La pell profunda
Ramon Bassas
La visió de l'esdeveniment digne de ser representat en l'obra de Josep Mª Codina és la del plec, la del traç, la del rastre, la del llençol que insinua un bony o una absència, la de la pell marcada per una arruga o una cicatriu (el veritable tatoo), la de la cantonada amb pèl tallat o caigut escombrat pel vent. I de tots els trajectes del mapa que dibuixen: la vida que amaguen o que engendren, les taques no se sap si de sang, de suor o de semen que hi anem deixant (estem fets d'humors, ja ho deien els grecs), les cruïlles que després serviran als quiromàntics per somniar els propers esdeveniments...
Aquesta poètica de Codina es conjuga encara amb més elements. En destacaré només tres. Un, el diàleg vital que suggereixen aquests esdeveniments. Dos, la potència de les formes i la seva relació amb el color. I tres, el treball plàstic. A veure si me'n surto del que vull dir.
Un esdeveniment és un conflicte, una confrontació, un diàleg en el millor dels casos: la pell rompuda o gravada, per exemple, ens pot donar notícia d'un tumor o de l'escletxa del plaer, pot ser una obertura -com la boca- o un tancament -com la cicatriu-, pot ser la guia d'una carícia o el relat de la violència, pot ser una al·lèrgia (nom d'un políptic exposat) o una piga, pot ser un òrgan -l'oïda, el sexe- o una ferida, ara llisa ara arrugada o plena de petges, la podem foradar per curar o per matar... El que compta, però, com en el vers que s'hi exposa de Paul Valéry, és que "el més profund de l'home és la seva pell". Compareu-ho amb l'exposició Bodies (aquests dies a Barcelona) i ho entendreu tot.
El segon element de reflexió, com deia, és el formal. En el primer quadre ja hi ha un contundent cercle, que podria ser un cós (cós-mos), és a dir, el paisatge dels esdeveniments rituals (els toros, el circ, els esports). O un melic, és a dir, el que ens uneix i ens separa de la filiació, de la història humana, de la creació. O, com després es veu en una magnífica sèrie alimentada per una estrofa de Joan Vinyoli, un ovocit ("xarxa finíssima", "guany de vida", "llavor que germina", "fruits intocables però que sadollen" diu el poema). O, deixeu-me ser frívol, un llit rodó i les nostres fantasies. La vida concentrada en aquell espai buit. La seva relació amb aquest espai buit, ens obre una nova reflexió sobre el color blanc, il·lustrada per un altre poema de Caballero Bonald que li conferex al blanc la iniciativa inaugural de l'esdeveniment.
El darrer a comentar és l'aspecte plàstic. Sempre m'ha agradat de Josep Mª Codina el seu joc amb les textures, el seu respecte per la matèria i la seva capacitat per versatilitzar-la i fer-la expressar artísticament. En aquesta exposició pren gran importància en identificar la matèria de base amb la pell protagonista: pell de mel o d'arruga, pell tacada o neta, pell llisa o aspra, pell jove o vella, pell viscuda o verge, pell vestida o nua. La pell, ja ens ho diuen, el més profund de l'home.
