i polítiques inscrites en la ciutat moderna.
PROGRAMA
Dimecres, 27 de maig de 2026
18 h. Benvinguda i presentació a càrrec del Museu Tàpies.
18.10 h. Conferència «El mur que som. Tàpies, l’espai, l’obra» a càrrec de Federico Ferrari.
18.50 h. Conferència «L’entorn i la seva influència» a càrrec de Xavi Ceerre.
19.20 h. Pausa.
19.30 h. Conferència «Més enllà del mur» a càrrec de Carlos Bunga.
20.10 h. Taula rodona i debat.
20.30 h. Cloenda.
Dijous, 28 de maig de 2026
18.10 h. Conferència «El mur que som. Tàpies, l’espai, l’obra» a càrrec de Federico Ferrari.
18.50 h. Conferència «L’entorn i la seva influència» a càrrec de Xavi Ceerre.
19.20 h. Pausa.
19.30 h. Conferència «Més enllà del mur» a càrrec de Carlos Bunga.
20.10 h. Taula rodona i debat.
20.30 h. Cloenda.
Dijous, 28 de maig de 2026
18 h. Benvinguda i presentació a càrrec del Museu Tàpies.
18.10 h. Conferència «Extramurs. De la silueta de l’ombra al reflex de la imatge» a càrrec de Juan José Lahuerta.
18.50 h. Conferència «De l’ésser al no-res. Objecte, cos i espai en l’art de performance contemporani» a càrrec de Lyu Wen.
19.20 h. Pausa.
19.30 h. Conferència «El model Miró. L’exposició d’elements efímers com a pràctica artística» a càrrec de Jordana Mendelson.
18.10 h. Conferència «Extramurs. De la silueta de l’ombra al reflex de la imatge» a càrrec de Juan José Lahuerta.
18.50 h. Conferència «De l’ésser al no-res. Objecte, cos i espai en l’art de performance contemporani» a càrrec de Lyu Wen.
19.20 h. Pausa.
19.30 h. Conferència «El model Miró. L’exposició d’elements efímers com a pràctica artística» a càrrec de Jordana Mendelson.
20.10 h. Taula rodona i debat.
20.30 h. Cloenda.
Divendres, 29 de maig de 2026
20.30 h. Cloenda.
Divendres, 29 de maig de 2026
18 h. Benvinguda i presentació a càrrec del Museu Tàpies.
18.10 h. Conferència «El mur com a mèdia» a càrrec de Beatriz Colomina.
18.50 h. Conferència «Tàpies i la crítica d’art» a càrrec de Victoria Combalía.
19.30 h. Pausa.
19.40 h. Taula rodona i debat.
20 h. Acció sonora de cloenda Buit actiu. Reflexions sobre el no-res a càrrec de Rasheed Jalloul.
20.30 h. Final.
PONENTS
Carlos Bunga crea obres orientades al procés —instal·lacions, performances, vídeo, dibuix, escultura i pintura— que fan referència al seu entorn arquitectònic immediat i hi intervenen. Tot i utilitzar materials ordinaris i discrets, les obres resultants impliquen una complexitat conceptual derivada de la interrelació entre fer i desfer, entre desfer i tornar a fer, entre investigació i experimentació.
Bunga va atraure per primera vegada l’atenció internacional amb la seva obra a la biennal d’art contemporani Manifesta 5 a Sant Sebastià (2004). Des de llavors, ha presentat exposicions individuals a CAM Fundação Gulbenkian, Lisboa (2025); MNCARS, Madrid (2022); Secession, Viena (2021); Whitechapel, Londres (2020); MAAT, Lisboa (2019); Haus Konstruktiv Museum, Zúric (2015); MACBA, Barcelona (2015); Hammer Museum, Los Angeles (2011), i Pinacoteca de São Paulo (2010), entre d’altres.
Xavi Ceerre. La seva pràctica pictòrica, de caràcter processual, explora la fisicitat del gest, l’error i la matèria, amb un interès especial en l’empremta del subconscient col·lectiu en l’espai públic i en les tensions entre urbanisme i formes de subversió.
És graduat en Disseny Gràfic per l’Escola Llotja i té un màster en Pintura per la UPV/EHU, així com el màster de Formació del Professorat (UB). Ha ampliat la seva formació a la School of Visual Arts (Nova York) i a la Gerrit Rietveld Academie (Amsterdam).
Exposa regularment a la Galeria Carles Taché des de 2021, i ha participat en fires com Art-o-rama, Estampa i CAN. Ha realitzat residències en centres com BilbaoArte, Fabra i Coats o Piramidón, entre d’altres. La seva obra forma part de col·leccions públiques i privades.
Beatriz Colomina. Té la càtedra d’Arquitectura Howard Crosby Butler, i és directora del programa de doctorat a l’Escola d’Arquitectura i directora fundadora del programa interdisciplinari Media and Modernity a la Universitat de Princeton.
Els seus llibres més recents són Sick Architecture (MIT Press, 2025) i We the Bacteria: Notes Toward Biotic Architecture (Lars Müller, 2025). Recentment ha co-comissariat amb Mark Wigley l’exposició We the Bacteria: Notes Toward Biotic Architecture a la Triennal de Milà 2025, i The Other Side of the Hill a la Biennal de Venècia 2025.
Victoria Combalía. Doctora i professora d’Història de l’Art a la Universitat de Barcelona des de 1974. Va ser investigadora convidada a l’Institute of Fine Arts de Nova York entre 1979 i 1981. Ha organitzat més de seixanta exposicions, com ara Joan Brossa, 1941-1991 (1991), Veure Miró. La irradiació de Miró en l’art espanyol (1993), Com ens veiem. Imatges i arquetips femenins (1996), Kandinsky. Obres procedents del Centre Pompidou (1996), Sean Scully (2005), Dora Maar, malgrat Picasso (2014) o Dones surrealistes (2017). És especialista en Joan Miró i biògrafa de Dora Maar.
Ha publicat, entre d’altres, Estudis sobre Picasso (1981), Antoni Tàpies (1984), Picasso-Miró, mirades creuades (1998), Amazones amb pinzell (2006), Dora Maar, més enllà de Picasso (2013), Muses, mecenes i amants (2016) i Veure per viure. Memòries (2024). Ha estat directora del Centre Cultural Tecla Sala i assessora artística de la Comunitat de Madrid. Va ser nomenada Chevalier des Arts et des Lettres l’any 2003. És presidenta del Comitè Dora Maar.
Federico Ferrari. Filòsof i esteticista italià, professor d’Estètica a l’Accademia di Belle Arti di Brera. El 2020 va fundar, amb Andrea Cortellessa i Riccardo Venturi, Antinomie, un lloc web dedicat a la relació entre la imatge i la paraula. El 2025, sota el seu impuls, es va crear el Centro di storia e teoria dell’arte (CeSTA), amb seu a l’Accademia di Brera. Ha publicat nombrosos volums a Itàlia i a l’estranger, centrant-se tant en la qüestió comunitària dins dels teixits socials desagregats propis de la civilització postmoderna com en l’experiència artística, en la seva ambigua tensió entre l’aspiració a un altre món i la seva reducció a mercaderia de luxe dins d’un mercat especulatiu.
Entre els seus llibres destaquen La comunità errante (1997), Nudità (1999), Lo spazio critico (2004), Costellazioni (2006), Sub specie aeternitatis (2008), Il re è nudo (2011), Arte essenziale (2011), L’insieme vuoto (2013), L’anarca (2014; 2a ed. 2023), Visioni (2016), Oscillazioni (2016), Il silenzio dell’arte (2021), L’antinomia critica (2023), Ritratti (2025) i, amb Jean-Luc Nancy, La pelle delle immagini (2003), Iconografia dell’autore (2006), La fin des fins (2015) i Estasi (2022).
Rasheed Jalloul. Arquitecte, artista, compositor i investigador libanès establert a Barcelona. La seva pràctica es mou entre l’arquitectura, el so i el llenguatge, entenent-los com a sistemes interdependents a través dels quals s’articula l’espai. La seva metodologia opera com un efecte Casimir polític, en què vacuïtats produïdes per la calamitat reorganitzen les condicions perceptives i mnemòniques. A través d’aquesta noció de buit actiu, aborda l’absència com un camp de condicionament a partir del qual la forma emergeix mitjançant processos de sostracció i fluctuació, fet que posa en qüestió les epistemologies colonials del cos i l’espai.
Actualment, Jalloul és resident al Centre d’Arts Santa Mònica, on desenvolupa una recerca sobre mediació espacial. El seu treball ha estat presentat a MACBA, Kampnagel, Festival Sâlmon, RCR Arquitectes i la Fundació Enric Miralles, entre d’altres.
Juan José Lahuerta ha estat professor d’Història de l’Art a l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona. Ha ensenyat a l’Università Iuav di Venezia i a la Universitat de Nova York, entre d’altres. Ha estat conservador del Museu Picasso de Barcelona i cap de col·leccions del Museu Nacional d’Art de Catalunya.
Alguns dels seus darrers llibres són Religious Painting. Picasso and Max Von Moos (2015), Marginalia. Aby Warburg, Carl Einstein (2015), Photography or Life: Popular Mies (2015), On Loos, Ornament, and Crime (2015), Antoni Gaudí. Ornament, Fire, and Ashes (2016) i Arte en la época del infierno (2022).
Ha estat comissari d’exposicions com Picasso. Romànic (MNAC, Barcelona, amb la col·laboració del Musée Picasso, París, 2015), Gaudí (MNAC, Barcelona i Musée d’Orsay, París, 2022) i Julio González. Ser Artista (IVAM, València, 2023), i n’ha escrit els respectius catàlegs. És membre del consell científic de Casabella (Milà) i fundador i director de l’editorial Mudito & Co (Barcelona, Nova York, Venècia).
Jordana Mendelson és professora agregada al Departament de Llengües i Literatures Espanyola i Portuguesa de la Universitat de Nova York, on entre 2020 i 2026 va dirigir Espacio de Culturas, un centre dedicat a desenvolupar esdeveniments i programes relacionats amb Espanya, la península Ibèrica i Amèrica. La seva recerca se centra en la cultura visual, expositiva i impresa a l’Espanya dels anys trenta.
És autora de Documenting Spain: Artists, Exhibition Culture and the Modern Nation, 1929-1939 (Penn State UP, 2005), coeditora de Postcards: Ephemeral Histories of Modernity (Penn State UP, 2010) i comissària de Revistas y Guerra 1936-1939 (Madrid, Museo Reina Sofía, 2007) i Encounters with the 1930s (Madrid, Museu Reina Sofía, 2013). També és coeditora del Journal of Spanish Cultural Studies. Actualment està treballant en un manuscrit provisionalment titulat Paper Routes: The Power of Design in 20th-Century Spain.
Lyu Wen. Artista i investigadora interdisciplinària que està realitzant un doctorat al Departament d’Humanitats de la Universitat Pompeu Fabra. El seu treball explora la intersecció entre l’art de performance, els mitjans digitals i la filosofia de l’Escola de Kyoto.
Treballant entre la performance, el vídeo, la instal·lació i la pintura, desenvolupa una aproximació basada en la pràctica que nodreix la seva recerca. Els seus projectes actuals investiguen de quina manera accions quotidianes, com ara caminar i seure, es poden transformar en pràctiques corporals d’atenció sostinguda i consciència.
18.10 h. Conferència «El mur com a mèdia» a càrrec de Beatriz Colomina.
18.50 h. Conferència «Tàpies i la crítica d’art» a càrrec de Victoria Combalía.
19.30 h. Pausa.
19.40 h. Taula rodona i debat.
20 h. Acció sonora de cloenda Buit actiu. Reflexions sobre el no-res a càrrec de Rasheed Jalloul.
20.30 h. Final.
PONENTS
Carlos Bunga crea obres orientades al procés —instal·lacions, performances, vídeo, dibuix, escultura i pintura— que fan referència al seu entorn arquitectònic immediat i hi intervenen. Tot i utilitzar materials ordinaris i discrets, les obres resultants impliquen una complexitat conceptual derivada de la interrelació entre fer i desfer, entre desfer i tornar a fer, entre investigació i experimentació.
Bunga va atraure per primera vegada l’atenció internacional amb la seva obra a la biennal d’art contemporani Manifesta 5 a Sant Sebastià (2004). Des de llavors, ha presentat exposicions individuals a CAM Fundação Gulbenkian, Lisboa (2025); MNCARS, Madrid (2022); Secession, Viena (2021); Whitechapel, Londres (2020); MAAT, Lisboa (2019); Haus Konstruktiv Museum, Zúric (2015); MACBA, Barcelona (2015); Hammer Museum, Los Angeles (2011), i Pinacoteca de São Paulo (2010), entre d’altres.
Xavi Ceerre. La seva pràctica pictòrica, de caràcter processual, explora la fisicitat del gest, l’error i la matèria, amb un interès especial en l’empremta del subconscient col·lectiu en l’espai públic i en les tensions entre urbanisme i formes de subversió.
És graduat en Disseny Gràfic per l’Escola Llotja i té un màster en Pintura per la UPV/EHU, així com el màster de Formació del Professorat (UB). Ha ampliat la seva formació a la School of Visual Arts (Nova York) i a la Gerrit Rietveld Academie (Amsterdam).
Exposa regularment a la Galeria Carles Taché des de 2021, i ha participat en fires com Art-o-rama, Estampa i CAN. Ha realitzat residències en centres com BilbaoArte, Fabra i Coats o Piramidón, entre d’altres. La seva obra forma part de col·leccions públiques i privades.
Beatriz Colomina. Té la càtedra d’Arquitectura Howard Crosby Butler, i és directora del programa de doctorat a l’Escola d’Arquitectura i directora fundadora del programa interdisciplinari Media and Modernity a la Universitat de Princeton.
Els seus llibres més recents són Sick Architecture (MIT Press, 2025) i We the Bacteria: Notes Toward Biotic Architecture (Lars Müller, 2025). Recentment ha co-comissariat amb Mark Wigley l’exposició We the Bacteria: Notes Toward Biotic Architecture a la Triennal de Milà 2025, i The Other Side of the Hill a la Biennal de Venècia 2025.
Victoria Combalía. Doctora i professora d’Història de l’Art a la Universitat de Barcelona des de 1974. Va ser investigadora convidada a l’Institute of Fine Arts de Nova York entre 1979 i 1981. Ha organitzat més de seixanta exposicions, com ara Joan Brossa, 1941-1991 (1991), Veure Miró. La irradiació de Miró en l’art espanyol (1993), Com ens veiem. Imatges i arquetips femenins (1996), Kandinsky. Obres procedents del Centre Pompidou (1996), Sean Scully (2005), Dora Maar, malgrat Picasso (2014) o Dones surrealistes (2017). És especialista en Joan Miró i biògrafa de Dora Maar.
Ha publicat, entre d’altres, Estudis sobre Picasso (1981), Antoni Tàpies (1984), Picasso-Miró, mirades creuades (1998), Amazones amb pinzell (2006), Dora Maar, més enllà de Picasso (2013), Muses, mecenes i amants (2016) i Veure per viure. Memòries (2024). Ha estat directora del Centre Cultural Tecla Sala i assessora artística de la Comunitat de Madrid. Va ser nomenada Chevalier des Arts et des Lettres l’any 2003. És presidenta del Comitè Dora Maar.
Federico Ferrari. Filòsof i esteticista italià, professor d’Estètica a l’Accademia di Belle Arti di Brera. El 2020 va fundar, amb Andrea Cortellessa i Riccardo Venturi, Antinomie, un lloc web dedicat a la relació entre la imatge i la paraula. El 2025, sota el seu impuls, es va crear el Centro di storia e teoria dell’arte (CeSTA), amb seu a l’Accademia di Brera. Ha publicat nombrosos volums a Itàlia i a l’estranger, centrant-se tant en la qüestió comunitària dins dels teixits socials desagregats propis de la civilització postmoderna com en l’experiència artística, en la seva ambigua tensió entre l’aspiració a un altre món i la seva reducció a mercaderia de luxe dins d’un mercat especulatiu.
Entre els seus llibres destaquen La comunità errante (1997), Nudità (1999), Lo spazio critico (2004), Costellazioni (2006), Sub specie aeternitatis (2008), Il re è nudo (2011), Arte essenziale (2011), L’insieme vuoto (2013), L’anarca (2014; 2a ed. 2023), Visioni (2016), Oscillazioni (2016), Il silenzio dell’arte (2021), L’antinomia critica (2023), Ritratti (2025) i, amb Jean-Luc Nancy, La pelle delle immagini (2003), Iconografia dell’autore (2006), La fin des fins (2015) i Estasi (2022).
Rasheed Jalloul. Arquitecte, artista, compositor i investigador libanès establert a Barcelona. La seva pràctica es mou entre l’arquitectura, el so i el llenguatge, entenent-los com a sistemes interdependents a través dels quals s’articula l’espai. La seva metodologia opera com un efecte Casimir polític, en què vacuïtats produïdes per la calamitat reorganitzen les condicions perceptives i mnemòniques. A través d’aquesta noció de buit actiu, aborda l’absència com un camp de condicionament a partir del qual la forma emergeix mitjançant processos de sostracció i fluctuació, fet que posa en qüestió les epistemologies colonials del cos i l’espai.
Actualment, Jalloul és resident al Centre d’Arts Santa Mònica, on desenvolupa una recerca sobre mediació espacial. El seu treball ha estat presentat a MACBA, Kampnagel, Festival Sâlmon, RCR Arquitectes i la Fundació Enric Miralles, entre d’altres.
Juan José Lahuerta ha estat professor d’Història de l’Art a l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona. Ha ensenyat a l’Università Iuav di Venezia i a la Universitat de Nova York, entre d’altres. Ha estat conservador del Museu Picasso de Barcelona i cap de col·leccions del Museu Nacional d’Art de Catalunya.
Alguns dels seus darrers llibres són Religious Painting. Picasso and Max Von Moos (2015), Marginalia. Aby Warburg, Carl Einstein (2015), Photography or Life: Popular Mies (2015), On Loos, Ornament, and Crime (2015), Antoni Gaudí. Ornament, Fire, and Ashes (2016) i Arte en la época del infierno (2022).
Ha estat comissari d’exposicions com Picasso. Romànic (MNAC, Barcelona, amb la col·laboració del Musée Picasso, París, 2015), Gaudí (MNAC, Barcelona i Musée d’Orsay, París, 2022) i Julio González. Ser Artista (IVAM, València, 2023), i n’ha escrit els respectius catàlegs. És membre del consell científic de Casabella (Milà) i fundador i director de l’editorial Mudito & Co (Barcelona, Nova York, Venècia).
Jordana Mendelson és professora agregada al Departament de Llengües i Literatures Espanyola i Portuguesa de la Universitat de Nova York, on entre 2020 i 2026 va dirigir Espacio de Culturas, un centre dedicat a desenvolupar esdeveniments i programes relacionats amb Espanya, la península Ibèrica i Amèrica. La seva recerca se centra en la cultura visual, expositiva i impresa a l’Espanya dels anys trenta.
És autora de Documenting Spain: Artists, Exhibition Culture and the Modern Nation, 1929-1939 (Penn State UP, 2005), coeditora de Postcards: Ephemeral Histories of Modernity (Penn State UP, 2010) i comissària de Revistas y Guerra 1936-1939 (Madrid, Museo Reina Sofía, 2007) i Encounters with the 1930s (Madrid, Museu Reina Sofía, 2013). També és coeditora del Journal of Spanish Cultural Studies. Actualment està treballant en un manuscrit provisionalment titulat Paper Routes: The Power of Design in 20th-Century Spain.
Lyu Wen. Artista i investigadora interdisciplinària que està realitzant un doctorat al Departament d’Humanitats de la Universitat Pompeu Fabra. El seu treball explora la intersecció entre l’art de performance, els mitjans digitals i la filosofia de l’Escola de Kyoto.
Treballant entre la performance, el vídeo, la instal·lació i la pintura, desenvolupa una aproximació basada en la pràctica que nodreix la seva recerca. Els seus projectes actuals investiguen de quina manera accions quotidianes, com ara caminar i seure, es poden transformar en pràctiques corporals d’atenció sostinguda i consciència.
Amb la col·laboració i la participació de la Càtedra Antoni Tàpies – UPF d’Art i Pensament Contemporanis.
Activitat en el marc de Barcelona 2026, Capital Mundial de l’Arquitectura.
[Imatge: Antoni Tàpies, Porta metàl·lica i violí, 1956. Col·lecció Museu Tàpies, Barcelona. © Comissió Tàpies / VEGAP, 2026.]
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada